Vaig veure un colom damunt d’un canó d’un vaixell de guerra,
era com un somriure a l'infern,
com un raig d’aigua que silenciava alguna malesa.
Un silenci protector, una paraula que acompanya,
una veu que sempre s’escolta i a qui li diuen consciència.
El festeig dels ocells, allà al rostoll del blat absent,
el raucar de les granotes damunt de les fulles del nenúfar.
Tothom té dret a ser estimat i el deure d’estimar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada