Quan hi vaig sempre penso amb el pare, amb els solcs tan bonics que feia, amb el panís que tan bé conreava, amb els encanyats d'on penjaven aquelles tomàquets tan maques. Al final vam acabar plantant tarongers i mandariners i ara m'encanta quan està florit, pel bon aspecte i la bona olor. Algunes mandarines ja es poden menjar, tenen aquell color entre verd i groc, però ja estan dolces i bones, les taronges són ja com el puny, però encara estan una mica àcides. L'hort del pare ara és meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada