Ahir vaig caminar fins al final dels tinglados, sovint ho faig però només ahir vaig tornar a veure a la noia d'edat indefinida, avui m'ha semblat més gran, però el seu misteri continua intacte. Recordo que comentàvem, els companys que sortíem en bici, sobre les gràcies del seu cos i la generositat del seu somriure, sempre camuflat en una mirada baixa i, com he dit, un xic misteriosa, però realment bonica i especial, la miràvem…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada