Potser perquè tinc una mica l’ànima de poeta.
Potser perquè em va costar, no el cercava,
trobar l’amor de la meva vida.
Potser perquè sempre he sentit un plaer especial
en els brots verds de l’esperança natural
de qualsevol bosc verge.
Potser perquè sóc d’aquells que també pensa
que qualsevol nit pot sortir el sol.
Potser perquè veig en la lluna, no pas un ull tafaner,
sinó una estima d’escalfor.
Potser per tot això, i molt més, estimo tan la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada