Paraules

Semblen ocells blancs que volen per la ment,
músiques mesurades, plomissol eteri.
Potser n'atrapo alguna i l'acarono com un regal,
atac d'inspiració, i tot i que estiguin "repes",
jugaré amb els mots que sonen igual,
i l'efecte pot ser enginyós, divertit. Paraules...
a cops maltractades pel seu significat pejoratiu,
d'altres aplaudides per la correcta significació.
Vocables encreuats o enreixats
amb cada lletra al seu lloc matemàtic.
La vida t'omple el pensament de poesia...
bucòlica, romàntica, també dramàtica,
i cada vers té les paraules precises.
Ja ho he dit... ocells blancs que volen per la ment
o músiques mesurades per a l'afinitat,
també plomissol eteri per la identificació.
Tenir la gràcia de la parla fàcil, l'expressió fluïda,
el verb net, i tot és un conjunt melòdic de somni,
i allí les paraules aterren planeres sense tocar a terra,
només toquen sensibilitats que desperten emocions.
Cervantes, Don Miguel, sempre deia que sofria
i es desvetllava per semblar que tingués de poeta
la gràcia, la classe i el ritme que no va voler donar-li el cel...
tot i això, era ric en paraules i enginy.
Paraules ocells, música, plomissols... paraules.

Aniversari del meu fill

Darrer dia de la setmana sabàtica. Sol i a casa, com aquell de la pel•lícula. Fa fred, que ja no és notícia, però és veritat. Demà el Pere en fa 25, vull dir d'anys, i ho recordo com si fos ahir... La Teresa va trencar aigües a casa, vaig trucar un taxi, vam anar a Santa Tecla, amb la sogra, per allò de la mare a prop en aquests casos. Tots dos, a la porta esperant el plor del primer fill. Déu meu, quina paraula!! Es va fer esperar una mica, uns segons que es van fer eterns, però sí, al final va xisclar com cal, tot i que el noi es devia trobar ben ubicat. En veure que la Teresa aguantava bé, em vaig emocionar i vaig sentir la carícia de la responsabilitat, i l'efecte de l'amor més profund i més veritat. En un moment precís, em vaig omplir de llum i vaig pensar... sóc pare, tinc un fill, som una família... i em vaig sentir plenament feliç. I ens vam abraçar amb la sogra, i em mancaven ulls per resseguir la Teresa i al nen, sense esma de fer res, volent-ho fer tot. Després, vaig trucat a tothom i les felicitats van anar acudint de mica en mica, allò de la prudència i el respecte i la meva immensa gratitud. He tingut un fill. He escrit alguna cosa. He plantat alguns arbres. Aleshores, si més no, estic en vies d'aconseguir la realització.

El poder

L'objectiu no és la democràcia...
per alguns partits és el poder, manar,
fer el que es vulgui, sense escoltar,
i quan m'expliquin les seves veritats...
votar, que per això som majoria.
I aprovarem les lleis que vulguem,
i anirem d'imposicions variades,
i proclamarem la nostra santa voluntat,
i seguirem amb la deformació "del espíritu nacional",
i farem que tothom sigui un "eslabón de la cadena",
i exigirem arreu la "nostra" llengua,
i contarem la "nostra" història,
i dominarem els mitjans de comunicació,
i farem ideologia de les lleis,
i ens untarem de claca "inquebrantable"
per a què, des de l'una, gran i lliure,
prosseguim amb l'imperi cap a Déu.
És el que tenim, el que "han" votat.
Suposo que, en unes properes eleccions,
el poble tindrà aquella intel•ligència
per a no tornar a votar una majoria absoluta,
suposo, només suposo...
perquè vist el que es veu n'hi ha per dubtar.
Vull pensar que la gent lliure mai deixarà de ser-ho,
encara que només sigui en la intimitat de l'aula
i a la de casa seva i dels seus.

Anar fent...

Continua el fred i la tos i la manta. El fred, gairebé d'hivern, valent. La tos, semblant a aquella de l'exfumador, que no acaba de marxar. La manta, doncs... és més aviat un edredó de mig temps que és una meravella i que, pels matins, aquests de 5º o 6º, s'apega, sense pesar, al cos i et fa la sensació de que estàs a la glòria. A les deu és una bona hora per esmorzar alguna cosa lleugera, escriure una mica, anar a la recerca d'una mica de sol i d'amics.

Un dels companys també va d'antibiòtic... sembla que té una petita infecció pels queixals del seny (deu ser una explosió d'excés de seny). Això fa que tampoc puguem anar a La Xarxa cada dia... a més, no toca perquè aleshores allò que és bo i sa es converteix en vici, i aquest no és recomanable. Bé, dinem a casa, actuo jo, precís, puntual, a l'hora (a les 14:10 h). A les cinc ens trobarem a La Caixa per conèixer la nostra nova assessora personal que ens vol fer alguna proposició. Després, aprofitarem per fer alguna compra al centre de la ciutat. Anit semblava que volia nevar, fins i tot hi havia aquella calma noble que es nota en els preliminars però, finalment, res de res. A Tarragona sempre costa molt d'enfarinar-la... estaria maca!!

El primer cotxe

De jove, mai en tens prou de res,
i ho vols tot, ràpid, de pressa,
com si no hi hagués demà o després.
Vas com a boig cremant etapes,
sobretot les primeres, vols acabar...
de fer-te gran, els estudis,
per tenir cotxe, amiga, sortir de nit.
El primer cotxe em sona
com allò de la primera pilota al poble,
ets una mica el rei entre els amics,
el figura que els apropa a la "disco",
qui convida la nena a fer un tomb.
Recordo el meu Mini, després del carnet,
el primer somni superflu de l'edat...
esperava que es fes de nit, tard,
quan el tràfic amainava,
i marxava de Reus cap a la N-340,
i anava fins Tarragona, com un rei...
del món, de la creació, de tot.
Un dia vaig anar a Cambrils,
vaig baixar vora el mar
vaig clavar els genolls a la sorra...
Hi havia una gran lluna tafanera
envoltada de petits estels rogencs,
un mar amb sons compassats,
un cel com cal, de nit d'estiu,
un petit cotxe, bonic, que sembla nou,
una il•lusió de primera joventut...

Una "xinadeta"

És un dimecres de finals de novembre,

fa un solet gelat, amb menys de 10º.

La Teresa lliura per la tarda... visca!

Hem quedat, com abans, per quedar,

amb la satisfacció de l'estar junts.

Tocava "xinadeta" i compra i migdiada.

Som al Tercer Mil•lenni...

restaurant xinès de bon tracte,

en "castellano" i sense "erra".

De sobte, entra una parella de dos,

agafat de la mà, d'uns setanta generosos,

i amb una pinta tendra i còmica alhora...

Ella, amb una cua de cavall ben alta,

de cabells blancs amb cascada vigorosa,

unes ulleres petites, rodones, lletges,

com a d'os blanquinós i filferro,

una faldilla de quadres i botes d'esport,

jaqueta plastificada i mocador juvenil...

tot un poema a la diversitat.

Ell, atent, correcte en tot moment,

l'ajuda a asseure's i a treure's la jaqueta,

entre tics nerviosos, sembla fer-li un ball

...de cortesia, i es puja els pantalons,

i, a la taula, obre els braços

i l'acomboia en atencions.

Demanen un sol menú per als dos...

i diferents racions per emportar-se.

Sembla que algú no té ni per menjar...

ells acaben de cobrar la pensió...

Societat urbana

Viure entre pisos, emparedat,

és allò del drama vertical,

a cops somriure, sempre paciència,

i respecte a tu i a tots i sempre.

És un camí de pujar i baixar

que el fem amb el cotxe de tots,

l'ascensor que aguanta estoicament

allò que li posis, brossa inclosa.

Pugem buscant el descans del guerrer,

baixem cercant la feina del dia.

Ciutat, vida entre contaminació i comoditat,

vivint entre lliteres, penjats uns sota els altres.

Som veïns, i tenim nens, i tele,

i l'avi sord, i l'home que xiscla,

la jove que balla, la mare que canta,

i el de la trompeta que assaja pel concert.

Darrerament, la nena, la néta, una monada,

preciosa ella, petita, es passeja...

més aviat corre pel pis de dalt

amb les sabates de tacó de l'àvia,

i al pare riu, i l'avi baveja histèric...

S'imposa allò del tenir coneixement

en què, no sempre passa,

cal armar-se de comprensió,

de paciència de la bona,

perquè la normalitat airada d'una casa

suposa un martiri pels veïns...

Anar, anant, al defora...

Anar al defora d'allò habitual

i veure les fulles mortes i poca vida.

Anar sense destí, ni nord , ni horitzó.

Quina pena l'arbre trencat,

amb branques que ploren en groc

la manca de la saba que no arriba.

S'accelera el vol de fulles seques,

i tu vas anant, no saps on ben bé,

potser tampoc t'importa massa.

Rodola vegetació amarronada...

només algun brot errat de comptes

sembla voler reparar la desfeta.

Vol recordar que, finalment, ha plogut,

massa, en poc temps i quan no tocava

i, per acabar d'adobar-ho, fa vent.

El bosc presenta un pobre estat,

es diria que no està en plenitud,

tampoc ningú en té gaire cura...

Tot i així, és semblant a la mar,

un lloc per anar anant, mirant,

amb parsimònia, cada so, cada llum,

cada forma, cada color, cada aroma...

encara que ara estigui tot amortit i fosc.

Mar i bosc, vida al defora,

anar-hi sempre i sovint...

al mar a l'hivern, jo,

al bosc a l'estiu, amb tu.

Quotidianitat

Un altre sant dilluns, avui amb especial particularitat perquè és dia 25 i els jubilats cobrem la paga i a més és doble, per allò de l'extra de Nadal... sempre fa com a il•lusió. Continua fent fred, amb un banyet de sol encisador que fa que el vagis buscant i agraint. Ahir vaig veure els meus companys i vam quedar que, si encara no sortia, ens trobaríem al "confessionari" (Bar La Xarxa) pels voltants del migdia. Fernando ha estat uns dies pel sud... Torremolinos, Marbella i pels pobles més petits, que també li agraden com a mi. Ens ha portat un record i una botifarra que és típica d'allí on fan les curses de bous anomenades "goyesques". Bé, en parlarem de tot plegat i, com sempre, arremetrem contra Rajoy i arreglarem el món, primer prop de la barra del bar i després, si s'escau, des del banc del "si no fos".

Estic molt millor... el nas ja no brolla disparat i sense control, la tos amaina i el cos s'activa, així que aviat sortiré a moure'm una mica i gaudir del camp, la mar i, sobretot, dels meus amics experts en qualitat humana. És un quart de dotze i la Mercè va fent coses, fa dissabte com dèiem abans, tot i que és dilluns. La Teresa és a l'escola, ahir posava notes, corregia controls a l'ordinador... Meravellosa quotidianitat de la nostra existència!

Diuen, dius, dic, diem...

Que la paella sobra a la cuina
però, a cops, cal sofregir colesterol,
i fer fideuada i les mil truites,
i l'ou ferrat i l'estrellat al pernil.
No, no cal fregir... que no és sa,
però... i l'albergínia i el pebrot,
i el tomàquet amb l'arengada,
evidentment oli d'oliva i foc moderat,
pa de pagès, vi Priorat, un punt de sal,
potser un porró, unes olives negres,
o trencades, o verdes de la gerra de l'àvia.
Pobres triglicèrids i el seu amant colesterol!
però és diumenge i farem una paella...
marinera, de carn, de verdures,
no cal ser insípid, ha de ser mixta,
amb una mica de tot i bo de cada,
amb brou de costa tarragonina,
alguna verdura del Baix Camp,
marisc del Delta, costella i conill de la zona-
És festa, és beneïda, és lloada,
fins i tot per un dia, dic sana
tots diem gloriosa i ho fem de cor a cor.
No pot faltar, l'arròs del Molí de Rafelet,
la mà mestra de la Teresa genial
i el meu assessorament moral,
que sempre és ferm i incondicional,
fa que diuen, dius, dic diem...
amb una sola veu, amb prudència,
però... cal tornar la paella a la cuina.

Barça total...

El cap de setmana esportiu del Barça va anant força bé, tot i que en bàsquet no acabem de donat la positiva continuïtat que semblava possible: guanyem a Belgrad de pallissa i després perdem de forma lamentable a Santiago de Compostela, a la pista del Río Natura Monbus... caldrà afinar les mires i fitxar millor. En futbol hem guanyat a un bon Granada (4-0) amb gols de Cesc, Iniesta, Alexis i Pedro. He gaudit del partit, fins i tot aquell àrbitre amic de "Mou" que deixa jugar sense xiular les faltes avui ha estat prou bé i força just, que és el que ha de ser. Un plaer veure que Iniesta va entrant en joc, perquè ho fa com els àngels. Menció especial també a Pinto, que cada cop que se'l necessita és a punt. Cada dia aprecio més la qualitat de Cesc, del qual havia dubtat alguna vegada. Veig l'equip bé... i no cal oblidar que per any nou tornarem a tenir a Messi i a Valdés. Pinta bé la presència del nen de Reus, Sergi Roberto, que ha tingut uns minuts, prou com per demostrar que ja és a punt per anar entrant a l'equip, de mica en mica, i consagrant-se com ja ho ha fet Bartra. En handbol, l'equip és una bala i guanya tots els partits per golejada. En futbol sala també semblen reaccionar les figures i han guanyat 4-1 el partit europeu. Sí, tot fa bona cara... o cara de bona pinta.

Una mica millor...

És dissabte, són les onze del matí, fa un bon solet molt fred. Estic una mica millor, diria, el nas ja no és un sortidor constant i potser només em queda una mica de tos. Hem baixat a fer un tallat i hem comprat quatre coses al súper del barri i a la carnisseria d'en Gervasio. Després, ens hem apropat a la farmàcia per reposar Frenadol i altres viandes del temps. Serà un cap de setmana d'aquells que passem sols a casa i gaudim de la pau de la llar. A les quatre tenim un Barça - Granada que pot estar bé, tot i les baixes de Valdés, Xavi, Messi, Tello... que, com diria el Tata, és jugar sense el millor porter del món i el millor jugador de tots els temps. De totes maneres crec que guanyarem sense massa problemes.

He vist al Facebook que a la "Titi" li ha tocat un premi que li permetrà passat la ITV del cotxe gratis... són aquelles coses petites que alegren la vida. També avui és l'aniversari de Ricardo Chopo, l'home de la meva cosina Conxita, i l'he felicitat, també pel Facebook, amb una bona i sentida tirallonga (paràgraf llarg). Per celebrar la millora i demostrar que ja empasso bé (potser massa), la Teresa està fent un arrosset, art en el qual és única i intransferible... Mentre, el Barça de handbol està apallissant al Dinamo de Minsk, com fa sempre i amb gran superioritat.

No en tenen prou amb la mar

Passa més d'un cop, ho he vist...

arriba, ell o ella, amb gorra,

ullera negra, gairebé d'incògnit.

Busquen un seient proper a la mar...

si tenen sort, el vent neteja

i fa possible escampar la mirada

fins un horitzó més llunyà...

S'estan una estona com a neguitejats,

cercant presències o explicacions,

i al final acaben traient el mòbil.

No en tenen prou amb la mar.

Vull pensar en allò que algú

em va dir una vegada:
segons quin plaer...

és excessiu per experimentar-lo sol.

Una mar a dos i per mòbil,

tampoc està gens malament.

Penso que, alguna vegada,

també he vorejat les platges, sol,

i m'he procurat alguna cosa

en què pensar i recrear-me,

i he improvisat converses confuses

que han esdevingut diàfanes...

Potser tampoc n'he tingut prou amb la mar.

Diria, dic, amb fermesa i respecte,

que la mar és aquella llar de pau,

prenyada de serenor i seny,

on hom recuperem l'esperança...

Una veritat prudent

No tens el que demanaves?

Doncs, de què et planys?

Em pregunto de vegades, sovint,

quan no he sabut callar

i he dit aquella veritat inesperada,

cruel, que talla i fa mal.

Sí, alguna vegada he sentit

allò del frau de la inoportunitat

i et sap greu l'efecte abusiu.

La inèrcia et fa prémer el gallet,

i el tret que tenies guardat i a punt,

és precís i mortífer però no et plau

i, en un no res de reflexió,

et preguntes si calia, almenys

en aquest punt ferotge i agressiu.

Algun cop hagués volgut de cor

fer marxa enrere i suavitzar,

però tampoc seria jo com sóc.

De fet, recordo algun cas

de quan era professor i rebia pares...

Sempre volia ajudar a aconseguir

el millor desenvolupament dels nens

i, en aquest cas i en tots, la veritat

és el camí més honest i vàlid

i, a cops, els pares la rebien

com un afront inesperat...

i sempre pensava en allò de la mà esquerra,

una millor prudència i oportunitat

per dir, evidentment, la mateixa veritat.

Coses d'anar per casa

Segon dia empiocat i a casa. La Teresa, tota una crac ella, abans de marxar cap a l'escola, m'ha portat un Flumil forte i un Frenadol... després he dormit fins a dos quarts d'una, cosa que no passava des de feia anys, allò de la joventut més jove. No estic pitjor, però encara tinc el nas com un sortidor, una mica de tos que sembla que vulgui arrencar, no pas a córrer, i continuo així com a cansat, allò que en diuen com després d'una pallissa. Fa vent i solet, el mòbil diu que estem a 14º, que està prou bé, no tinc fred i el termòmetre diu que no tinc febre. La cosa va de nas i gola, que és una combinació que acaba carregant el cap i et deixa fet pols.

La santa avui té claustre i sortirà una mica més tard, però anit ja va deixar el dinar fet i només caldrà fer plats, escalfar-ho una mica al microones i... a menjar. Penso que aquesta setmana només he sortit un dia a fer exercici, una caminada, perquè un dia va ploure i aquests del refredat ja em portaran a fer festa fins dilluns en què estaria bé de poder retornar a l'activitat. Mentre, coses d'anar per casa, anar tossint i gastant mocadors de paper com mai. Bé, vaig a parar taula i preparar els plats... feines delicades, com sempre fa un!

Empiocat i a casa

M'han vingut al cap uns versos d'un llibre que el teníem de lectura per al cicle mitjà i que començava així: "Demà no aniré a l'escola, perquè estic empiocat". Bé, el cas és que vaig ben servit de tot allò que em diem símptomes del refredat comú: goteig de nas, mal de gola, raspera, veu ronca, cap carregat, que no mal de cap i diria que tampoc febre, encara que, a cops, dubto i m'hauria de posar el termòmetre. La Teresa, una santa ella, ahir va passar per la farmàcia i va proveir del material bèl•lic propi d'aquest temps: Flumil forte (1 al dia), Frenadol Complex (3 al dia) i algun Efferalgan de tant en tant per si es dispara una mica el mal de cap o la febre.

Sóc a casa, sol, i no he baixat ni a esmorzar... potser em faré ara una mica de llet calenteta. Pel mòbil em senyala que estem a 8º i hi ha com a lluernades de sol que marxen i queden ombres fredes, i un vent que porta ximple l'estelada. Tornem-hi, més sol i vent, sembla accelerar-se el procés cap a l'hivern. És ja 20 de novembre... pel "cole" fan el festival de Santa Cecília i, des de la meva empiocada, grans records. Aquesta és una diada que el nens recordaran sempre pel que té de cultura i convivència. No tinc gaire tos, no cal, però estic una mica com si arribés de fer la marató. Miro les fotos penjades... no hi ha ningú a qui no l'estimi... evident, no?

Memòries d'un mestre

Mil i una, com allò de les nits. Per exemple... teníem una nena preciosa, vestia a l'última novetat, ultimíssima, de marca, com diríem ara per la TV (adoro las marcas...). la nena era activa, prou enjogassada, i al pati no es podia moure amb llibertat perquè sempre anava massa mudada. Un dia vam fer una sortida cultural al Mercat de Reus a peu i, abans d'entrar, els vaig fer asseure's al terra, tot fent una rotllana. La idea era explicar unes normes mínimes per circular, com cal, entre les diferents parades. La nena no tenia clar com seure, buscava uns papers per posar-se a sota, després netejava amb un mocador rosa... Me l'estava mirant, tothom la mirava, els nens amb un somriure, de nens, que pot ser divers però sempre entenedor. Em vaig apropar, sense donar importància, la vaig agafar de la mà i li vaig proposar d'asseure'ns tots dos alhora, ficant bé els peus i baixant amb lentitud. La nena era un encant, bonica en tot, fins i tot en rendiment escolar, però mai vaig entendre el perquè de la disfressa. Què bonic allò que diu: "...i tindrem una mida per a totes les coses"...

Sempre plou quan no hi ha estudi...

Això ho dèiem els nens petits del meu poble. Ara plou, i els mestres són a classe i les nens també, i sense pati, ni partit, ni "polis i cacos", ni bales, ni gomes, ni balls, ni bàsquet... potser alguns jocs de taula, o dibuixos a la pissarra digital, potser acudits, potser algun poema del professor... Plou i hi ha escola, tot el dia, i els jubilats no hem pogut sortir... He dormit fins les deu, prou bé, i he anat a esmorzar amb paraigua... allò de l'entrepanet de tonyina i tal, els diaris del dia, i cap a casa. He tancat les finestres, la Mercè ventilava, el recolliment comença, el caliu escalfa.

La Teresa surt a la una, va d'hora. Ella, metòdica, ordenada i previsora, ja té les llenties fetes, a punt i bones, i en arribar, un toc de foc i a córrer, ella cap a l'escola i jo, doncs sí, una mica de becaina amb tele suau o una mica de lectura... toca Josep Pla, veurem què diu el cos serrà del Delta. Ara plou i fa sol, les bruixes es pentinen, diuen, i jo no tinc estudi... nostàlgia, potser una mica, tot i que sempre plou quan no hi ha estudi.

L'art del silenci

Diria que mai ningú està buit de paraules i sentiments, a no ser que estigui inconscient. El silenci és un conjunt de veus, sota control, producte de les sensacions que un va acumulant... Vaig amb bici per l’escullera i observo a la patinadora russa que està cruixent i és un espectacle físic, i les gavines posades damunt la vorera, i la senyora de color amb el nen al carro... A l'arribar a casa, on el silenci és gairebé total, que tampoc, escric allò que he anat veient i que, d'alguna manera m'ha cridat l'atenció. Em costa de comprendre a algun autor que ha intentat crear des del no res... i estic prou convençut que, en algun moment, en el seu procés creatiu, rebrà la influència, l'impacte de la natura, allò que en diuen, com he dit abans, sensacions que no són res més que la impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits.

La Teresa i jo som a casa, sols, no enraonem gaire, però l'expressivitat dels nostres silencis, són tot un esclat de les meravelloses vivències viscudes a cada instant de la nostra relació. El silenci és també allò que es regala, per no afalagar o per no ferir sentiments. Puc escriure un poema des de la felicitat, o des de la tristesa més penosa, un poema d'un viatge, d'un camp de groselles o de la meva mar amiga, però sempre, totes, tots els sons dels silencis, seran com unes veus amb ploma que, plasmaran sobre el teclat els meus estats emocionals. M'agrades quan calles, perquè aleshores dius tot allò que m'acarona l'oïda...

Rialles sospitoses

Riure's del mort i de qui el vetlla,
fer-la petar per burlar-se de tothom,
fent un no res d'allò seriós.
Vida entre rialles que amaguen,
realitats que cremen i fan mal.
Mals que conviuen per l'interior
i aflueixen en somriures atípics.
Grans de pus buscant llibertat...
Tenebrós llampec de nit fosca,
joc de rialles de la malícia...
Descargolar-se viu amb intenció.
Fer de la suposada felicitat
una màscara de carn i cara,
cara de mirall on riu la boca,
cara on ploren els ulls del cor.
Persona falsa amb totes...
les llicències de l'art,
fins i tot plora les joies interiors,
manifesta sensacions superficials,
representa i exclama plaers vençuts.
Paralitza veritat, mort a terminis.
Disfressa a la carta de rialles,
cartell eixerit, còmic, social.
Penosa realitat, vil camuflatge.
Amb la naturalitat a anys llum
i la decència absent, inexistent.
Rialles sospitoses de malifetes,
res a veure amb el somriure net i fi,
amb ulls a joc, sincers...

Estornells

Confesso que, en un principi, els hi veia una certa gràcia. En recordaven al Delta i, fins i tot, algun esmorzar de joventut al Perelló, amb alguns amics de bona cama enlaire i un vinet d'agulla que acompanyava bé. Però... noi, darrerament, a Tarragona, estan sent insuportables. La cridòria és esfereïdora, sembla una invasió que, a més de xisclar de forma aguda i desagradable, ho caguen tot i ho deixen fet una porqueria. No exagero gens... deixar el cotxe prop d'on hi ha un arbre és rebre una ruixada d'excrements, com un regal d'aquells que no fan cap gràcia, i has d'anar a rentar el cotxe per evitar la corrosió i la mala olor i brutícia.

Recordo que, quan venia de Reus, passava per davant la Necròpolis (Museo Paleocristiano, mal llamado de la Tabacalera, com deia el meu professor de la Normal, Don Feliciano) i, en un picar de mans, sortien disparats de les moreres, en un vol natura que no semblava que podien embrutar l'ambient de manera tan manifesta. Mai seré jo un element contra natura però a la ciutat cal mantenir un ordre per preservar la salut. Crec que l'Ajuntament de Tarragona no té clar què cal fer amb els coloms i els estornells...

Pastís de carn

Avui m'he donat festa i sembla que he triat bé el dia. Fa fresqueta (11º). Cap allà a les deu he anat a esmorzar a la granja que hi ha a tocar de la plaça de la Farinera: un entrepanet de tonyina, un quintet, un cafè, un diari esportiu i... cap a casa falta gent. La Mercè està amb tos i nas vermell, però va fent coses per la casa, i jo escrivint per diferents quaderns, escampant diversions i experiències. Avui toquen bajoques i ous durs, però fins la una no començo l'operació dinar, ho tinc tot controlat, fins i tot l'hora de fer cada cosa.

Demà a la tarda vénen els joves, que sempre és una "il•lu". Dissabte seran fora perquè van a veure uns amics a Miami, i el diumenge, a petició del respectable, menjarem pastís de carn, que la Teresa ho broda com pocs i, a més, fa temps que no en fem i li farem els honors com cal. Evidentment, un s'encarregarà de triar el vi negre adient i, fins i tot, les postres a joc. Com sempre, una delícia estar junts. La Mercè acaba de marxar i jo, assegut a la taula del menjador, escolto gotejar el temps, els segons, com gotes d'aigua d'una aixeta mal tancada... tot pensant amb la Teresa, el Pere, la Mar... davant un pastís de carn amb un Priorat. Una abraçada des de la felicitat!

Conegut... desconegut

Potser vam tenir una qüestió,
d'allò de no riure la gràcia a l'hora,
o de no ser del mateix equip,
de futbol, o de partit... polític.
Potser la meva gloriosa estelada,
que engalana i dignifica i reconforta,
segons a qui, li fa mala sang
i li aguditza la incomprensió...
Potser l'anar de còmic i graciós,
fent dubtar, ara ja no,
de l'actitud fatxenda i depravada,
preconstitucional... de l'aguilot.
Potser en la recerca de veritats
hi ha un lloc per cadascú,
sobretot quan tots ens coneixem.
Mai he negat un bon dia a ningú
però, a cops, quan no et responen,
et fan un regal, et sents bé
i et reafirmen la fermesa sòlida
de les teves conviccions profundes.
Ben pensat, encara no sé el perquè
de la qüestió o de les qüestions,
tampoc m'importa gaire, gens.
Potser és la manca de costum,
potser el mecanisme artístic
de les resolucions existencials,
adreça les convivències,
només als llocs possibles i habitables.

La mar, sempre la mar...

Toca caminar. L'Antonio amenaçava en voler anar fins al far petit... diu que són un parell d'horetes, semblant a anar a l'Arrabassada. Veurem. En Fernando i la seva senyora són a fer un passeig pel sud, així que anirem sols xino-xano... i cap a les platges manca gent. L'amic patró, tècnic en vents i mars salades, diu que hi ha mar de fons, i a mi em sona a plena i poderosa, i tot i que les ones no són gegantines, en arribar a la par costeruda dels nostres trajectes a peu, pica fort i escampa bromera artística que arriba fins la carretera i humiteja el camí dels vianants, que paren i fan fotos.

Tot un espectacle, gairebé des de la calma i la bonança. Asseguts en un banc, mirant aquesta mar única, prenent el sol gairebé d'estiu, hem gaudit de la natura en estat pur, observant com l'aigua va foradant la roca, com la meva mar i la de tots mostra poder natural tot sent vida i art, glòria i, fins i tot, tragèdia... i sempre el lloc de pau ideal, espai de reflexió, camps de llums i poetes, joia i llàgrima. El mar, sempre el mar, avui bellesa des del no res, simplement hi havia mar de fons... s'ha apropat la glòria i ens ha petat als morros un esclat de plenitud.

11-11-13

Com veieu, la data fa goig i, a més, tinc un número dels cecs amb què em tocaran onze milions d'euros, tot això si no es trenca el càntir de la llet del conte de la lletera. Bé, és dilluns, que és un dia cada cop més màgic, com màgica va estar la jornada esportiva d'ahir... Els catalans Márquez, Espargaró i Viñales, s'han proclamat campions del món a les tres categories oficials de les curses de motos. Nadal va guanyar a Federer i arriba a la final del Màster. És el número u del món, tot un prodigi físic i tècnic i mereix estar en els llibres del bon gust, tot un exemple, un plaer veure'l jugar tan bé.

Finalment, el Barça va guanyar al Betis al seu camp per 1-4, amb gols de Neymar, Cesc (2) i Pedro, i Molina ha fet el del Betis. Aquest Barça no enamora i sembla que Valdés ens salva dels primers cops, després, aquests "nanus" són tan bons que en fan quatre jugant gairebé al contraatac. Sembla que Messi ens farà patir. Després de cinc anys pràcticament sense lesions, ara ja anem per la tercera des que hem començat la lliga 2013. preocupa, perquè Lionel és l'excel•lència, la millor cirereta d'un pastís que ja és molt bo, però que amb ell pots somiar amb el més enllà més lluny...

Som a Tarragona

Fa una ventada d'aquelles en què agraeixes el fet d'estar desat a casa i amb provisions de nevera plena i espais nobles de Teresa i taula, llibres i sofà, i alguna inspiració per plasmar-la al blog i completar la distracció, i viure la vida sana... La missa per la mare va anar molt bé, amb la família a prop i amb l'entranyable mossèn del poble, de la parròquia Sant Miquel de Deltebre, que fa de la senzillesa un magnífic mecanisme d'autenticitat per escampar la Fe d'una manera altament captivadora i natural. Finalment, no ens vam quedar al dinar familiar dels "Garrells" que faran avui, si no ho impedeix el vent. Emocionats per la diada i amb algun problemet de logística, vam decidir no anar, tot i desitjar-los una magnífica estada a l'ermita d'Ulldecona.

Avui, a més, hi ha un atractiu programa esportiu... un Betis - Barça, la resolució dels mundials de moto GP i moto 3, i les semis de tennis, Nadal - Federer i Wawrinka - Djokovic, que són una passada, el millor tennis que es pot veure avui en dia. El vent no amaina, perilla la meva estelada, la gent no circula, les fulles volen... és la tardor que passeja impunement pels altres climes, posant-hi grocs els verds per acabar imposant un marró castany habitual, que tampoc és massa lleig...

Un any sense la mare

Recordo tot, sovint, diari, sobretot quan penso, reflexiono, reclamo veritat, autenticitat, entrega total. Ho tenia clar: "Per damunt del meu fill no passa ningú", solia dir amb fermesa total. Abans, es va deixar la vida perquè jo pogués tenir una mica d'estudis. Cap treball honrat li va fer peresa mai, i ella i el meu pare, des de la seva humilitat, van fer l'esforç de la constància i de les seves vides un èxit de propòsits nobles, tenint com a cloenda tota la felicitat que els comportava la pau interior del comportament decent. Mai ningú els va regalar res i se'n van anar sortint fent sempre bona cara i estimats per tots aquells que van tenir la sort de conèixer-los.

Ara, com sempre, recordo la seva olor, la seva valentia, la seva companyia en el camí, fins i tot, des de lluny... ella sempre sabia el per què d'algun tot plegat, sent sempre escalfor i resposta, solució llum, sempre coherent i veritat. Estimava el pare amb plenitud, s'estimaven, igual que discutien, s'activaven i s'animaven en l'objectiu de guanyar-se la vida i les despeses del fill que, ja en edat de treballar, estudiava a Tarragona. Recordo, com no, la seva alegria i, sobretot, la seva obsessió en el seguiment per fer de mi un home de bé. Vaig tenir una gran mare. Un petó, una abraçada, una pregària...

Constantí

Avui, en Fernando ens ha convidat a esmorzar a Constantí. Bar SD Cal Mellado, carrer Major, 77, 43120 - Constantí, tel. 977520337. Excel•lent idea, amb sorpresa total en tots els aspectes. A més de ser un "esmorzardor" total, d'aquells de cap i pota, morro i el que més convingui de brasa i cuina, l'amo, un tal Lluís, d'Esquerra Republicana, expert en vida i en tracte, m'ha omplert de plaers i complaença, tant amb idees de vida com amb menjars a l'abast del plaer assequible dels treballadors de bon gust i dels jubilats romàntics que encara no han perdut l'esperança de la llibertat després de complir amb escreix els deures de la vida.

Molt bé, Fernando, gràcies per comprendre que, des de les idees i lloant la no deformació de mamada, un pot conviure escampant pau i bé per la diversitat. Nosaltres sabem que la convivència és possible. La gent sana dels pobles ho tenim clar. Només cal que la justícia actuï, no la seva, "la" justícia. I, al final, em permetreu una llicència... si m'han de fotre, almenys que siguin dels meus. Avui ha estat un dia formidable. Moltes gràcies, amic Fernando, tot un plaer, una passada...

Què trist no veure més enllà del nas...

Què trist no veure més enllà del nas, i pensar que la foscor pròpia és l'única llum possible. Lamentable la ceguera d'aquell que no comprèn ni vol. Miserable l'amenaça com a cloenda o solució de res. Potser unes mans ben netes per netejar el cervell dels traumes, des de la infància fins ara, fóra la millor opció. Potser un bany de silencis fóra l'altra opció perquè no perdi el temps ningú. Tot comença des del respecte a un mateix per, després, tenir-lo als altres... la reflexió i la veritat faran la resta. Només un malalt crònic veu maldat on no n'hi ha i, aleshores, dispara improperis.

Fins aquí, la meva reflexió... suposo que no a gust de tots els consumidors, però és la meva. Després, la vida continua. Hem fet bici vorejant la mar fins l'Arrabassada i, després, fins al far petit, uns 32 km, que no està gens malament. Avui no hem passat per cap lloc, no tocava. Demà, en Fernando ens convida a esmorzar a Constantí... es veu que coneix un lloc que fa "virgueries" i anirem a fer-li els honors. Bé, em toca fer el dinar... allò de les bajoques, l'olla exprés i els ous durs. Però... abans una bona dutxa reparadora. És dijous. Dissabte fem la missa de l'any de la meva mare, al cel sigui.

Sans i estalvis

Sans i estalvis... i a casa, i fent vida normal, allò de la Teresa a l'escola i jo a caminar per la costa amb l'Antonio (en Fernando té un tendó un xic ximple). Hem anat fins a l'Arrabassada i, a la tornada, hem passat per La Xarxa, on ens esperava, tot i haver arribat coixejant, l'amic Fernando. Tots plegats hem brindat amb Priorat pel retrobament i l'amistat. Hem dinat a casa, allò de l'hamburguesa de Gervasio i amanida de tomàquet i ceba tendra, regat amb un suau Valdepeñas de 13º. Cafè al de Walter i migdiada... avui la Teresa lliura a la tarda.

Toca anar a comprar i a la Ford per recollir el cotxe dels joves, i potser al RACC per veure si utilitzem la garantia a tot risc i posem al punt d'estètica total el nostre Kuga. Així que estem amb la nevera buida i carregats de feina. Són les cinc. Estan jugant Nadal i Wawrinka, un partit igualadíssim que, finalment, ha guanyat Nadal (7-6, 7-6) després d'una lluita total i un gran tennis, tant de tècnica com de potència. B´re, anem casp a la Ford. Ja tenim el cotxe i, com diria el Pere, fa cara de bona pinta i sona finet i bé. Avui el Barça juga contra el Milan en partit de Champions, així que... possibilitats d'una espectacular vetllada... o no. Visca el Barça!! Hem guanyat 3-1... sense enamorar, però.

Quatre dies

Hem passat quatre dies per diferents comarques catalanes. Des de Berga, on teníem l'hotel, hem anat visitant el Bages, l'Anoia i el Solsonès, a part del Berguedà. Molta estelada, molta catalanitat, molta ànsia de viure en pau i en llibertat. Si m'hagués de quedar amb alguna preferència, de tot allò que hem vist, ho faria amb les Fonts del Llobregat, per allò de la natura pura, que brolla aigua i vida per diferents i espectaculars llocs, i també amb l'espectacle, no menys encisador, que representa contemplar Castellar de n'Hug, allà entre muntanyes, cases de pedra, botigues i restaurants de tota mena, oferint de forma atractiva i temptadora les viandes típiques de la zona. Paisatge immillorable per fer fotos de somni, tant per dins del poble com per qualsevol racó des d'on es veu la immensitat de les muntanyes que l'envolten.

També un record agradable per a les parts antigues de les capitals de comarca que hem visitat... Manresa, Solsona, Igualada i Berga, que per a nosaltres sempre tenen l'interès de la història i del coneixement. Tot un plaer... Avui, m'he donat festa reparadora. Feia vent com per no agafar la bici i no em venia gens de gust caminar, ja que vaig ben servit d'aquests últims dies. Demà, sense excusa... cal moure'ns!

Campana i... cap a casa!

Hem emplenat l'enquesta per valorar l'estada a l'Hotel Ciutat de Berga i li hem posat bona nota, només com a suggeriment hem dit que la televisió no estava a l'alçada del conjunt, tant l'aparell, que era molt antic, com el nombre de canals que es podien visualitzar, que es limitava als generalistes. Hem anat al bar Lluna, que és on aniríem si visquéssim per aquí, a esmorzar una mica i fer un bon cafè i, després, li em dit al GPS que ens portés cap a casa i ens hem posat en marxa. Em feia gràcia passar per Igualada, i així ho hem fet. Hem fet un talladet i hem visitat la Basílica de Santa Maria, que estava oberta, i hem pogut fer unes quantes fotos tant de fora com dels diferents espais de l'interior.

Hem fet un tomb per algun carrer i plaça i, ja sense parar, hem anat a dinar, com a cloenda d'aquests espectaculars quatre dies, a Ca L'Amadeu, a Vilanova d'Escornalbou. Tips de tot, hem menjat peix, encara que no semblaria el lloc adequat, tenen molt bona relació amb Cambrils i la garantia habitual de la casa fa que tot sigui fresc, bo i de gran qualitat. Som a casa, hem fet una mica de migdiada reparadora. Són ja les set de la tarda i a la tele parlen de corrupcions variades. Demà, dia de calçó vell, diuen que farà vent: la Teresa a l'escola i jo... m'hauria de moure... veurem!

Tercer dia de glòria

Anoteu amb lletres d'or... Cercs, des d'on es veu el Pantà de Baells; Guardiola del Berguedà, on hem comprat bull i algun altre embotit de la zona; La Pobla de Lillet, on no hem pogut parar perquè era dia de mercat i no podíem aparcar; i més amunt, el crac dels pobles, rei del Berguedà, Castellar de n'Hug. Bonic, impressionant, edificant, reparador, temple de bellesa i la inspiració, somni de l'existència pacífica, allò de la pau amb els núvols propers, i els verds, encara poc tintats de tardor, asserenen l'ànima i t'obren els esperits.

Hem dinat al restaurant "Les Fonts", lloc recomanat pel meu amic Fernando, experts en "antros del vicio y la perdición", perdó... vull dir, en centres d'interès cultural, i realment val la pena fer-li cas. A part dels embotits del lloc, que sempre provem, he degustat un isard amb bolets per llepar-se els dits, un vi del Montsant i un mel i mató, gens malament. Abans, havíem anat caminant, uns 800 metres, a veure el naixement del riu Llobregat, que també ens ha agradat molt, com a esclat de natura, veure brollar l'aigua per diferents llocs, com a riquesa i regal diví. Gran estada, gran dia, un regal per als sentits i els sentiments.

Segon dia pel Berguedà

Anit vam veure l'agònica victòria del Barça, només possible gràcies a una genialitat de Neymar i a l'encert golejador d'Alexis en els darrers partits. Bé, sense enamorar però picant pedra i guanyant els partits. Avui hem sortit i hem anat a Avià, l'Espunyola, Montmajor i diferents poblets o barriades disseminades, amb l'encant propi d'aquestes terres de verds i fauna espectaculars. Després, hem entrat al Solsonès i hem parat a Olius, on ens ha sorprès la seva i ben conservada cripta romànica i un original cementiri modernista de bon veure.

A Solsona hem fet unes quantes fotos i hem begut i desbegut, i hem tornat a entrar a la comarca del Bages per visitar Cardona, especialment el Museu de la Sal i el Castell. Volíem dinar a "La Volta del Rector", que diuen que és el "number one" del lloc, però ni tots els GPS ni nosaltres hem sabut trobar el Carrer de les Flors, així que hem fet cap al Restaurant "Els quatre cantons", on hem dinar molt bé i molt català i, a més, per demanar un Raimat negre (13,5º) de Costers del Segre, ens han regalat una ampolla de cava Blanc de Blancs de Codorniu. Tornem a Berga per mirar d'aprofitar la tarda. Demà toca muntanya dura i pura (Castellar de n'Hug, Ribes de Freser...) i Restaurant Les Fonts. Veurem...

Cap a Berga

Després d'esmorzar a l'Estil i posar benzina, hem sortit de Tarragona: Baix Penedès (Vendrell), Alt Penedès (Vilafranca del Penedès), tot terres de blancs i caves com Déu mana, i després l'Anoia (Igualada) i el Bages (Manresa), sempre vorejant les muntanyes de Montserrat, que no deixen de mostrar la seva originalitat i el seu segell de distinció. A Manresa, ciutat catalaníssima i plena de glorioses estelades, hem parat a fer un cafè, fer unes quantes fotos i estirar una mica les cames... després, cap a Berga, que era l'Objectiu.

L'amic Fernando em va aconsellar anar a dinar al restaurant "Els Roures", tot un clàssic de la zona, i a fi de bé que l'hem encertada tots plegats. Bon menjar típic català i un entorn de muntanya que, per a la gent del Delta, sempre ens resulta edificant. Són dos quarts de sis de la tarda i ja som a l'Hotel Ciutat de Berga***. Estem ben instal•lats, l'habitació és gran i confortable. Ara anirem a fer un tomb i farem alguna foto. Estem bé, a gust, i tot és bonic i diferent. Provarem de veure el Barça - Espanyol a l'hotel, si no... buscarem un lloc adient. Demà toca visitar la zona oest: Avià, Solsona, Cardona... i allò que es posi a tret del nostre interès. Demà més...

Tots Sants

Dia on els porus de la fe i les emocions s'obren de bat a bat i, qual els als Reis, somies amb la presència dels estimats absents. És un temps on la pau s'omple de solemnitat i reviu allò que és quotidià, l'habitual amor dels teus del cel. És també dia de reflexió profunda, sobretot quan un és ja a la tardor de l'existència... Els pares, que ja no hi són, continuen il•luminant-te amb la puresa del seu amor abnegat. Els avis, grans pares, experts en grandesa de cor i estima variades, t'arrenquen el millor somriure al reviure la seva complicitat incondicional. Extrema duresa ha de ser la pèrdua d'un fill o d'un germà, prova de foc per mantenir la dignitat, però, fins i tot aquí, espai per gaudir especialment d'aquella presència eterna que mai ha marxat ni marxarà del seu hàbitat de luxe al nostre cor.

Un record i una pregària a tots els meus companys de feina, al Col•legi La Salle de Reus, que durant quaranta-un anys ens han anat deixant i amb els quals tenia sempre una relació cordial i afectiva, a més de professional. Anit, la Teresa i jo, vam menjar uns panellets amb una miqueta de vi dolç i vam pensar en tots els estimats que descansen en pau. Bé, marxem a Berga, tranquil•lament, sense pressa, amb il•lusió. A la nit ja us explicaré alguna cosa des de l'hotel Ciutat de Berga.