Sempre recordo la flor exòtica, gairebé inclassificable, que creix allà al penya-segat com un mecanisme de defensa i, simplement, com una exposició del millor art natural. Esmentar, com no, la flor de la tarongina, allà al meu hort de Deltebre, com un racó màgic, com un indret de pau i bellesa. Per acabar, o per començar en el sempre dels sempres, les roses blanques de la mare…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada