La miro als ulls i no m'aguanta la mirada…
o sóc jo qui parpelleja i perd el món de vista?
Torno atret pel seu somriure, la miro un altre cop
…i es posa vermella, suposo que jo també,
em bull la sang i em sobren tots, xivarri inclòs…
Em podria apropar, seguint la veu del cor,
i dir-li allò tan clar i tan net… marxem!!
Marxem allà on la llum és natural,
i els vermells que fan les papallones activades
és una invitació a una proximitat
que sembla que promet el bo i millor… MARXEM!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada