Nadal, Deltebre, la casa dels pares, la família, la parla de la meva terra, la il·lusió per redescobrir sempre la infància, les arrels, allò, tot allò a què mai he renunciat ni renunciaré. Com cada any, des de fa uns anys, hi ha cadires buides i manquen veus molt estimades, però a mi em passa com a aquell que va sovint al cementiri per tenir amb algun estimat, alguna conversa pendent o fins i tot habitual. Jo veig, d'alguna manera, aquí "in situ", els meus estimats ja traspassats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada