Pasta fullada

Sempre m'ha agradat molt la pasta fullada i la Teresa la utilitza com a base per a fer el seu pastís de poma. Uns talls de poma ben alineats i una mica de melmelada de préssec sense sucre, i al forn. Resulta boníssim, el que passa és que fem racions, però no complim allò programat i ens el mengem en un no res. Bé, és bo, és fa ràpid, un molt bon berenar, genial.

Genial!!

La Teresa ha tornat a fer-ne de les seves, sobre una base de pasta molt fina, ha fet una mena de farcellets de ceba caramel·litzada i pernil, i ha posat un centre de formatge per poder-los sucar una mica abans de menjar-los. Bé, la cosa ha resultat una delícia, molt saborosa a més de divertida i molt agradable de menjar. Fa poc també va fer, sobre una base semblant, unes rodanxes de carbassó amb formatge mozzarella, que també tenia la seva gràcia plena, fins i tot hem comentat de fer-ho algun dia amb albergínia o amb pebrots vermells. Bé, veurem què passa… 

Magranes

He comentat alguna vegada que m'agraden molt les magranes, però costen una mica de pelar. La Teresa, un pou de coneixement i de coneixements, a part de la seva bondat habitual, les talla de tal manera que després li resulta molt fàcil desgranar-les, així que avui, de postres, he tingut un vol de grans de magrana, amb una mica de suc, que ha resultat realment deliciós. Evidentment són magranes del gra moll del meu hort de Deltebre. Aviat ja començarem  amb els cítrics, els espero… 

Bon matí

He anat a fer-me una analítica rutinària, aleshores això vol dir que tocava esmorzar un entrepà de truita d'espinacs, un cafè de can Pinyol, que és el millor de Tarragona, i un aigua natural. Després he anat passejant Rambla amunt, fins arribar al balcó del Mediterrani, fent allò que els tarragonins en diuen anar a tocar ferro. He baixat per la rampa fins l'estació, carrer Reial i de mica en mica i poc a poc, he arribat a casa. 

Decepció

El Madrid ha guanyat a can Barça i jo m'he quedat una mica de pasta de moniato, perquè em sembla molt de premi pel que s'ha vist al camp. La primera part ha estat del Barça i ha perdonat més d'un gol, després a la segona el Madrid ha sortit més endollat i amb la seva persistència habitual s'ha endut el partit, un partit que com a màxim mereixia empatar. Bé, aquesta és la meva opinió que sóc culer de tota la vida, total. 

Entre fums...

El fum del cafè, l'aroma, el sabor de sempre curt, concentrat, amb sucre, sense em costa però, de mica en mica, em vaig acostumant. A vegades recordo el cigaló de conyac, el solia fer de Magno, amb la Teresa fèiem dos cafès curts i una petita copa a compartir i, com no, la cigarreta rossa, i la confusió de fums amb el cafè era molt evident, i entre fums vaig viure molts anys sense adonar-me que el tabac acaba passant factura… 

Bona tardor

És la calma, la bonança del migdia típic de la tardor, fins i tot els rius que baixen plens, que no sempre és així, semblen blaus de cel, com si els fessin un bany abans d'entrar a mar. Sempre recordo la desembocadura de l'Ebre, on es veu molt bé la línia, on el mar i el riu s'abracen de tot cor i de bona aigua… Bona tardor!!

Claustrofòbic

Recordo que quan estàvem confinats per la pandèmia, jo solia caminar per dins del pis, feia tombs per les habitacions i, fins i tot, feia exercicis assegut a una cadira que m'ajudaven molt per poder mantenir una certa activitat. De totes maneres quan penso en el confinament, allò de tothom desat a casa, em resulta una mica angoixant i jo que sóc una mica claustrofòbic encara més. Bé, sembla que ja no és tant preocupant… 

Ho celebren

Vaig en bici, sol, a poc a poc, pel carril bici que va fins al far de la Banya, que era de Deltebre. Vaig mirant-lo tot, l'olor de mar em neteja el nas i el cor, m'aturo, hi ha vaixells a l'espera a l'ordre, com diuen els experts, d'entrar al port. Penso en la vida d'aquesta gent, els seus treballadors, les seves famílies… El mar té un blau de cel, allà lluny s'ajunten mar i cel, abans es veuen roses d'escuma de festa, ho celebren, són com a roses blanques, netes precioses...

Mostillo de magrana

El Pere ens va portar unes quantes magranes, són magranes del meu hort, bones, del gra moll, i molt millors de les que comprem aquí al barri, que són del gra més petit i més pinyolenques. Recordo que la sogra feia mostillo amb el suc de les magranes, el feia una mica picant i molt bo, també en feia amb el suc de raïm, un raïm d'una parra que tenien al carrer, i eren unes postres molt bones, molt dolcetes i picants… Mostillo!! 

Llissal de Buda

El meu pare va treballar un temps a una pesquera de l’illa de Buda. Anava en bicicleta, passava el riu amb la barcassa i, al final del dia, tornava cap a casa, tot havent fet uns vint quilòmetres entre anar i tornar, de vegades amb pluja i, sobretot, amb vent que per anar en bicicleta és molt complicat. De vegades portava algun llissal i a casa fèiem un brasal i el rostíem… i jo recordo que era boníssim, tenien un sabor que mai he oblidat… 

Bon dinar

La Teresa ha fet avui un molt bon dinar… un plat gran amb uns cabdells petits d’enciam, amanits i amb una anxova al damunt, i una bona cuixa de pollastre groc al costat, d’aquest supermercat de la part de Lleida que només ven productes de proximitat i que estava boníssima, amb un sabor molt agradable i natural. Fa uns dies, també vam menjar, del mateix lloc, entrecot i, realment, també va resultar molt saborós… 

Una flor fa maig

Ha mort la flor que va néixer al mig del fang,

ha mort el fang, vull dir que s'ha assecat, 

i jo m'aturo per fer-li un reconeixement, 

a ella i als vianants, ningú la va arrancar,

i és que una flor sempre fa maig, 

encara que només sigui una… 

Ni puc més que recordar aquella cançó tan maca 

que diu que "cal que neixin flors a cada instant" 

…i el seu perfum de pau perduri.

L'aura lluminosa

Quan la vaig veure, em vaig oblidar de la lluna i del jardí, 

la mar era això, aigua passada i el cel sempre tan blau i bonic, 

només era un bon paraigua si ella hi era a sota… 

Potser en ella hi havia una mica de totes les meves debilitats, 

uns ulls plens de mar i un cel sense estrelles, 

perquè havien baixat per anunciar la immensitat 

de tota la teva aura lluminosa… com un sol.

 

Edat de somriure

Tinc aquella edat tan maca en la què m'és permès somriure, i fins i tot riure, de les meves actuacions i les dels meus bons amics. Escriure aquestes petites coses que jo faig cada dia, té el risc de què algú et pugui contradir, a vegades amb poca-solta. Però jo, repeteixo, tinc aquella edat en la que li regalo el meu silenci i, si no en té prou, el bloquejo i llestos. No, jo no vull raons ni polèmiques, ni demostrar res a ningú, només em diverteixo i gaudeixo de tot cor dels meus bons amics… 

Oli

Sembla que l'oli ha pujat molt de preu, s'ha disparat, fins i tot he llegit un acudit que deia que un sortia de casa amb la camisa tacada d'oli per a que es vegi que té un bon nivell econòmic. Bromes a part, ara a més de robar garrofes, també ho intenten amb les olives, que han pujat de preu. La Teresa fa temps que a la verdura i a les amanides posa oli amb vaporitzador i així sembla que no en posa tant, que per altra banda tampoc ens convé gaire. Bé, tot puja i hi ha menys olives per la sequera…

Figues

Recordo l'hort de l'àvia i la figuera de figues negres, la regadora que venia des del riu amb les granotes prenent el sol per les voreres, l'avi canviant el solc i, després, em pujava al coll per poder agafar les figues que jo no podia arribar. Eren unes figues allargades, amb molt bon gust i n'hi havia moltes, però a mi m'agradaven més les de la figuera de casa, verdes, amb goteta de mel… 

Passejant

Vaig passejant amb totes les nostàlgies, pensant amb el que dic i diuen, en allò que passa i que no entenc i, malauradament, cada cop hi ha més coses que no sóc capaç de comprar. Vaig caminant, procuro no amagar-me l'existència, vaig a veure les llisses, algú els ha llençat unes barres de pa sec, han acudit com un llampec, de totes les mides. Després aniré a veure els romers i el margalló que hi ha prop... 

La mona de Pasqua

Hem anat de bateig, el mossèn, amic de la família i persona entranyable, en un moment de la celebració ha dit als padrins que tenien l'obligació de fer la mona al fillol i, aprofitant l'avinentesa, ha explicat que la paraula mona, ve del llatí "monus", que significa regal, així que quan li diem a un nen que és molt mono, el que li diem realment, és que és un gran regal. Bé, sempre s'aprenen coses de les persones que, a més de tenir un gran cor, saben explicar com cal i oportunament els seus grans coneixements. 

Nens i avis

És un plaer sempre que veig als avis passant una estona amb els seus néts, poden aprendre moltes coses d'altres temps i enriquir-se amb les seves experiències. Però hi havia una cosa que, com a mestre, no m'agradava gens, eren aquells nens que parlen com els avis i, a més, el seu entorn els hi reien les gràcies. A mi un nen em semblava, i em sembla, que ha de ser un nen i comportar-se i parlar com un nen… i prou. 

No ho entenc...

El meu sogre era paleta, un bon paleta i una millor persona, el recordo sovint amb el nivell a la mà, aquell de la bombolla d’aire, que li servia perquè la cosa li quedes recta i bé. Dic això perquè ha plogut una mica i el camp de futbol de l'escola del Serrallo és una bassa, el parc infantil del meu barri, té l'entrada com un bassal que no s'entén, fins i tot un semàfor de vianants del carrer Torres Jordi té una bassa que que has de saltat per poder passar. En aquests temps on hi ha tants savis solts, costa d'entendre tant de desgavell, sembla que no ho vulguin resoldre… 

Xisclar

Els nens de Primer de Primària són al pati, la seva felicitat és un gran espectacle, corren, es mouen, sembla que no saben ni el que es fan, avui fins i tot xisclen sovint i fan una mena de concurs a veure qui el fa més estrident, s’esgargamellen i tenen un xiscle que gairebé et foraden els timpans. Recordo, com no, sempre recordo les meves vigilàncies al pati, on no podia suportar aquesta mena de crits, m'apropava i el explicava que els companys no estaven sords i no calia xisclar tan fort… 

Al tren

Vaig en tren, ella també, estic ben endormiscat, ella llegeix, més aviat diria que estudia. No puc per més que mirar-la, la imatge és tendra, dolça, discreta, té uns ulls preciosos i una boca molt ben dibuixada, lleugerament oberta, i a mi em fa el parer de què va tragant coneixements, que ho digereix tan bé que ho demostra amb una cara angelical… 

Aniré a veure el mar

Aviat la borrasca, el fred i el vent buidaran la platja de gent, s'apropa l'hora d'anar a fer una visita a la me a roca de pensar i d'observar. Oloraré el mar, escamparé la vista el més lluny  que pugui, cercaré les sirenes i fins i tot imaginaré el seu cau allà al mig de la mar, potser em saluda una llissa i un grup de dofins em fa l'aleta amb tota la gràcia i simpatia d'aquests animalons… 

Esmorzem??

Parlant d'esmorzar com Déu mana, em ve a la memòria el mollet fregit, la sardina a la planxa, la ventresca de tonyina a la brasa, el seitó fregit amb farina de cigrons, les galeres fregides, les gambes de Tarragona, els llagostins de la Ràpita, les viandes de Deltebre, musclos, xapadillos, baldanes, un suquet d'anguila, d'angules, d'ortigues de mar, unes cuixes de granota, un llissal de l'Encanyissada… Bé, el vi el trieu vosaltres! 

Que plogui...

Sembla que avui tindrem una bona borrasca amb vent, mar molt alterada amb gran onatge i també pluja abundant… el vent i el mar si es calmen no passa res, però la pluja que sigui generosa, ja que la manca de reserves als pantans és preocupant. Bé, sobretot que no faci mal, sobretot el vent que quan s'enfada fa caure arbres i algun sostre poc consistent. Bé, que plogui que ja toca i ho necessitem molt a tots els nivells, l'aigua és vida!! 

Un món millor

Més enllà de la foscor del misteri, més enllà de la inseguretat de tot l'esdevenir, que no és veu clar ni net, la veu d'un nen, encara que sigui en xiscle esfereïdor, obre l'esperança de què aquesta puresa fresca i natural d'uns nens no es faci malbé amb tanta facilitat i puguem persistir fins construir un món molt millor i habitable per tothom… 

Una flor al fang

Espai entre dos blocs de pisos, a vegades passejo per aquí… Una mica de pluja ha deixat una mica de fang en un racó i en un parell de dies, sorpresa, una tija tendra i floreta, així com a rosada al capdamunt, m'aturo i la contemplo, sola, bonica, al mig del fang. He tornat a passar alguns dies més i encara hi és, potser ara comença a enfosquir-se una mica, he pensat amb la flor del penya-segat, però aquesta a l'abast de tothom… 

Temps per pensar

Caminar sol, lent, sense pressa, és una llibertat i una pau que em donen peu a la reflexió i el pensament. A vegades canto, coses de Llach o de Raimon, d'altres recito algun poema d'aquells que vaig aprendre a l'escola o a la Normal de Magisteri amb la meva professora de literatura… Però sempre tinc temps per al record, per reviure les diferents etapes de la meva vida i em recreo entre la llàgrima sempre emocionada i un somriure d'agraïment a la vida, sempre he estat en un entorn molt bo i sa… 

Admiració pels temporers

De petit observava els temporers que venien a Deltebre per les feines de l'arròs, eren valencians i andalusos i, sobretot aquests darrers, és muntaven les seves festes només picant de mans i acompanyant sempre a algú que cantava bé, era bonic de veure, treballar lluny de la família, entre feina i feina, procuraven passar-ho bé, sense gastar cèntims, que guardaven per portar a casa. Alguns es van casar amb noies del poble i van formar unes famílies molt ben felices i es van integrar molt aviat, aprenent ràpid els nostres costums i deixant també mostra de les seves… 

Horaris escolars

Els nens de l'escola del Serrallo fan un horari que jo mai vaig fer, a la tarda entren a quarts de tres i surten a les quatre i, algun cop, em toca una mica el nas perquè amb la música de sortida em desperta de la migdiada, però no sempre, hi ha molts cops que no la sento i els que sí em passa aviat l'enuig, només de veure a la canalla per la finestra. El meu horari a La Salle de Reus era de 9 a 1 i de 3 a 5. Els primers anys de mestre, en sortir de l’escola vaig fer, a casa, moltes classes de recuperació, després ja no...

Sense saber-ne prou

Sempre em quedo curt, pobre, amb aquella sensació que ho he fet sense saber-ne prou. Intento explicar que, quan parlo o escric sobre la gent que estimo, el pares, el Pere, la Teresa, o qualsevol familiar, amic o company que m'han demostrat la seva estima, tinc aquella sensació de què no transmeto tot el meu sentiment, com si em quedés simplement amb unes formes boniques però sense acabar de definir el sentiment... 

La meva santa de capçalera

Santa Teresa de Cepeda y Ahumada, la fundadora, la del "Vivo sin vivir en mi"... Santa Teresa Torné Tomàs, la meva santa de capçalera, la santa de casa meva, de casa nostra, la que ens facilita l'existència, la que és al peu del canó de la pau, la que resol els problemes i ho fa amb capacitat i encant però, sobretot, amb amor, un amor que no li cap al cor i li raja pertot arreu, tot i que sempre, sempre sense èxit, intenta dissimular-ho… ella és un amor de criatura. Moltes felicitats, totes les del món mundial i més. Felicitats a les Tereses de la família, Teresita Reverté, Maite, Titi, Tessa, així com a les Tereses traspassades que romanen sempre al cor… 

Gentil mariposa

Gentil mariposa que liba las flores, diría el poeta,

en la paz del bosque, en la solemnidad del jardín,

donde reinan otras rosas… 

Tú y la naturaleza os hacéis justicia y algunos complementos, 

como las músicas espontáneas del bosque, 

aceleran la belleza elevada a su máxima expresión. 

Gentil mariposa que liba las flores, 

diría el poeta en el tul de la tarde, y yo repito…

Una cura de llum

Ja des del primer moment, tenia com una mena d'invitació a la proximitat, com un aura de llum que et fa sentir bé. Ella sempre hi era, fins i tot quan no hi era, perquè l'entorn que freqüentava estava molt impregnat de la seva essència. Tot em parla d’ella, fins i tot el silenci de les flors, de les quals la rosa pren la paraula, una rosa blanca es clar, i aromatitza la vida des del cor. Apropar-se era com una cura de sol y llum... 

Cofoi

El nen plora, està neguitós, no para, te gana diu la mare, li dóna un biberó i el nen, ja tranquil, somriu i ho fa amb una mirada de pau i d'agraïment. Com a mestre de Primària, recordo aquesta mirada, aquest somriure, quan havia pogut ajudar a un nen i ell ho havia pogut aprofitar com cal i, aleshores, tenia la oportunitat de felicitar-lo i ell feia aquesta carona entre envanit i agraït, allò que en diuen cofoi. Bons records dels nens… 

Llaç groc

Porto el llac groc des de sempre, ja forma part de les meves camises i els jerseis i el porto com aquell que reclama un respecte a la llibertat i, aleshores, el llueixo amb molta dignitat. La veritat és que mai he tingut cap problema per aquest motiu, i mira que hem viatjat per tota la península i alguns llocs d'Europa i mai hem tingut cap mala consideració, més aviat tot al contrari, si mai algú ens ha fet alguna referència ha estat més mostrar la seva simpatia i comprensió. El color groc és tot un símbol… 

Xocolata

Fa dies que no parlo de la xocolata, potser ara que s'apropa una baixada de temperatures i tornarem a reviure les pròpies de la tardor sigui l'hora de fer-ho. A més, la Teresa em deia que fer xurros no és gaire difícil, així que un dia d'aquests, que potser tenim sort i fins i tot plou, ens podríem fer l'homenatge d'esmorzar una xocolata amb xurros fets a casa… 

Decebuts

Hem anat a la Pineda, al bar Sanchís, allí on fan els millors croissants de Tarragona, com ja us he comentat alguna vegada, però avui hem estat de mala sort, sembla que fan vacances  i hem quedat una mica decebuts. Hem anat a un bar proper, però no és el mateix, llàstima. A l'estiu no solem venir perquè no es pot aparcar, però ens pensàvem que ara sí. Bé, també tenen dret a fer vacances i descansar unes bones setmanes. 

Plantón

Cejijunta y cabizbaja, como diría el poeta, la vi sentada en un banco cercano al mar. De su cara de ángel rubio asomaba una lágrima, como queriendo certificar todo el desaguisado que se proclamaba con toda la solemnidad mostrada. Le habían dado plantón, me dijo, y no entendía nada, no razonaba, no comprendía, al parecer estaba llena, totalmente impregnada de feroz ausencia… 

El amanecer de la esperanza

Entre tú y yo un café, luego sólo tú y yo,

porque aunque existe el mar y el bosque armonice los afectos, 

aunque el amanecer aparezca con rocíos sobre el césped y las rosas, 

tú y yo formamos parte del paisaje, somos los jilgueros de ese bosque, 

toda la espuma blanca y eufórica de la  inmensidad azul, 

somos el amanecer de la esperanza hecha realidad, 

una hermosa realidad, total…

Fins on hem arribat...

Hi ha detalls a la vida en què, ja no és tracta de ser educat, simplement són formes de demostrar que som persones. Això ve al cas perquè l'altre dia em comentaven que en alguna cultura no és ben vist que els nens saludin, ja que podria interpretar-se com una invitació que dóna peu a que els pederastes o altra gent mal intencionada es poguessin apropar. Bé, com veieu hem arribat a un punt de despersonalització espantós… 

Coses bones i no tan bones

Ser jubilat, a part de ser com un cotxe vell que ja ha fet el seu servei, també té el regal del temps, aquell que quan treballes no tens, per a la contemplació serena i sense pressa, l'admiració per a fer, per exemple, allò tan senzill com és aturar-se a mirar una flor, les llisses del port, una barca que arriba, un iot, o els nens que juguen tranquil·lament al parc infantil del meu barri. Aquesta sensació de viure sense timbres, ni haver de fitxar, dona una molt agradable sensació de llibertat, tot i que l'edat no perdona. Són coses bones i no tan bones de les que gaudim els jubilats… 

L'amor és allí

Pots somiar, imaginar, fins i tot impacientar-te en el desig, però si les coses passessin una altra vegada, te n'adonaries que no cal. L'amor generalment és al seu lloc, et troba o no però ell roman entre els aromes de tardor que són primaveres madurades, o en la via amorosa de l'hivern que t'acompanya tendre i net per la vida. L'amor és allí, no cal cercar-lo, et troba… o no. 

Urgent!!

Enyoro el cel de plata que va fent-se fosc i porta aigua, enyoro la pluja fina, fins i tot les gotes que fan bombolles, perquè formen petits embassaments en el camí i em recordem que de nen jo els gaudia amb les meves botes d'aigua. Records agradables a part, preocupa molt la manca d'aigua, totes les reserves s'estan esgotant, cal que plogui ja i amb molta generositat, ara ja és urgent!!

Un suspiro placentero

No, hoy no me apetece viajar con la luna, 

por los vecindarios que cuchichean a voces sus secretos, 

tampoco voy a ir al bosque a escuchar 

el concierto de los jilgueros en cortejo. 

Hoy no iré a ver el mar, aún está muy ocupado protegiendo 

a mis semejantes de los calores del veraniego otoño. 

Hoy me cogeré un libro, me haré un café, me pondré una música, 

y entre página y página verteré una lágrima de feliz satisfacción, 

un suspiro de mi corazón agradecido, 

igual se me escapan unas notas de Haendel 

de la más eufórica Aleluya que tuvo a bien regalarnos…

Xinxes i mosques

Sembla que el canvi climàtic és evident i les temperatures de tardor són més pròpies d'estiu, i així tenim un altre cap de setmana on els que hi van poden anar a la platja. A mi em preocupen les notícies que arriben de París, on sembla que tenen una plaga de xinxes, que només de pensar-ho ja m'entren esgarrifances, i diuen que n'hi ha als hotels, als busos i pertot arreu.  Aquí a Tarragona ja fa uns dies que es nota una proliferació de mosques que no és gens habitual per aquest temps de l'any que som. Reconec que els mosquits i les mosques me molesten moltíssim… 

Vaig a cansar-la...

Una jove àvia portava a la seva neta a la piscina. La nena, d'uns quatre o cinc anys, amb cara entremaliada d'aquelles que no para mai i no en tenen mai prou de res, sembla que a la piscina esgota una mica les seves energies i ja pot dormir i descansar millor. A mi m'ha fet gràcia la senyora quan m'ha dit "Vaig a veure si la canso una mica", suposo que independentment de tots els beneficis que té la natació. Bé, bona àvia… 

Iots al Serrallo

Avui m'he quedat una bona estona, palplantat, mirant els iots que, tot i que tenen bandera anglesa, porten noms que semblen àrabs. Són uns vaixells espectaculars, de quatre o cinc pisos, que mostren luxe i resplendor per tots els costats. A un, que es diu Avantage, hi pujaven uns quants tripulants uniformats, abans de pujar s'han descalçat i passaven els peus per una catifa que m'ha semblat com una mena de desinfectant… 

Dormir bé

Se'm tanquen els ulls, em cau el cap… Saben allò de la son dolça, que no cal que et cantin ni res, només un bon llit amb un matalàs com cal i una temperatura adient… i a dormir. A vegades penso que és una sort el poder descansar bé, a la mare li costava una mica i ella sempre demanava que a mi no em passes igual. Un bon descans reparador per a tothom…