Seguim anant de la mà, allí on va un va l'altre, fins i tot quan no anem… som prop, a tocar i, enmig del silenci, ens sabem aquí, al costat, i això que és tan natural, tan normal, tan evident que és al mateix temps una proclama de felicitat. Algú podria pensar que les nostre rutines són avorrides, però no, són gestos gairebé automàtics de complaença i això és impagable, amics...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada