Mi corazón es un tambor

Vuelo más que acudo, traspaso la alta sierra como un rayo,

acudo y me recreo en la placidez del llano. 

No, no tengo espada, por lo tanto no le doy paz, 

pretendo ser yo la paz que abraza los entornos, 

aquel aire suave y fresco que se lleva las nubes, 

que deshace los entuertos… 

que aclara las emociones y las hace renacer con alegría. 

Mi corazón es un tambor de resonancia, 

es el sonido del eco de la buena gente, 

o al menos así lo pretendo, así lo proclamo, así lo deseo. 

Mi corazón es un tambor que marca pasos de amor…

 

Molt bona Pasqua a tothom

Si sou creients, que el Crist ressuscitat faci brillar com cal aquella llum que tots plegats portem al cor. I si no sou creients, doncs que aquests dies d’esbarjo us siguin un bon descans reparador que us deixi en condicions per continuar la vida amb dignidad. Desitjo que les reunions familiars, aquí a la nostra terra al voltant de la mona, hagin estat molt profitoses i plenes d’amor i aquell desig que sempre tenim de fer-les sovint es pugui fer realitat. Repeteixo, molt bona Pasqua amb salut!!

Educar les capacitats

Tagore diu que les flors van a l'escola sota terra. És una educació gairebé perfecta, en silenci, sense cap proclama arrogant i provocadora de cap manifest de “alter ego”. Tot això que dic em fa pensar en les persones que han tingut el seny, la sort o la convicció de poder educar les seves capacitats. Són aquells éssers humans que sempre tenen una marxa més per servir, per estimar, per fer sempre molt més fàcil la convivència…

La bellesa dels colors

Com em descansa la vista contemplant els blaus del cel… Em relaxa veure els verds de l’arrossar, de la gespa, sobretot quan és plena de rosada. És tot un plaer veure el romaní florit, el meu hort quan és ple de tarongina, o el cirerer atapeït de flors blanques, que sembla que estigui tot nevat. M’encanta el color groc de la ginesta, em simbolitza llibertat, la mateixa que voldria per tothom. Bonics colors, preciosos, significatius…

La mona i el bacallà

Bacallà al pilpil, si més no així ho deia la meva mare, era el dinar típic de Divendres Sant. Abans, evidentment, m’havia fet la mona, la més bonica, la més rodona, la més farcida amb cabell d’àngel, la que tenia més anisets i més confits i també més ous (quatre), perquè sabia que m'agradaven molt, així gelats i menjats amb el contrast de la dolçor de la pasta. Bé, segueixo gaudint d’uns dies al Delta (Deltebre), ara recordo algun ram molt llarg que em van comprar. Recordo a la mare fent virgueries a la cuina. Entranyables i meravellosos records familiars.

Arròs

Semblava que gairebé ho sabia tot sobre les maneres de fer l’arròs, però avui al bar on esmorzo uns amics parlaven d’on feien el millor arròs i m’han sorprès una mica perquè un parlava d’un arròs fet amb peus de porc i deia que era deliciós, un altre parlava d’un arròs de rap amb all i oli de tal manera que, al mesclar-ho, semblava una mena de risotto que resultava molt agradable de menjar i amb un sabor excel·lent. Bé, sempre s’aprenen coses i l’arròs és bo gairebé sol i lliga amb moltes combinacions…

Som a Deltebre

És allò que l'amic Llobet anomenaria com “un remanso de paz”, i així és, és el meu estimat poble, on sempre vinc a respirar aquella puresa natural que el caracteritza. En viu i en directe, la gent és plana i va de cara, i a vegades fins i tot em costa agafar el ritme ja que m’he acostumat una mica, no del tot, a què a les coses els hi donen moltes i innecessàries voltes, que no caldria. Fan un bando, anuncien peix i llepolies a bon preu d’una coneguda casa de congelats. Som al poble contents i molt feliços…

Simfonia musical

He vist ploure mentre esmorzava, he vist vist ploure també des del cotxe, mentre viatjàvem fins a Deltebre, i he vist com l’aigua regava el pi i els rosers del pati de casa. He somiat tantes vegades en que plogués a Tarragona que avui, tot i que ha estat per la carretera, ho he gaudit com un regal diví. Suposo que la primera collita pot arribar a bon port… mentre, la pluja damunt dels vidres sona molt bé i gairebé és una deliciosa sinfonía musical…

Beso largo

Me llevo las flores al invierno y los fríos al infierno,

acelero la sonrisa de las lágrimas, pongo emoción a la alegría.

Hago volar a las perdices, antes, justiciero que es uno, 

mate a las armas que matan, las de fuego, las blancas… 

y hasta las del cuadro de las lanzas. 

Adoro el paseo siempre parsimonioso de las luciérnagas, 

ellas son oro de estrellas que sestean por la tierra. 

Me quedo con la afinidad de los destinos, 

que acaba en beso largo…

 

Pluja i pastissets

Plou, pluja i pastissets, sofà i manteta, pau i bé. La Teresa i en Pere, el nostre fill, són a la cuina, fan una truita de patata i ceba, això entra en allò que el nen té a bé anomenar “menjar de mama” que inclou tot una sèrie de subtileses de la Teresa, com per a llepar-se els dits. Recordo el temps de vacances, quan veníem al poble i els pares ens esperaven amb gran deler… Pluja i pastissets, Deltebre, com sempre dic, som al paradís total…

Uns dies a Deltebre

Setmana Santa, toca cel, toca paradís, toca Deltebre. Seguim la tradició, farem mones (faran) amb la nostra pasta típica, amb ous de gallina durs. Farem (faran) pastissets de cabell d’àngel, amb la recepta de la sogra, que són els millors que mai he menjat. Tot això a part, ser a Deltebre és retornar a la infantesa i reviure als avis, els pares, l’escola, els amics...

L'octava meravella

Tot i que tinc alguna opció, sempre tinc dubtes de quina podria ser l’octava meravella del món: dormir mentre escoltes les gotes de la pluja teclejant a la finestra; una consciència tranquil·la, amb cafè, llibre i cigarreta; un horitzó amb roses blanques d’escuma, del meu amic el mar; un plat de calent amb un vi del Priorat; un passeig de la mà amb la Teresa per assaborir la bondat de l’existència; el somriure d’un fill, el petó de la mare, l’amor en pau i bé i de tot cor…

La teva realitat

Si vols puc plorar amb tu, si més no ser al teu costat, i ajudar-te, de mica en mica, a deixar de fer-ho. Això és un amic, aquell que sempre hi és, aquell que et coneix i t’estima i no té cap més intenció que procurar el teu bé, tot i que a cops sembla la veu de la consciència i et fa escoltar allò que potser no voldries escoltar, però no ho pots amagar perquè és la teva realitat més autèntica. Un amic, un tresor…

La música i la nit

L’amor arriba a través del so d’un acordió que fa més plàcida la matinada. De lluny se sent un saxo, que sempre és convidat a la festa, acompanyat del seu amant el violí. La guitarra fa el compàs de tot plegat, ella sempre fa pinya amb l’harmonia. I jo a la taula, a la nit, amb el cava i la lluna, la música és el complement ideal, ple, sublim…

Temps guanyat al temps

He tornat a assaborir la llibertat del jubilat, he caminat sense pressa, m’he aturat per veure de prop els margallons i els romanís, amb tota la calma del món, fins que m’he atapeït de tot l’aroma del bosc de la Mediterrània. Poc a poc he arribat al meu banc de mirar el mar i sí, gaudeixo del meu temps, és un temps guanyat al temps, guanyat a base de timbres i campanes que és allò que ara serien músiques de l’escola, de l’escola sempre recordada, sempre estimada…

La primavera és especial

La primavera bé amb verds de màgica esperança i els somnis somnis són. M’encanta i em commou dedicar moltes estones a contemplar els brots de la morera, els vols de l’oreneta que té a bé d’habitar a la meva finestra, el gerani que no vol ser menys que les orquídies blanques i ja fa flors vermelles de gran mida. M’emociona l’esclat de vida de la natura, etapes de les quals la primavera és especial.

N'estava enamorat

M’agradava la seva discreció, la seva prudència, aquell saber estar on destacava, sobretot, allò que en diuen el don de la oportunitat. Sabia escoltar, i això no és fàcil ni és a l’abast de tothom, i ella ho demostrava cada cop que pensava que havia d’intervenir, és com si hagués estat prenent apunts de tot allò que calia recordar i ho plasmava als quatre vents amb la didàctica dels millors professors, Era tot un exemple i jo n’estava molt enamorat, del tot…

El museo del amor

Un cielo, una nostalgia, un presagio, 

una premonición, una presencia en el diseño 

que la mejor privilegiada mente atiende a proclamar. 

Y como no, el verso, la rosa, la pluma, la flor,

como dijo el poeta, cualquier flor digo yo, 

ya que ellas son portadoras de belleza y perfume. 

Ellas, las flores, son proclamas de amor, 

expuestas al alcance del buen gusto, 

en el jardín donde el amor tiene su museo, 

un preciado tesoro…

 

La poesía en primavera

Poesía, Primavera, Divina me quieres llamar Providencia, como diría el poeta, pero ciertamente la estación de la resurrección plasma en verdes y hermosuras los sueños del poeta. El poeta se extasía en el renacer de las moreras, en la belleza de las primeras fresas y en el teñido de verdes y esperanzas con los que el paisaje le inspira y lo plasma tal cual, con todo el amor puesto en tan hermosa realidad…

Recordant el pare

Sovint em ve de gust recordar al pare, especialment per Sant Pere o Sant Josep. El meu pare era, bàsicament, un bon home, una bona persona, un excel·lent ésser humà que va fer de la seva bondadosa humanitat un patró de l’existència pacífica i generosa. Sempre porto al pare al cor i m’encanta molt reviure la convivència familiar, l’esforç del treball per sobreviure, sense massa salut però sempre amb un somriure, on ell i la meva mare sempre m’ensenyaven a estimar com cal…

Revisió del marcapassos

Revisió anual del marcapassos, tot correcte, no ha hagut cap alteració i el cardiòleg em comenta que hi ha piles per a cinc anys més… i que fins l'any vinent, si Déu vol. Tenia la revisió a quarts de dues i a tres quarts ja érem fora i estàvem prop del restaurant típic català El Tiberi, on de tant en tant, quan ens volem fer un homenatge el visitem. Sense comentaris que podrien ferir la sensibilitat d’algú, ha estat una autèntica passada. Val molt la pena!!

Seguimos soñando

He visto una impresionante despedida del sol,

allá entre rojos de fuego y húmedas nubes teñidas de gris.

He visto aparecer a la luna, como un preñado de nostalgias a la luz, 

a la luz prestada de un sol muy generoso 

que cede su amor a la noche y se toma un descanso y una copa. 

He visto que se encalma el ambiente, la vida duerme, 

pero algunos seguimos soñando en la prosperidad de la noche, 

o en la enigmática luz de cada amanecer 

maravillosamente acelerado por el amor…

 

Veig amor

Veig amor en l’arribada de les barques, ho anuncien les gavines, 

les bocines que fan aquelles estridències, 

que proclamen festa en el cor de la família que espera impacient.

Veig amor en el tren que arriba puntual i fa que la gent que espera 

no es desespere i l'abraçada somiada es faci efectiva ràpidament. 

Amor en el comiat, que no és per sempre, 

amor que porta amor, amor que és un amor d'amor. 

Veig amor quan la lluna em pica l’ullet i em vol dir bona nit 

però es queda una estona per fer-la petar, sense malícia...

 

Primavera

Ja la tenim aquí, a les quatre de la matinada, ha començat la primavera, unes hores abans s’han presentat les orenetes al niu que conserven des de ja fa uns anys. També les orquídies de la terrassa han començat a florir, sobretot les blanques que són les primeres en manifestar-se. Bé, sembla que aquest cap de setmana podria ser plujós i això acabaria d’arrodonir una bona producció dels verds propis d’aquesta estació que tan bé simbolitza l’esperança, és com un recomençar per millorar-ho tot…

Bons i dolents

I què em dieu de la nit? La nit és fosca, una reducció al res, a tot allò impertinent que podria perturbar la nostra intimitat. És un amor adolescent, no és un amor qualsevol, és “l’amor” i, per tant, no hi ha muntanyes ni cap parany que no pugui superar. La resta no importa, és la nit, és allò del res, però del res de res, o tu o el pou, cel o infern. Sembla allò de l’educació tradicional, el binomi dels bons i dels dolents, una llàstima…

Carteristes

Som a Roma prop del Coliseu, hi ha molta gent, se m’apropen de cara cinc persones, un va vestit una mica estrany, amb flors al cap i una camisa també florejada, obre els braços i em vol abraçar, tot dient allò de pau i amor, però no l’he deixat, sembla que mentre ell t’abraça amb una certa contundència, la resta dels companys et roba el mòbil, el rellotge, la cartera i fins i tot la cera de les orelles. Bé, els vaig poder esquivar i van continuar com si res hagués passat. A part d’aquest detall desagradable, Roma és una ciutat meravellosa, un autèntic museu a l'aire lliure.

Entrepà de pop

Avui ens toca un entrepà de pop, no n’he menjat mai, però segons ens expliquen és molt bo, hi ha pebrot i una mena de salsa blanca de ceba i alls que sembla que li escau molt bé. Tindrem un Rioja que es diu 828 de catorze graus i, tot i que jo prefereixo un vi català, també diuen que és molt bo. Unes olives verdes, un bon cafè i tota la bona voluntat i el saber fer dels nostres amics alemanys del bar “Ola, hola”, que són molt bona gent i s’esforcen molt per tirar el seu negoci endavant. Bé, de moment ens fa molta il·lusió, sobretot per la novetat de menjar pop en un entrepà…

Esquirols

Resto palplantat contemplant un pi pinyoner, però la meva curiositat està amb els petits esquirols voladors, que mai havia vist tan prop. Salten de branca en branca, d’arbre a arbre i fins i tot pel terra juguen amb una pinya seca i sense fruit. D'altres van pujant pel tronc del pi, sembla que fan el joc d’amagar-se i retrobar-se, els que van al davant són molt més grans, deuen de ser els pares, molt protectors ells…

El mediador

Cercaré “la” paraula, “les” paraules que facin mostrar el millor seny a la raó de cadascú. Sovint recordo a la figura del mediador, aquell ésser humà que sol ser una molt bona persona i que s’ofereix per esbrinar les possibilitats de consens entre dues persones que s’han ferit, intencionadament o no, i no sembla que estiguin en la millor disposició per arribar a cap entesa. Sovint hi ha un malentès que el mediador pot posar en evidència i, a partir d’aleshores, es poden construir ponts de comunicació adients i constructius…

La Plaça dels Infants

Avui he passat per la Plaça dels Infants, és un lloc de bons records ja que, de petit, acompanyaven al Pere per agafar el bus que el portava fins al col·legi Sant Pau. Hi ha una font, ara malauradament buida, on hi havia peixets i el Pere s’apropava i es posava al costat dels dos infantas de bronze i aleshores semblava que en lloc de dos n’hi havia tres. Bé, bonics records del meu fill de petit… i de sempre. Sempre m’assec una bona estona, és prop de casa i és molt prop de les escales mecàniques que tant m’agraden de pujar. La Plaça dels Infants un molt bon indret…

El poeta estima

El poeta s’inspira quan la cresta de l’onada

s’arrissa un cop i un altre, fins arribar a la sorra.

El poeta s’emociona quan veu que la rosada

és magnífica damunt de les roses blanques del jardí. 

El poeta resta bocabadat contemplant el vol d’un estel, 

mentre la lluna, que ara va de plena,

es banya al mar a les dotze de la nit. 

El poeta escriu sense parar, ho veu tot amb ulls d’amor,

espera de la nit la matinada, somriu amb el dia, estima...

 

Fesols

Tinc una mena de passió pels fesols i m’agraden fets de qualsevol manera, fins i tot amb sal i oli. Evidentment, els fesols són un ingredient bàsic per al nostre menjar típic (col, arròs i fesols) i també dels meravellosos empedrats que tant m’agraden. Avui la Teresa ha fet un excel·lent plat de cullera amb fesols i morro de porc, que ja ve cuit i preparat, total que ella ho cuina amb el seu art habitual i ha resultat boníssim. Bé, ara uns dies de bondat, amanides, verdures, aigua…

Allò dels ulls

Fa ullets de carinyo diuen les àvies, però altres que no són l’àvia pensaven allò de què té els ulls pixats, però més endavant hom diu “els ulls li parlen de grossos que els té” i, realment, els té com unes taronges del meu hort. És allò dels ulls… i, quan parlem dels ulls, sempre em ve a la memòria el madrigal de Gutierre de Cetina, que vaig conèixer, aprendre i assaborir amb la meva professora preferida de Literatura, de l’Escola Normal de Tarragona. “Ojos claros serenos que de un dulce mirar sois alabados, porque si me miráis me miráis airados…” per acabar dient “Ya que así me miráis, miradme al menos”. Molt gran Cetina…

Un aliment màgic

El petó llarg és la cloenda de l’abraçada eterna, després ja ve el cel, suposant que en aquest lloc és on l’esclat total del sentiment té tota la sublimitat de la realització definitiva. La proximitat està prou bé, però el contacte, sempre que acarone com cal, és aquell aliment màgic que fa de l’ànima un estat superior, a partir del qual l’ésser és música…

Un blau d'amor

Tenia aquell vermell de poma de muntanya, amb un bon toc de sol, aquell conjunt de cara sana i natural i aquell aspecte, on mai hi havia cap capa de pintura en cap forma de retrobament, per poder arribar a la seva meravellosa i original naturalitat. Era d’un poble molt per sobre del nivell del mar, tot i això en els seus ulls, hi havia un toc de blau de mar, de blau de cel, de blau de bon amor…

Mi silencio

Me gustan las voces del silencio… 

Uno calla, debe callar, cuando no tiene nada que decir 

que supere la profunda intensidad de la paz del silencio. 

Ya saben, mi silencio, ya alguna vez les hablé de él, 

siempre discreto, lúcido, complaciente,

un silencio siempre acompañado, mi silencio… 

a veces a voces, a veces cercano y penetrante, 

como una sombra amorosa que acompaña discretamente 

mi discreción más sana y proclamada…

 

Jugaven a ser gossos

L’escola del Serrallo té un pati gran, amb un camp de futbol de terra i un altre de ciment per a utilitzar gairebé per a tot. Avui, com faig sempre, m’he aturat a veure els nens a l’hora de l’esbarjo i he vist a dues nenes i un nen de segon de Primària, que jugaven a ser gossos. Estaven damunt d’una taula de ping-pong i deien que eren gossos i que s’havien d’olorar… i ja me’ls veus a tots plegats olorant-se, tot caminant a quatre grapes, és a dir amb els peus i les mans. M’ha fet gràcia perquè ho feien tot amb una naturalitat molt sana, tendra, infantil, jugant i passant-s’ho súper bé…

Joc infantil

Un joc infantil de quan jo era petit... Saltàvem pel damunt d’un nen que restava acotxat, tot dient: A la una entre mula, a les dos gat i gos, a les tres calla i no diguis res, a les quatre les mules van a batre, a les cinc un bon brinc, a les sis la poteta de mon oncle Lluís, a les set un bon bistec, a les vuit un bon bescuit, a les nou punxa al bou amb les banyes, a les deu… no recordó què dèiem, però sí que canviàvem al que restava acotxat. Ens ho passàvem molt bé, sobretot a les sis, ja que donàvem amb el peu una mica de coça al cul del nen que parava en aquell moment, també a les nou, on li clavàvem una mica els punys a l’esquena. Bé, jocs de nens…

Un temple per a l'abraçada

He escoltat el càntic de la cadernera, allà al mig de l’hort, sembla que està gaudint entre les branques florides, blanca tarongina que encisa i enamora a tothom. Són bonics, preciosos, els colors i els aromes de la primera i més sana primavera, els ocells són el toc de gràcia musical que li escau a tanta harmonia en pau. L’hort del meu pare, un temple per al record i l’abraçada…

Sentir-se reconegut

A tots ens agrada sentir-nos estimats, complaguts, realitzats, ben tractats, fins i tot reconeguts i acaronats. Sí, sí, ens agrada que tot allò que fem des del comandament directe del cor, sigui valorat. Però també ens agrada la discreció, que allò que fas de bo des de l’ombra sigui com una pluja fina, regal del cel, del cel del cor d’algú de bona mena. A cops, penso que fer coses bones és com una mena d’acte d’egoisme total, et fa sentir molt bé…

Et presencio

Vaja, se m’accelera el somriure quan et veig i marxem,

quan veig que l’estima del meu amor… 

té la complaença que es fa palesa en cada trobada. 

El meu cor batega amb els fums de l’emoció sana, 

són papallones en vol equilibrat 

que, a pesar de la intensitat del sentiment, 

tenen la pausa que sempre dona la pau ben mesurada. 

Vaja, el somriure em puja als ulls, 

la meva cara ho transmet tot, et presencio…

 

Als planters!!

La Cava, equip de futbol de tercera divisió, jugava al mític camp de la Mingola, tot el poble emocionat seguint al seu equip que realment feia patxoca. Jugadors importants com Juanito de Sagasta, La Sala, que eren dos germans, Pujol, Carbonell, Fontanet, Pedreta, etc. Però després de recordar això, em ve a la memòria que, quan l’equip visitant ens pressionava una mica, la gent cridava “Als planters, als planters”, la qual cosa volia dir que el defensa tragués la pilota fora del camp, on per un costat estava tot envoltat de planter d’arròs. Grans records del camp de la Mingola.

Plou i neva

Quin temps fa, plou i neva, plou i neva, quin temps fa, plou i neva i nevarà… deia una cançó que cantàvem al poble quan érem petits. Avui les notícies del temps són molt il·lusionants i els litres d’aigua caiguts per metre quadrat fan patxoca, així com les muntanyes nevades, iguals que alguns pobles. Per la tele ens han posat imatges d’un ramat de vaques amb un dit de neu damunt, però suposo que estan contentes perquè saben que la pluja i la neu després esdevenen herba fresca i nutritiva per alimentar-se. Bé, molt benvinguda, ens feia moltíssima falta, massa…

Pessimista

En general mai solc ser pessimista, però amb aquest Barça sí, tot i així encara guanyem molts partits, però ara em ve a la memòria aquella frase que diu que “Els arbres no ens deixen veure el bosc”. Tenim arbres molt joves i molt bons, d’una qualitat indiscutible, lo de Lamine (16 anys), o lo de Cubarsí (17 anys) pinta força bé i algun altre jove molt aprofitable també, però aquest Barça actualment no és a l’alçada d’allò que els culers de tota la vida hem pogut gaudir algunes vegades, ho sento però ho veig així i així ho escric. Tinc ganes que acabe la temporada i vull veure què ens ofereix la propera amb el nou entrenador i tots aquests joves una mica més fets i algun fitxatge, encara que sigui de baix preu…

El vacío oscuro

Se me queman hasta las luces que nunca tuve 

y que siempre imaginé para que lucieran en el momento oportuno. 

Es tan mágica tu mirada, tan ofuscadora tu presencia callada, 

que calla todo, que lo para, lo elimina, lo eclipsa, 

lo vuelve muy insignificante y opaco. 

Y heme aquí frío y con la lucidez en vuelo 

...por el mundo de las sensaciones.

Me  recreo en el vacío oscuro donde, a veces, amanece…