Tenia un petit clot a cada galta que, en el seu somriure permanent, se li dibuixava divertit i molt atractiu, la seva cara irradiaba una felicitat innata que sempre semblava donar vida a tothom. Ella no feia res d’especial, era el seu comportament de cada dia, natural, com el seu color, on el sol havia fet totes les meravelles que la creació pot edificar. Sempre penso en les pomes de muntanya, o en les cireres, ella era pura primavera, o una gràcia beneïda de tot temps, ella era un sortidor, tot un bé de Déu…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada