La meva mirada s’escapava, la cercava,
era un fet gairebé automàtic,
però em marxava sempre en aquella direcció
que semblava marcada des del cor
amb una fletxa d’una sola i obligada direcció.
La meva mirada, evidentment,
no tenia més ulls que no fossin per a ella,
ella era el centre d’atenció del meu cor,
la diana perfecta, el centre d’atracció,
ella era la propietària total de la meva mirada,
ella era, sobretot, l’aliment més preuat del cor…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada