És curiós observar en la gent gran, aquella harmonia, aquella convicció, aquella afinitat que dona l’estima i el saber-se de memòria… Aquell camí compassat, sense canviar de passa, a poc a poc, com si ambdós sabessin ben bé on parar, aturar-se, per veure allò que saben perfectament que els agrada a tots dos. Ella li pela una fruita, ell li prepara un cafè, ells es miren als ulls i diuen… doncs sí, encara en queda d’aquella i d’aquell, encara som nosaltres, pròrroga màgica, generosa…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada