Vaig a corre cuita i, en un no res, arribo a la vora del riu sec, ja ho sabeu… aquella mena de camí blanquinós que alguna vegada venia ple d’aigua i ara és ple de canyes i altres herbes que ni se ben bé com poden viure, ja que a Tarragona no plou ni per casualitat. Però bé, jo camino per la vora, faig allò que en dic “la ruta dels ponts”, tot i recordant que de més jove podia arribar, juntament amb els meus companys, fins al Pont del Diable...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada