Penso en aquells ulls que no saben plorar,
en aquells llavis de somriure permanent
…que sovint traslladen als ulls.
Penso en aquella actitud de mirada dolça i tendra,
en aquell posat tranquil de pau i bé, tan primari i natural,
com a portador de la primaveral bellesa d’un cirerer
amb tota la profunditat intensa del color.
Penso, penso en tu sovint, i no, no em costa gens,
tu sempre ets prop meu, al costat, a tocar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada