Dia ocupat

És dijous, avui tenim feina... la Teresa ha de portar el cotxe a la Ford, té revisió i, després, ells mateixos el porten a passar la ITV. Jo em quedaré a casa perquè ens han de portar un paquet d'Amazon i també un de correus... el primer és un regal per al Pere amb motiu del seu aniversari, i el segon és el Teletac que ens caduca el diumenge i així ja el tindrem per poder viatjar amb tranquil·litat…

És molta Teresa!

Sóc aquí, som aquí, conscient de la pau que m'envolta, la teva mà sempre propera em porta la realitat, més enllà del somni. Un bany de silenci, calma i bon esperit, regat per un somriure fi d'afinitat, de comprensió, mentre les butaques mecanitzades ens acomoden el descans. Demà, diumenge… tinc la il·lusió d'un nen petit, Teresa farà allò tan nostre, col, arròs i fesols, i ho farà així, tal com sona, sense cap mena de carn. Ha sortit boníssim, la Teresa... és molta Teresa!!

Un toque de primavera

Unos días con sol, sin viento, temperaturas más que agradables… Teresa ha ido de visita a su escuela y yo he hecho la compra, cual niño aplicado y con lista previa, he ido y he vuelto andando con un par de bolsas, como un valiente vamos. En una de las grandes macetas de la plaza de mi barrio hay unas margaritas amarillas, más pequeñas que las blancas habituales, que son una preciosidad y, además, están sanas, brillantes y dan un toque de hermosa primavera musical…

Aniversari del Pere!!

Tenir un fill és una experiència que tothom hauria d'experimentar, és com anar al Vaticà, al museu britànic, al Prado, o al Delta de l'Ebre, que és de obligada visita… Complir anys és allò de la gratitud per la vida i la proximitat de la gent que t'estima i, si qui compleix anys és el teu fill, és com si et toquessin campanes de glòria, en una festa de l'existència més preuada. I un recorda clar aquell nen preciós que m'esperava al sortir de l'escola per anar a cercar qualsevol mena d'animaló del Francolí, i em feia la festa de l'abraçada cada cop que el caçapapallones, aconseguia alguna cosa, aquell nen boig per les marietes, les granotes, les serps d'aigua, les papallones... i no diguem quan vam anar per primer cop al zoo on els seus ulls com a taronges no donaven abast per controlar les emocions.

Apuntaves a Biologia, però una profe d'art et va capgirar les intencions i has acabat fent Il·lustració, complaent-te en la teva vena artística. Com a persona ets un deu, tot i que el jovent d'avui ho teniu molt complicat per tirar endavant degut al frau polític i econòmic que tenim instal·lat, gairebé a perpetuïtat, però mereixes que la teva vida faci un tomb i puguis gaudir de la normal naturalitat d'una existència sana, laboriosa i feliç. Feliç aniversari fill!! Vindrem a celebrar-ho amb tu, anirem a fer un bon dinar i et portarem algun regal que espero sigui del teu gust i et faci servei… Per acabar, només demano a la vida que ens deixi gaudir alguns anys més, amb salut i pau, de la fermesa i bona harmonia de la nostra família, que tinguem la calma i la joia de la proximitat i que el temps que ens quedi, el puguem compartir amb el mateix amor de sempre. Sempre amb tu, una abraçada!!

San José de Calasanz

27 de noviembre, Día del maestro, recuerdo... me recuerdo de niño en la escuela, con Don Santiago Candela, mi venerado y muy querido maestro que se adelantó a sus tiempos y nos abrió las apetencias del saber a base de prácticas, procedimientos y esfuerzo. Maestro que vives como un niño para enseñarles a vivir como hombres, maestro que enseñas a pensar, a querer y a respetar, tú mereces en tu día, los mejores respetos, todos.

Un nuevo acantilado

He descubierto un acantilado, más cercano, con buena piedra para sentarse y contemplar la inmensidad azul. Unas gotas me salpican el rostro, pruebo el agua salada, me da la impresión de hacerme partícipe de otro mundo… y pienso en los delfines, se ven tan felices que bendigo la sal que vigoriza su estancia. Desde el acantilado, veo una estrella bañarse en el mar, Navidad a la vuelta de la esquina, es la luz…

Me complazco en la idea

En la mesa de al lado... cuatro mujeres de principios de la tercera edad, una larga largo y tendido ante la estupefacción de sus amigas... “Mi vida ha sido un calvario, mi hijo cuando va con su mujer me ignora, mis nietos, casi no los conozco y, si les vi alguna vez, me hacían malas caras…” La mujer, todo un poema de lamentos, era más o menos consolada y comprendida, y yo pensando en aquello tan manido de “no pierdes un hijo, sino que ganas una hija” y me complazco en la idea... ¿verdad que sí?

La luz del corazón

Me voy de excursión con la luna,
y veré todos los cielos donde viven las estrellas.
Y en el día, buscaré tus ojos entre los luceros
y pasaré del firmamento raseando cual golondrina
por el césped donde se recrea la Naturaleza.
Y de la luna a la barca, parada en el mar de la calma madura,
y allí, con los ojos cerrados,
puedes ver las primaveras de los tiempos,
el amanecer de las verdades interiores,
el verso con el que sueñan los poetas del alma,
la luz del corazón... que siempre hay que dejar brillar.

La meva vida

Fa solet, obro les finestres, s'escolta el soroll dels nens de l'escola del Serrallo... encara no és l'hora del pati però estan fent una classe de gimnàstica i sembla que el profe els recomana de parlar fort, la qual cosa fa tota la impressió de què és l'hora dels gols i les cistelles de bàsquet tan celebrades. Avui aniré a veure'ls a l'hora de l'esbarjo, fa temps que no hi vaig i en tinc ganes. Nens, pati, escola... ha estat la meva vida.

Mi buen amigo

Y me fui a ver mi mar amado,
me impacta pasear su soledad...
Está precioso siempre,
pero ahora, en el casi invierno,
tiene el crujir de las olas agudo,
el encanto donde duermen...
todos los misterios del verano,
huele a suspiros de sal, a amores...
cancelados de futuros inciertos,
o aquellos placenteros
que, por fin, explosionaron raudos,
cual gotas de una ola feliz.
Me fui a ver el mar, mi buen y fiel amigo.

Tenir la mà trencada

Tenir la mà estesa...
el cor obert, el gest a punt,
el somriure sempre sincer,
tot preparat per l'abraçada noble,
la paraula, tan oportuna ella,
que regala afecte, pau.
Tenir la mà trencada...
en el fet d'ajudar, d'estimar
que, com diu la cançó,
això mai no fa mal.
Braços que abracen,
pau i bé, amor infinit, Nadal.

L'ànima reposa plàcida

És de nit, miro per la finestra, la plaça és buida, fosca… La Teresa escriu a l'ordinador, jo amb el meu Fine 0’5 i, en alguns llocs de la Terra, més sovint del que sembla, algú escriu, conta coses i, a més, les conta bé i, fins i tot, hi ha qui és un poeta i ho expressa de forma artística, fent bona comunió de fons i forma per oferir un plaer posterior de les seves lectures. És de nit, l'ànima sempre reposa plàcida, serena…

Personas humanas

Mi tío, Juan Mas, militar de alta graduación, tenía por hobbie aprender idiomas. Viajó mucho y solía contarme cosas, experiencias y viajes a lo largo y ancho de este mundo. Le gustaba hablar conmigo, con el yo profe, experto en niños y vivencias infantiles… Solía decirme, “mira, si cierro los ojos, puedo pensar que estoy en un bar de Londres, de París, Berlín... veo rostros típicos, detrás de unas cervezas, cafés, tes o diferentes infusiones…” En el fondo, no somos tan diferentes, personas humanas con tendencias afines y con diferentes tintes de cualidades y capacidades. Mi tío, valía la pena de escuchar, mucho…

El meu padrí

Avui recordo al meu padrí, Rafelet de la Madrina, ell em va ensenyar a anar en moto quan encara no arribava amb el peus a terra, el veig corrent darrera la moto i dient-me que frenés a poc a poc. Ja de més gran, li agafava el sis-cents per fer pràctiques i ell feia la vista grossa... anava a fer un tomb pel poble i algun cop amb ell al costat, la qual cosa era un luxe, ja que era un conductor excepcional.

Josefina Bo Benito

Recordo amb plaer la meva àvia de part de pare, Josefina Bo Benito, casada amb el meu avi, el doctor Joan Bonet Serrat, un sant baró segons diu tothom. Però avui penso amb la Josefina, com l'anomenaven la família... va tenir onze fills, la cual cosa ja fa pensar en una dedicació plena en la tasca de tenir-ne cura, tot i que va tenir alguna ajuda, en deien dida, crec recordar. Jo la recordo de petit, sobretot perquè feia una crema catalana boníssima i feia anar la llet condensada amb generositat. Quan anàvem a veure-la sempre ens feia un bon berenar i amb molts bons dolços... sembla que l'avi era molt llaminer i sempre en tenia a punt.

Frases

Solemos mirar alguna serie antes de acostarnos y, a veces, sueltan alguna frase que me parece un poco interesante y la escribo. Una decía algo así como que los ojos eran las ventanas del alma... sólo añadir que hay almas preciosas que asoman con ojos divinos. Otra decía... prefiero pasar la vida con los pájaros, antes que malgastarla esperando tener alas... me suena a algo así como conformarse con menos antes de volar por las incertidumbres vitales.

Rosas de espuma

Me gustan las canciones cuyas letras dicen... me dicen alguna cosa. Creo que alguna vez lo voy a intentar, una canción que hable de las expresiones en la cara de un niño de pocos meses, o que cuente la sonrisa de unos ojos chispeando gotas azules de mar de cielo… Mi canción podría hablar de una playa desierta en invierno, donde siguen paseando los besos que no se dieron y los suspiros resentidos, se columpian en las olas cual rosas blancas de la mejor espuma de un mar inmejorable…

De vegades recordo...

Recordo la faldilla de quadres amb tres botons pel davant… Recordo un cop que el del mig es va desbotonar, i vaig veure un vol d'ulls, també els meus, cercant l'infinit. Recordo els pentinats tan ferms, la cua de cavall tan alta, la trena com a una obra d'art o els dies dels cabells estesos que ens privaven, en part, de l'espectacle dels teus ulls meravellosos. De vegades, recordo amb plaer... l'adolescència.

Es la hora del patio

Y en el patio el frío… La niña va con un gorrito verde, guantes a juego, ojos a juego. La niña tiene un habla fina, de agudos suaves entre vahos humeantes. Se acerca a un banco, al que parece acercarse un rayo de sol, y saca un pequeño bocadillo de madre, con pan con tomate, envuelto en un papel de plata. Se acercan sus amigos, es la feliz hora del patio...

Un día habitual

Toca el despertador, ducha, bus, desayuno, gestiones... Regreso fácil, poco a poco, con descansos, mirando el tendido con avidez y sin rubor, vamos charlando, de la mano... ahora, por primera vez y sin que sirva de precedente, soy yo quien las tiene más frías, pero es la vida amigos, todo llega y todo pasa, y a veces se queda… Una vez en casa, yo lo cuento y Teresa, como buena catalana, hace cosas y entre ellas la comida… ella todo lo hace bien.

El amor sobrevuela

Hoy sueño que me mira y me mira en dulce.

Hoy sueño que la veo y me sorprendo,

siempre la realidad mejora el sueño.

Hoy sueño que me sonríe y un baño de cielo

me deja como un pitufo en trance.

Hoy sueño que le hablo de las flores del bosque

y allí acuden los pájaros cantores...

y el amor sobrevuela y se posa en mi alma enamorada.

La pausa en el goce

El tiempo en la espalda, 

la voz callada del pescador,

la emoción integra, 

la pausa en el goce,

el sabor en su punto 

...de las circunstancias.

La edad... acopio de experiencias,

el amanecer como el precio justo 

...que te paga la existencia,

y el café que se suma 

a la fiesta del despertar.

Los años del marinero, del profesor, 

contemplando momentos,

gozándolos sin prisa, 

con calma, feliz, emocionado…

Santa Cecília

Patrona de la música, grans records de La Salle de Reus… Recordo perfectament l'Andreu Ferrer, clavant amb una classe de segon de Primària, el "Buenos días papá", o a la Teresa Ferrer passant per la meva classe de quart i en un parell de repeticions et deixava la cançó a punt, i com no, l'Albert Cuevas que també feia el mateix amb la seva cordialitat habitual. Bonics records, grans professors, millors persones, molt grans… Santa Cecília és d'aquelles celebracions que la canalla recorda de forma molt positiva i per sempre…

Esmorzar amb els amics

Tocava el divendres passat, però encara érem a Londres, així que ho farem avui, convido jo, a vegada cada u avui em toca a mi... i amb molt de gust. Penso demanar un platet de peix a la planxa, o uns calamarcets a la planxa amb un tomàquet amanit, ja ho veurem, però sense passar-me massa. Els porto un record de Londres, es un obridor imantat per posar al frigorífic, que és prou bonic. Com sempre serà una bona estada, entre persones sanes i agradables. Son tres quarts de nou, ens veiem, en un no res tots som a taula, contents…

Aroma en flor

Coge tu paraguas y que te llueva bonito,
contempla las hojas del platanero...
cómo planean moldeando su destino,
escucha la música de los jilgueros,
expresiones mágicas de amores en cortejo,
agudos lejos de resignarse,
melodías con trinos salidos del alma.
Y si, en un amago entre las nubes,
te sale una ráfaga de sol utiliza el paraguas
y tendrás sombra entre árbol y árbol,
y si te aparece el viento en su versión...
más allá de la brisa, sonríe, manda tu suspiro,
aroma en flor, rosa blanca, símbolo del amor.

Els agapornis tenen ous

Em sembla que es diuen Agapornis, però molts els anomenen inseparables... són dos ocells d'ulls grossos i ben acolorits, prou simpàtics. No sé ben bé si son parella, però el cas és que la que sembla femella ha post sis ous i els està incubant... ara ens manca saber si estan fecundats, perquè no sabem si l'altre és un mascle. La situació és ben curiosa i edificant, el teòricament mascle porta menjar a la femella, que gairebé sempre és damunt dels ous. A veure si surt una bona pollada…

La expresión de mis silencios

Puedo ponerle letra a una música,

a un paisaje, a una sonrisa, a unos ojos...

Puedo escribirle a una ausencia, a una nostalgia,

a la luz de una presencia pretendida…

Puedo contar las maravillas de un bosque en primavera

o la decadencia otoñal, no exenta de belleza…

Puedo hablar de la crueldad de la indiferencia,

de la paz que proclaman los recuerdos,

del revivir de una lograda selección de los tiempos…

Puedo expresarte mis silencios en forma de suspiros,

mientras tú sonríes con los ojos…

Un bany de sol de mar

Oh, què bonic tot, una meravella! Les barques anuncien l'arribada, veig el blau de mar de cel, l'olor de sal d'algues, les onades manses que sempre acaronem, l'activitat del jove jubilat que es mou amb una certa parsimònia, tant en bici, com caminant, però amb molt bon esperit… Què bonic! L'espai de voramar, envaït per les persones, fent salut, prenent un bon bany de sol de la millor mar...

Qui el té més llarg?

Vam demanar no rebre propaganda electoral i només un partit, que diuen que és d'extrema dreta, l'ha fet arribar, evidentment ha anat a la brossa, fins i tot amb un cert plaer… Bé, hem anat a votar, tot i que això a cops és democràtic i d'altres gairebé terrorisme. No tinc gaires esperances amb els nostres polítics, dubto de la seva capacitat per poder seure, raonar i cercar solucions que vagin més enllà de poder manar i enriquir-se. Bé, ara ens queda saber qui té el 155 més llarg per aplicar-lo a Catalunya, ja que en la campanya no s'ha enraonat de res més, de la unitat d'Espanya... amb els cèntims de Catalunya, evidentment.

Pueden quedarse...

Todas las ciudades tienen sus afueras… en algunas son un bosque, en otras, una montaña que parece que acompaña bien. También las hay que tienen por un lado el mar y en el otro, una preciosa zona boscosa, como por ejemplo Tarragona. Si además de ser romana es patrimonio mundial de la humanidad, pues... tenemos la ciudad perfecta para vivir. Playa y montaña, buen clima, ambiente Mediterráneo con todo lo que conlleva de productos sanos y naturales para una alimentación ideal, así que bienvenidos a Tarragona, pueden quedarse, un placer…

Perlas de alegría

Tus ojos, cual ola de mar que ondulada entre las brisas,

tus ojos a lomo de un sol al que transmites la mejor luz natural,

tus ojos, donde se recrean los azules, te bailan por los cielos...

y yo me baño en ellos, y salgo tan azul de amor

como el mar que recopila los sueños de todos los poetas del amor.

Tus ojos, azules evidentemente, lloran perlas de alegría...

al mismo tiempo que emanan sutiles sonrisas.

Fríos de otoño

Ya tengo ganas de hablar con la luna, con mi luna, la que me espera paciente en la ventana que nunca dejó de ser discreta, permitiendo el deambular de la imaginación entre los bellos sueños del atardecer otoñal… Me entusiasman los primeros fríos del otoño, finales de noviembre, diciembre más o menos congelado a la vuelta de la esquina. Para celebrarlo, hoy hemos probado un caldo de gallina, acompañado de buena guarnición, caldito rico y humeante, ya saben, a juego con el café también humeante…

Ágil marinero

Y, al abrir los brazos que abrazan, la mano amiga...

la firme, la de sangre, la verdadera, la auténtica,

la que te habla con los ciertos del alma a flor de piel,

la que te cuenta con músicas de cuna...

aquí estoy yo, contigo, para hacer un nosotros plácido

...en el vuelo mágico de la existencia.

Teresa a un lado, al otro Pere y, allá enfrente,

el cielo reflectado en el mar... y uno es ágil marinero,

haciendo un fuerte invencible de cada barco de papel,

de sus sueños más o menos infantiles, con final feliz…

A l'avió...

L'avió em feia por, ara ja no tant... és la pràctica, el ritual, una lectura, fins i tot una Biodramina, la mà de la Teresa, dormir una estona, xerrar una mica de l'esdevenir del viatge, atendre les indicacions, observar la simpatia de les hostesses i respirar profundament després de l'aterratge.

Esquirols

Els únics esquirols que havia vist, per primer cop, va ser als pins del Pont del Diable, a Tarragona, també molt simpàtics, per cert, jugant tranquils i sense massa pressa al tronc d'un gran pi. Però l'espectacle del Hyde Park és una altra història, és com si estiguessin domesticats, familiaritzats amb la gent i gairebé et venen a demanar alguna cosa de menjar. Us ben asseguro que, estant assegut a un banc, en va venir un i es va passejar per damunt del meu peu i, en veure que no li donava res, va marxar a poc a poc. També vam fer fotos a una guineu que es passejava sense problemes entre la gent. Molt bonic tot el Park…

Música de abrazos

La Osa Menor, la Estrella Polar,
la Luna Llena, el Sol Naciente,
tus ojos abriendo el día...
en la habitación preferida de nuestro cielo.
Una rosa blanca, una flor de azahar,
un cerezo tan blanco que parece...
un nevado de paz en reposo.
Una fuente que mana, un río que empieza,
una hoja que vuela cual pájaro
y se posa en el agua corriente.
Una brisa suave acaricia una sonrisa fina,
fina, linda, aromas del buen amor eterno,
siempre en vuelo, como las hojas...
haciendo músicas con efecto de abrazo.

Hem conegut l'Arlet

Té una careta de nina bonica, una semblança tranquil·la, una actitud regalada que rega amb un principi de somriure... Es deixa anar, fa alguna sonadeta, fins i tot algun sorollet que, a hores d'ara, ens sona a música celestial. La maneta ja t'apreta una mica, ella es fa notar i, de tant en tant, va obrint els ullets, blaus diria. És preciosa, una passada de criatura, té un aire al Ricard... però ben complementat amb la dolcesa total de l'Ainhoa...

Niñas, padres y abuelos

Padres con niños, con niñas en este caso, de pocos años, de pocos meses, de pocos días... una de cuatro años, una de once meses y una que sólo tiene unas horas. Pero ahora sólo reparo en los padres y los abuelos... tienen la esperanza cumplida, la ilusión muy ilusionada y el corazón que late al compás de las pequeñas criaturas. A los padres se les ve como doctores en sus comportamientos con sus hijos, obran con la naturalidad de los expertos, se les nota que se han elevado a la categoría de padres. Los abuelos son otra historia, son como los padres pero con más experiencia, dando toques de calidad al amor…

Hojas que no crujen

Hojas secas del otoño, mojadas, llueven fríos,

se blanquean las cumbres, cae la paz en copos.

Vuela mi imaginación...

la casa de madera en la ladera,

un buen fuego de leña seca...

que dan un toque a la blanca arboleda.

Humos que huelen a bosque,

humos que se abrazan con el humo del café.

No hace falta mucho más, quizá alguna nube

que azulea ante el acoso de un haz de sol tibio,

quizá un libro al abrir los ojos y gozar la sensación…

Hojas secas, mojadas, no crujen...

Som a Tarragona

Hem fet un magnífic viatge a Londres, la Teresa, el Pere i jo. El fill ens ha guiat perfectament i ens hem entès amb aquella gent la mar de bé. Pel poc temps que hem estat (5 dies), hem vist tot lo bàsic recomanat i m'ha encantat... potser em quedo amb ganes de més temps per al museu britànic, però la resta ha estat força bé i hem fet fotos per tenir-ne un molt bon record. Som a Tarragona, hem dormit d'una tirada fins un quart d'onze, una bona dutxa, un cafè i escric l'arribada. Demà diumenge anirem a veure l'Arlet, la Tessa i la resta de la família: la Lucca, la Ka, Boby, Xesca…

Se vive, se aman...

Parece ser que el día empieza antes y el sol,
un poco vago por esos lares, se retira pronto
y a las cuatro y poco de la tarde ya oscurece,
además llovizna, casi por costumbre,
pero la actividad es inmensa, no cesa,
la gente corre, come por las calles...
y fuma más de lo que sería de desear.
La noche se abre con luces tentadoras,
algunas ya me recuerdan las Navidades,
las parejas se recogen y se cogen de la mano,
se miran a los ojos, suspiran a la par,
se aman, profundamente…

Divendre a Londres

Darrer dia... A les 3:30 ens vindran a buscar per portar-nos a l'aeroport, de fet només ens manca el viatget pel Tàmesi i anar de compres per portar algun record per la família i els amics. Ha estat un viatge on hem gaudit com cal de tot plegat, tot i que la nostra capacitat de moviment comença a estar amb una certa alerta. Ara a descansar una mica i fins el proper viatge d'Imserso que està previst pel proper desembre.
         

Dijous a Londres

Toca Piccadilly Circus, que sembla que és el centre d'obligada visita i d’allí anirem a la plaça de Trafalgar Square. Bé, volem anar-hi en bus, i pujarem al segon pis, i intentarem veure la ciutat, ja que hem comptat que hi ha moltes parades, anirem amb el 94 que, a més, ens serveixen els mateixos tickets del metro. Després la idea és anar a Camden, una barriada molt artística i pintoresca que el Pere té molt d'interès de veure. Ens manca el museu Britànic i un viatget pel Tàmesi… Ho hem fet tot, pel museu només un parell d'hores perquè és preciós però immens i necessitaríem dies per veure’l tot. Segurament demà divendres farem el viatge pel riu, després compres i cap a casa que plou…

Te Chai amb llet

Avui, tornant cap a l'apartament, hem complit amb aquella tradició anglesa del te de les cinc… el cas és que hem entrat a un d'aquests llocs i el Pere ens ha sorprès amb un te Chai amb llet que l'hem trobat boníssim, a mi, que no m'agrada gaire el gust del te, aquest m'ha encantat perquè té sabor a vainilla i a canyella, m'ha semblat una combinació d'un sabor excel·lent i no serà el darrer cop que ho fem. Demà dijous més coses…

Dimecres a Londres

Avui hem vist l'Abadia per dintre, molt maca, espectacular, és d'aquelles coses que tothom hauria de veure, sí o sí. Després hem anat cap al palau de Buckingham, i hem vist el numeret de la guàrdia i, fins i tot, uns carruatges de gent d'aspecte a xeics àrabs que sortien en aquell moment. Hem dinat a un restaurant espanyol que es diu El Pirata i ens ha servit un noi gallec la mar d'eixerit, el menjar, doncs del nostre, una altra història… Després de dinar, hem anat a gaudir del Hyde Park on els esquirols et pugen per damunt, les guineus es deixen fotografiar i els cignes de tota mena, fins i tot ànecs i fotges, són una passada de veure…

Són prou originals

Els anglesos són prou originals... Em fa gràcia veure'ls caminant per l'esquerra, conduint per l'esquerra, amb aquells busos vermells de dos pisos i amb aquells taxis que semblen haver sortit del conte dels barrufets… Beuen molt i prou bé, bones cerveses i, com no, whisky, però això del menjar, pel que he vist fins ara, no em desperta gaire entusiasme. De totes maneres, estic tranquil perquè hi ha tot un seguit de restaurants de diferents nacionalitats que són una bona garantia. Demà més…

Sóc feliç!!

Doncs sí, plou, semblant al xirimiri del País Basc, quatre graus i una sensació tèrmica de menys u, és a dir... allò de la gorra i els guants i el paraigua i, malgrat tot, el nas vermell com un pebrot, però igualment molt contents, anem en metro com si fóssim nadius de tota la vida, i ho passem més que bé. Hem aprofitat el temps, tot i que ara estem una mica cansats, però jo, potser una mica d'amagat, dono gràcies al cel per deixar- me veure i viure aquests moments...

Dimarts a Londres

Hem agafat el metro i hem anat a veure la torre de Londres, que és com un complexe força Interessant, i d'allí al pont sobre el Tàmesi que és a tocar i la catedral de Sant Paul. Hem dinat allò típic del peix amb patates i a la tarda hem vist el Big Ben que està en obres, l’Abadía de Westminster i hem fet fotos per tots els edificis propers. És tot molt bonic, senyorial, multicultural, si més no es veu gent d'arreu del món, i l'aparença és que tothom conviu sense massa problemes. Hem caminat molt, però ens ho hem passat molt bé i hem rigut molt. Demà més, ja tenim el programa…

Pere, tot un crack!

A l'entrar a Londres, tot un seguit de casetes gairebé adossades, sense ser-ho, totes amb uns miradors d'acabats geomètrics de fusta blanca, encara que dubto que no siguin d'alumini, bonic, tal com es veu en algunes pel·lícules. Primera nit... hem anat a sopar a un restaurant italià, d'aquells que ho fan tot cara al públic i amb un forn fet de trencadís, molt artístic. Bé, molt bé, sobretot amb el Pere, que s'entén prou bé amb els anglesos. Demà ja tenim programada la sortida, agafarem el metro i anirem a veure tots els punts essencials de la ciutat que poguéssim mirar…

L'Arlet i la Tessa

Rafelet els ha fet unes fotos on també es veia en Ricard, el pare més feliç del món, fent una mica de baba de la bona… Però al veure les nenes, al meu cor, que ja va en "piles", gairebé no li caldrien per tota l'activitat emocional que em provoca veure la família tan il·lusionada... els pares, no cal dir-ho, l'avi Ricardo, els pares de l'Ainhoa, Conxita que es faltaria, com diem aquí baix, Teresa també ho faria, com ho faria món padrí… Dues nenes, meravelloses nenes, estimadíssimes.