Quan l'ànima somriu...

Aquell somriure preparat, predisposat, assajat, falç, estudiat, a punt per l’ocasió, contrasta amb aquell que ve de l’ànima feliç, que ho transmet al cor sencer i sincer i, aleshores, és el cos sencer qui somriu. El somriure, aquest somriure, té el color del sol i, com sempre dic, és el color natural de la vida, la vida en el seu concepte més net, pur i natural, gens sofisticat. Quan l’ànima somriu de felicitat, tot el nostre cos n’és ben regat…