Sempre em ve de gust recordar la cridòria de l'escola a l'hora del pati, alguna eufòria desmesurada, en moments determinats, que proclamava la vitalitat dels subjectes de l'educació. Però avui vull recordar especialment els silencis significatius, que també n'hi havia i força interessants. Penso en quan tocava el timbre de la una i marxaven, cap a casa o cap al menjador, i jo em quedava sol a la classe, respirava a fons, tancava els ulls i escoltava el silenci angelical de les seves veus i passava per les taules i els veia amb les seves coses, com si fos una ombra protectora que els acaronava discretament. Gran record!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada