Aquell somriure fi, dolç, que va dels llavis als ulls,
i vessa tota mena de felicitat…
que impressiona i contamina, que penetra amb suavitat,
com una fragància natural d’un bosc de muntanya,
vora mar, mar d’aquí, nostre mar, mar Mediterrani.
Aquells ulls que també saben mirar,
d’aquella manera que en diuen amb bons ulls,
aquells llavis que expressen de bona veu,
la sublim proclamació de la sensibilitat…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada