Conec una mica la gràcia i la mestria
amb què hom parla de l'albada,
és com un començar amb nova llum,
nova il·lusió, nova esperança.
Darrerament vaig descobrint
com s'apaga la llum de la tarda,
el sol va jugant amb els núvols,
tot deixant blaus de cel amb llums de foc.
A cops, tanco els ulls i comparo
el principi i el final del dia,
tots dos tenen una bellesa plàstica...
on evidentment hi ha molta poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada