Sempre em quedo curt, pobre, amb aquella sensació que ho he fet sense saber-ne prou. Intento explicar que, quan parlo o escric sobre la gent que estimo, el pares, el Pere, la Teresa, o qualsevol familiar, amic o company que m'han demostrat la seva estima, tinc aquella sensació de què no transmeto tot el meu sentiment, com si em quedés simplement amb unes formes boniques però sense acabar de definir el sentiment...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada