Quan la vaig veure, em vaig oblidar de la lluna i del jardí,
la mar era això, aigua passada i el cel sempre tan blau i bonic,
només era un bon paraigua si ella hi era a sota…
Potser en ella hi havia una mica de totes les meves debilitats,
uns ulls plens de mar i un cel sense estrelles,
perquè havien baixat per anunciar la immensitat
de tota la teva aura lluminosa… com un sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada