La sufiència

Hi ha persones que hi són per suficients, ho són però no hi van, no tenen aquella aparença de què van de sobrats. A mi m’encanta veure persones preparades que fan de l’entrega i de l'esforç una bandera molt valuosa, tot i la seva intenció de no fer-se notar. Al mateix temps hi ha el típic insuficient, mancat de tota preparació, esforç i voluntat d’actuar de forma positiva que, ple de llana i aparença falsa, malviu de la farsa i de l'engany de forma miserable. Moltes vegades anar de suficient per la vida, no té connotacions negatives, més aviat el contrari, mostren el seu esforç…

Penso en tu

És de nit, vaig en cotxe amb les llums llargues, vaig còmode, a la velocitat recomanada, m’acompanya una música suau, on destaca un violí ben afinat i un saxo que et fa obrir els ulls i les orelles per captar com cal la bellesa del moment. S’està fent tard però, un cop creat l'ambient idíl·lic, aprofito el moment per pensar en tu, tu en la pau del meu esperit, una llum perfecta i una música que convida a pensar, que t’agradaria ser aquí, tu ho mereixes tot i més, tu ets els més de tot plegat…

Passa un tren

Sento passar un tren, un d’aquests que porten pressa i que igual no s’aturen a l’estació de Tarragona. De jove pensava en el tren com per fer un viatge romàntic, més enllà de Barcelona, entre muntanyes fins i tot nevades o absolutament plenes de verds de diferents tonalitats, que també estaria bé. A cops, vaig a l’estació a veure l’arribada d’algun tren i esperar per veure com marxa. En aquest espai de temps sempre m’ho passo força bé observant emocions i aspectes de la vida de les persones…

Sempre la mare...

La mare, la mare, la mare, com gaudeixo de recordar- la, de reviure-la, per poder tornar a sentir aquella sensació de gran sensibilitat en el seu amor incondicional. Ella m’obria la finestra i em despertava cantant, em tenia la roba preparada, generalmente feta per ella mateixa, i em tenia la llet a punt i un petit entrepà fet de tot allò millor que podia arreplegar i, entre riures i somriures, em donava els consells pertinents per a comportar-me bé a l'escola, tal i com ho feia a casa. La mare, la mare, sempre la mare…

Coses de jubilats

Sempre gaudeixo molt de gastar el meu temps en allò que em ve de gust i, a cops, ho explico amb plaer: contemplar la rosella del camí, el caminar lent de les cuques de llum, o simplement una rosa que acaba d’esclatar amb tota la seva bellesa i aroma incomparables. Però darrerament porto un ritme, així com a accelerat, sense cap motiu aparent a no ser el gaudir de tot plegat com mai, el cas és que faig moltes coses com si les tingues programades, com abans de jubilar-me. Bé, són coses de jubilats però que em fan viure una segona joventut, amb més seny…

Es crema el foc

A les guerres tot està tant malmès que es crema, fins i tot, el foc més activat. La guerra és una desraó totalment penosa, on ningú guanya mai res. Suposa una crueltat mental evident i una pèrdua total de qualsevol valor humà. Matar persones i nens, que res tenen a veure amb els orígens de tant desgavell, no té cap sentit i el més trist de tot és que no fan res, no poden fer res, no volen fer res, i aquesta és la millor manera de fer-ho tot, tot molt malament, fatal…

Tele nova

Resulta que la nostra Samsung ja començava a grinyolar, li apareixen algunes taques negres i a més li costava una mica activar-se com cal, així que ahir ens vam decidir i… tele nova!! És també una Samsung, però de 55 polzades, maca, gran, nítida, una molt bona tele diria, on podrem veure els partits de futbol del Barça, masculí i femení, i alguna sèrie de manera perfecta. Ja la tenim a casa, conectada i a punt, la Teresa ja està mirant un dels seus programes preferits, on remodelen les cases i fan autèntiques meravelles perquè siguin més habitables i més atractives…

La lluna plena

La lluna va de plena i maca, està eufòrica, va fins i tot una mica sobrada i passa de mi, es veu com a estressada, sembla que té molta feina i ha d’acudir a moltes terrasses vora mar per a fer encara més romàntiques les primeres nits gairebé d’estiu. Bé, jo l’entenc, ella té la seva funció, que sempre compleix força bé, i encara que ara em deixa una mica de costat, sempre té temps per estar amb mi on, a vegades, anem a xafardejar…

Molt bona nit!!

M’acabo de dutxar i ho he gaudit molt, amb la dutxa em passa com en les amanides, que abans sempre em fa una mica de mandra, però després és un dels plaers que més em complau. Bé, ara em faria un got de llet amb galetes però, com no ho puc fer, em faig un iogurt zero-zero, amb uns quants nabius dins, i també m'agrada molt. Bé, molt bona nit i fins demà, descanseu i somieu coses boniques i possibles, tots i totes…

Tu sempre hi ets

M’agrada parlar de la meva solitud acompanyada on la música de la pau acarona amb la seva sensibilitat habitual. I, parlant de música, m’encanta la melodia encisadora del bosc amb el vent traient els sons aguts, xocant amb les fulles del pi, i d’altres més greus d’algun ocell que ja no és en temps de festeig. M’agrada parlar de la meva solitud acompanyada perquè mai ho és del tot, tu sempre hi ets i mai sóc sol del tot, sóc, som feliços…

 

Les primeres calors

Sempre m’han agradat les primeres pujades de temperatura i el mes de maig… les brises suaus d’un maig florit, com recitava el meu pare. La gent ens traiem la roba d’abric i ens en posem de més lleugera, recuperem les sandàlies i els pantalons curts, desem els mitjons i procurem no anar pel sol, tot sabent que també produeix ombres molt maques. Recordo sempre i amb un cert plaer, els primers banys de l’estiu, per tot allò que tenien de màgics i relaxants, sobretot quan començàvem les vacances al poble i ens retrobàvem la família i els amics…

Un encant de criatura

Des d’una mena de taca-taca amb seient, el nen de cicle superior, diria, camina sol pel pati, es pot aixecar i, aguantant-se als braços de la cadira, és pot desplaçar fins arriba on són les monitores, que li fan una festa, s’asseu una estona, després torna a seure i es posa a aplaudir amb una mena de felicitat que para ells voldrien molts nens. Aquest nen és el mateix que un cop vaig veure que li apropaven una pilota i intentava encistellar a una cistella improvisada. Bé, algun cop l’he vist pel barri i avui l'he vist moure’s per l’escola, és un encant de criatura i molt ben atès…

Sóc un senyor gran

Diria que sóc un senyor gran, d’una certa edat, prou com perquè els coloms se m’apropin cercant alguna cosa de menjar. I els nens, doncs, et tracten de senyor i al meu poble fins i tot et diuen oncle que, per cert, el primer cop que m’ho van dir, quan encara no era tan gran, em va fer sentir que ja tenia una edat. Bé, tot això ve a compte perquè avui he pujat a un bus que anava ple i una noia m’ha cedit el seu seient en veure, doncs això, que sóc un senyor prou gran, massa, però no em queixo gens…

Abelles

Fa uns dies ha estat el dia mundial de les abelles, curiós aquest món i en autèntic perill, una pena, com tantes coses que el desgavell humà s’està carregant. Recordo que, quan era profe de La Salle, una de les sortides culturals que fèiem amb els nens de quart de Primària era anar a veure aquests animalons i procuràvem fer entendre als nens la seva importància gairebé vital. Tot plegat era molt divertit ja que ens posàvem uns vestits especials perquè no ens piquessin les abelles a l‘apropar-nos. Al final de la visita, sempre molt interessant, ens regalaven una espelma de cera…

Una bici estàtica

Al barri hi ha un espai on hi ha uns quants aparells per a que la gent pugui fer una mica d’exercici. Ahir vaig pujar a una bici estàtica i, en un no res, vaig fer 8 cardios, la qual cosa està prou bé, però és que avui he tornat a pujar i, en un parell de seccions, n’he fet 18 que encara està millor. Bé la cosa me queda així, pel matí camino 4 quilòmetres i per la tarda un parell, si a més vaig una mica de bici i algun càrdio, doncs crec que l’exercici queda prou complet i el meu cos ho agraeix moltíssim…

Esmorzar a Deltebre

Recordo que una vegada vaig convidar als meus amics del barri a visitar Deltebre, amb un esmorzar de les nostres viandes típiques, al restaurant Gràcia, visitant el meu hort, amb els tarongers carregats, la desembocadura i les platges de la Marquesa i la de Riumar. Recordo especialment l’esmorzar, on vam poder gaudir de xapadillos d’anguila a la planxa amb allioli, baldanes d’arròs, anques de granota i fins i tot una bona safata de musclos, catxels i navalles, tot local i molt fresc, que estava deliciós. Recordo que vam dinar a un dels restaurants de Nuri, on vam estar molt bé i vam fer un bon arròs. Va ser un dia inoblidable…

A vegades, algun cop...

A vegades, penso que sóc un pastor que canta cançons i balla amb la lluna mentre contempla el mar i veu com acudeixen els dofins per fer de la festa un art lúdic inqüestionable. D’altres, diria que sóc un aprenent de poeta que roman assegut amb la finestra oberta esperant que el vent li doni alguna resposta vital davant de tanta incomprensió. També algun cop, em veig com un ocell que piula i clama en el desert amb l’esperança plena de què el meu missatge, si més no, quedi escrit molt correctament, ben gravat, a les fulles del romaní…

En bici per Deltebre

Vaig en bici, sol, tranquil, a poc a poc, la idea és arribar fins a la desembocadura del riu Ebre, fins al restaurant de Nuri i el pas de l’illa de Buda. Després arribaré fins la muntanya més alta de Deltebre, on són les Verges més significatives de les nostres contrades i, si puc arribar a veure l’entrada majestuosa del riu al mar, ja hauré complit l’objectiu d’aquesta espectacular passejada en bici. Mentre, hauré vist els magnífics arrossars de verds sublims i molta part dels nostres preciosos ocells, a més del raucar de les granotes que sembla que ja tornen a sentir-se prou…

Una pluja d'esperances

Una pluja d’esperances damunt del palplantat cos del decaigut.

Un crit valent que desperti el cor de l'opressor, 

si més no, aquella llum que li roman amagada des de fa massa temps. 

Un sol de justícia que accelere la bona i sana voluntat 

…que encara els hi pot quedar. 

Aquella llum dormida, aquell cor amagat, aquell ésser… 

que ja no ho és perquè no li funcionen els sentiments 

i no pot gaudir de les emocions que aquests proporcionen. 

I és per això que proclamo una pluja de les millors esperances possibles.

 

Recordant l'àvia materna

L’àvia, quan es despertava pel mati, donava gràcies a Nostre Senyor i al sol “ditxós”, això tenia la seva gràcia, com a fenomen sobrenatural. L’àvia i jo lligàvem molt bé, ens fèiem pa amb vi i sucre, sopes amb cafè, també amb molt de sucre, i alguns dies berenàvem pa amb xocolata, una unça d’una xocolata, també molt ensucrada, que el trobava boníssim. Una altra cosa que també feia era agafar un grapat de figues seques i els clavava dins una ametlla torrada o una avellana, que també resultava molt bo. A vegades també menjàvem fruita, aquella que era bona però no tenia massa bon aspecte i no era prou atractiva per a vendre a la botiga.

Dues bessonetes

Uns pares de menys de trenta anys, una filla d’uns deu anys i, en un carro de dues places, dues bessones rialleres, boniques, precioses i molt xerraires i divertides que tenen dos anys i fan una careta que te les menjaries. Som al bar dels nostres amics alemanys del “Hola ola” i una de les petites, temps d’arribar, diu “una truita”, mirant la que hi havia damunt del mostrador, i tots ens hem quedat mirant-la, després han començat a fer tombs pel bar amb la complaença i admiració de tothom. Boniques del tot…

Ho he sentit dir algun cop

Estás con un llum de ganxo, com una cabra, com una regadora, estàs a meitat coure, no fas el quilo, et manca un bull com a les guixes, tens molt poc saber, més poc saber que una granera, et patina la mandarina, estàs poc afinat, et manca una fase, fas cara de pomes agres i de taronja sense suc, no fas el pes, ets més pesat que la dolor, ets un badoc, ets molt bajoca, molt bleda, un cagat, un que pixa fora del test, ets la mala peça del teler, cantes com una almeja, estás a la lluna de València, fas pudor…

La bondad té premi

Fa uns dies que fem una dieta molt sana i prou atractiva de fer. No, no em cansa gens i, tot i que a cops penso amb algunes temptacions que abans em costaven molt, puc aguantar per davant dels entrepans, els croissants, i si, sobretot, per davant dels hidrats de carboni que sempre han pogut amb mi. Bé, la bondat té premi, m’ha sortit una analítica molt equilibrada, sobretot amb els sucre i el colesterol molt satisfactoris…

No hi ha llum més maca

Avui els parlo del sol i dels teus ulls, de la lluna discreta, 

que no osa molestar-me perquè em sap amb tu. 

Avui els parlo de la teva mirada neta, penetrant, 

de persona sana i coherent 

que, ben ornamentada amb un somriure encisador, 

em fa sentir com aquell mortal bocabadat 

que contempla la puresa en el museu 

de les més sublimes esencias de la llum. 

Per això avui els parlo del sol i dels teus ulls, 

perquè no hi ha llums més maca, més llum…

 

Primavera

Un riu d’amor, un pou de cel, un blau de mar del cel més blau…

Una mirada clara, neta, serena, un somriure fi, 

expressiu i, sobretot, complaent, veritat… 

Un dia gris que no vol ser-ho i es treu un raig de bon sol de la mànega,

i neix un altre cop una primavera que no és d’estiu, més aviat d’hivern. 

Un ocell i després més, sembla que es criden i tots acudeixen, 

el festeig dels seus cants és evident, ho fan bonic,

imposen l’ànima d'ocell molt enamorat…

 

Jardins agraïts

La pluja, que aquests darrers dies va caient amb una certa freqüència, fa que les zones enjardinades del passeig de vora mar presenten un aspecte impressionant. El margalló té un verd llustrós i uns brots que fa que sempre m'aturi per admirar de prop la seva vitalitat. Les lavandes, totes ja amb les seves floretes característiques, també fan molt de goig. Però a mi el que realment em té el cor guanyat és el romaní i, tot i que sé que no està bé, sempre em tallo una branqueta i la tinc per les mans o a la butxaca fins que arribi a casa i li deixo olorar a la Teresa, que també ho gaudeix molt...

Veig, camino, somio...

Veig l’ànima de la vida i del sentit en cada bri de cosa. Camino de passeig amb tots els meus sentiments poètics i d’agraïment a tot allò que em somriu i em mostra sentiments bonics, humans, edificants. Somio en un dia igual que ahir, igual que avui, somio en un dia més com cada dia, sense perdre l’esperança en què, com diu la cançó, qualsevol nit pot sortir el sol, i el meu dia serà més dia, de més sol, més llum…

Gaudir de la verdura

Al migdia, amanida de brots verds, o enciam, o escarola, i tomàquets cirerols. A la nit verdura cuita, bledes, espinacs, bròquil, coliflor, mongetes tendres, carbassó, ceba, alls porros, etc, etc. Al migdia alguna cosa de carn gens greixosa a la planxa, i a la nit alguna cosa de peix també amb les mateixes condicions. Quan un es fa gran es va acostumant a la verdura i fins i tot gaudeix de tot allò que, en la meva joventut i no tan jove, em resultava força desagradable. Darrerament, torno a gaudir del bròquil i la coliflor, així com de les mongetes tendres, això era impensable…

Si fes una carta d'amor...

Doncs sí, si fes una carta d’amor et parlaria d’aquella sensació que va experimentar el meu cor en veure’t de prop, amb les teves reflexions sempre il·luminades, el teu somriure de complicitat, el teu posat natural, el teu estar convincent, la teva veu, tendra i ferma a la vegada, que omplia de pau i saviesa aquell espai una mica mancat de qualitat. Sí, si fes una carta d’amor, parlaria del despertar dels sentiments, del retorn de l’esperança, de la contemplació de la possible sublimitat de l’existència. Evidentment parlaria de tu, el meu somni fet una realitat…

El temps no té preu

Sempre aprecio la riquesa de disposar del temps sense cap control, ni meu ni de ningú. Allò més senzill, insignificant per a molts, desapercebut per als altres, però que jo li veig aquella gràcia original, magnífica. He tornat a veure aquella flor petita i eixerida, amb quatre pètals blancs rivetejats de vermell, que ha nascut entre el fang ara ja una mica sec de la terrassa. El temps no té preu i gaudir-lo amb les petites grans coses de la vida resulta realment meravellós. Avui un ocell bevia d’una gota d'aigua d’una fulla de plataner que romania seca… i tot i això donava vida, en dono fe!

Una sípia entre llisses

Quan passejo pel Serrallo, una de les aturades obligades és per veure les llisses. Cada cop hi ha més gent que els porta pa sec i fins i tot els restaurants propers els hi fan arribar. Avui una senyora els hi portava pa tallat a bocins petits, així com a de mos de peix, i n’han acudit de totes les mides i s’ho han cruspit en un no res. Sempre recordo que, per aquest espai tan agradable i concorregut, una vegada vaig veure una sípia, travessant lentament i deixant-se veure, amb tota la seva aparent poca traça de sípia grossa. Bé, una sípia entre les llisses, anava per lliure, sola…

Esmorzar d'amics

Fa temps que no anem a esmorzar els amics del barri, sembla que, com més grans ens fem, més problemes tenim per coincidir en el dia i hora que ens vagi bé a tothom. Per una part em va bé perquè faig una mica de dieta i seria trencar-la, però per l’altra penso que, si un dia faig uns calamarcets a la planxa i una mica de postres de músic, tampoc passaria res, és clar el que no faré és beure massa vi i, sobretot, passar del cigaló i el xarrupet d’herbes. Bé, a veure si trobem un dia adient…

La cridòria de l'escola

Quan escolto la cridòria de l’escola se’m posa, una mica, la pell de gallina, si puc m’apropo, tant si és l'hora de sortida o és el temps d’esbarjo. Gaudeixo molt de veure els nens en llibertat, aquella estona que els pares els deixen jugar a la plaça, abans d'anar a dinar i en què els nens no veuen mai l'hora d’acomiadar-se dels seus companys. L’espectacle per a mi es magnífica a l’hora del pati ja que, durant els meus més de quaranta anys de docència, vaig tenir unes experiències molt edificants i enriquidores. Els nens em van ensenyar sempre molt…

Ara ja no s'escriuen cartes

No, mai vaig escriure una carta d’amor i, tot i que si vaig fer el servei militar, no tenia núvia ni res semblant, a més era a Barcelona al cuartel de Lepanto que era prop de casa. El que si vaig conèixer i vaig poder llegir, són les que va escriure el meu pare a la mare en el temps de la nostra guerra civil. Eren uns escrits d’una bellesa i sensibilitat natural, que m’han fet entendrir el cor i vaig comprendre allò que em deia la mare, que ella s’havia acabat d'enamorar del tot llegint aquestes cartes tan sanes i plenes de sentiments. Bé, ara ja no s’escriuen cartes, llàstima!

Plou

He tornat a veure ploure, he tornat a veure tots els aplaudiments dels arbres del barri i la gespa que envolta el Francolí, tot i que aquest encara no mostra senyals de què és un riu. Hem anat en bus a una visita mèdica i hem caminat una estona amb el paraigües obert, i a mi m’ha semblat que cada gota d’aigua, cada bombolla que veia pel terra, em semblava que era com un gran tresor, un regal…

Emocions incontrolades

El plorar dels ulls feliços, la felicitat que senten els pares, a l’escoltar el plor del seu fill recent nascut, les llàgrimes de joia d’una mare quan assaboreix el benestar dels seus o les teves llàgrimes interiors, que no ragen pels ulls sinó pel cor enamorat, correspost. Sempre m’han impressionat molt les emocions que ens produeixen les bones fites aconseguides i que esdevenen manifestacions, així de plausibles i tan humides…

Esclats de llum

Sóc un apassionat dels esclats de llum i això ho veig quan he accelerat la matinada i el primer sol del dia em pinta la natura de colors, la morera ja plena de fulles mostra la seva resurrecció, les orquídies de la terrassa es magnifiquen màgiques, senyorials, melòdiques, primaverals, com simfònic i ple d’harmonia és el trinar dels ocells pels arbres que oxigenen el nostre barri. Sóc un apassionat dels esclats de llum, també d’aquella que es suposa que tots tenim al nostre cor…

Orquídies 2024

Què bonic, què gratificant, quin espectacle de vida i bellesa total… Estic parlant de les nostres meravelloses orquídies que ara estan en plenitud de floració.  Això de les orquídies és una experiència molt edificant, passen de tenir unes branques gairebé seques a rebrotar-ne de noves que es veuen créixer per moments, amb bona força, i després de mica en mica van sortint els diferents capolls per acabar amb unes flors precioses, molt i molt maques…

El somriure dels seus ulls

Em feia il·lusió veure-la amb un somriure als ulls i jo, a poc a poc, cercava sempre què podia fer, apropar-li una bona música, escriure un poema amb la tinta dels meus sentiments més autèntics o una paraula suau però ferma i a cau d’orella que fos el certificat definitiu del meu amor. Sí, faria el que fos per veure el somriure dels seus ulls, gaudir de la proclamació de la seva afinitat envers a mi…

Votacions a Catalunya

Ens hem llevat de bon matí, hem anat a esmorzar caminant, res de bus ni cotxe, caminant fins al Serrallo, al “Hola ola”, com sempre, com cada dia, i després hem fet el tomb pel port i hem anat a votar a l’escola del Serrallo, que és al costat de casa nostra. Nosaltres el vot el tenim clar, així que ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble, que alguna cosa especial i única deu tenir quan és sempre el màxim centre d’atenció, sobretot per a fastiguejar-lo socialment, culturalment i, evidentment i això és la clau de tot plegat, econòmicament. Ja hem votat, és un deure ciutadà, però malauradament els trens de Rodalies no funcionen, cosa que posa problemes a les votacions i és molt possible que alguns, o molts, no podran votar… Casualitat??

La Pineda

Avui el bus feia molt tard i hem anat a esmorzar amb el nostre cotxe, després ens hem apropat per fer un tomb per La Pineda. Hem anat a can Sanchís, que aquest cop estava obert (tanquen els dimarts) i tot i que hem vist els seus espectaculars croissants, els millors de Tarragona, nosaltres ens hem demanat un parell de tés verds, que és com una mena de purga però que a tot s’acostuma un, sobretot quan està en joc la salut. Sempre passem una molt bona estona a La Pineda, té un aire especial…

Quan es parla d'amor...

Quan es parla d’amor potser caldria fer-ho amb molta més propietat, amb més força, amb més traça, deixant que els qui conten coses siguin els sentiments, no aquells imaginats, somiats o calculats per interessos que no venen al cas, sinó aquells viscuts amb tota intensitat, tant si han estat tota una benedicció com un insufrible patiment constant. Quan es parla d’amor s’escolta la veu del silenci que surt d’aquells ulls que ja s’han pujat el somriure per sempre més i el cor es manifesta tot cofoi…

Mai he sembrat vents

Freda és la matinada sense esperança, el cor és buit, sense il·lusió, la vida perd el sentit sense uns objectius clars, una finalitat determinada. Tot i que hi ha de tot, la vida sempre té la màgia de moments inoblidables, sobretot si has procurat no sembrar vents per no recollir tempestes. No, mai he sembrat vents, per això molts cops m’he vist afavorit per un sol de justícia que mai deixo d’agrair com cal. Sublim el significat de l’abraçada, és una proclama sense paraules plena d’amor i sentiments…

La nostra ciutat

Diuen que a Tarragona fa bon sol, doncs ja som a la imperial i romana ciutat, que tan bé ens ha acollit des de sempre i hi vivim molt a gust. Torna la vida normal, esmorzar, caminar, contemplar, observar segons què més detalladament, escriure, llegir, ara estic amb l’"Adúlter fidel", de la meva companya Núria Puig, i m’ho passo molt bé. Sembla que fa un dia esplèndid, amb un bon sol, com diu la frase típica del principi. Bé, després anirem a passejar una mica amb la Teresa, avui pel port del Serrallo…

Sentiments

Bocabadat, observo els blaus del cel al mar, somio amb els mil somnis d’una nit d’hivern. Penso en els verds del Delta de l’Ebre quan l’arròs encara és lluny d'espigar i va rebent l'adob, ni al mateix temps, ni amb la mateixa quantitat, verds de diferent intensitat, però sempre fascinants, únics, molt especials. Amb gran plaer observo el curs del riu Ebre al seu pas per Deltebre, prop ja del seu final, té la calma de l’abraçada que rep del mar i ho fa amb gran estima i entusiasme, de bon mar…

L'amor té aquestes coses

Doncs sí va arribar de forma inesperada, l’amor té aquestes coses, quan diu allà vaig, no hi ha res que el faci aturar. Va arribar mitjançant un somriure de comprensió, una paraula, una observació, un silenci, on jo només era un convidat de primera fila. Se’m dispararen les alarmes, vaig voler averiguar en un no res per on sortia tant de sol, em vaig voler apropar quan ja semblava que el temps, que sí que existeix, ja m’havia passat de llarg…

Sóc a Deltebre

I en arribar al pont de l’Ampolla, la planura del Delta de l’Ebre, els camps la majoria ja plens d’aigua, alguns també han sembrat, he vist algunes camallargues i diferents grups d'ibis per diferents tancats. És 5 de maig, dia de comunions a Deltebre, festa grossa, solemne i amb un cert plaer veig que es conserva la tradició de celebrar-ho com cal. Veig molta gent, fins i tot forastera, gent mudada de diumenge gran, amb cares de molta satisfacció. Nosaltres som feliços de poder assistir a la primera comunió de la Tessa, juntament amb tota la família i els amics de la seva escola…

La màgia del riu Ebre

La màgica d’aquella posta de sol mirant l’Ebre riu amunt. Veure baixar l’aigua amb calma on les llisses tenen temps de fer els seus vols com si fóssim ocells. Escoltar el raucar de les granotes mentre observes com l’ànega surt de passeig amb la seva pollada d'aneguets. I gairebé arribant a la foscor, veure el pas d’un vol de flamencs que passa d’una part a l’altra del riu amb el seu so característic. Això és el Delta…

Aniversari de la Teresa

Una primavera més, un estel més, un sol més sol més, un contracte il·limitat que se signa automàticament davant l’aplaudiment dels que tenim la sort de gaudir de la seva proximitat. Som a Deltebre, anirem a dinar i brindarem, i farem aquell somriure d’orella a orella, alguns de gratitud eterna, ella de complaença plena en la seva entrega que és totalment generosa. Felicitats Teresa, gràcies per ser aquell ésser humà que em fa apreciar l’essència de la qualitat humana. Persones com tu fan molt més fàcil la convivència i dignifiquen la vida, fent que valgui la pena…

Primera Comunió de la Tessa

És un dia molt blanc, de neu, de farina d’arròs blanc, de cirerer florit, de tarongina en flor. És un dia especial, diferent, potser únic diuen alguns, un dia en què la música és simfonia total, en el cel es veuen estels de colors i l’arc de Sant Martí compareix convidat per la sublimitat de la celebració. És un dia de somriures de cor, de joia total del cos i l’ànima. La puresa vestida de puresa, fa la primera comunió. Un petó a la mà Tessa, la teva festa ha estat a nivell…