M'agrada...

M’agrada pensar en el mar blau de cel, però sempre prop dels verds de muntanya, aquell verd de l’ull oliva tirant a negre, ulls blaus també, que semblen portar el sol a l’abast de tothom. M’agrada la calma de la tarda, és com si el dia comencés a madurar permetent-se alguna reflexió que el portarà a començar la nit amb capacitat per al relax i la pau total. M’agrada la pau interior perquè, independentment d’on siguis i el que facis, pots gaudir de tot allò que la vida et regala com cal…

Descans a l'hotel

Sempre havíem tingut la idea de programar bé els viatges, la Teresa és una experta en trobar amb encert l’acomodació per a cada un dels nostres moments. Però aquest cop potser ens hem permès de gaudir d’algun dia de repòs, gairebé total, a l’hotel i la veritat és que hem descobert un altre plaer que potser se’ns escapava per fer un excés de programació i afany de voler veure-ho tot. Allò d’anar a esmorzar a l’hotel, després passar al bar a fer un cafetó, llegir les notícies i “facebookar” una mica, fer un tomb pel sol i anar a dinar, fer migdiada i… el sudokus, el solitari, escriure alguna cosa i no fer res de res que no sigui el plaer de ser i estar feliç com cal…

Aquesta mena de paelles

Paelles que no és que siguin dolentes, però sovinteja una mena de desproporció que no me les fa gens atractives… Igual et trobes trossos de patata i tallades de tomàquet pel damunt, com també aquells fesols grossos plans, o uns trossos de conill o de pollastre que, com a mínim, els podrien tallar per la meitat. Bé, no és que tinguin mal gust i no es puguin menjar, el que passa és que nosaltres trobem molt més bones les que fem per aquí. Dit tot sempre amb un màxim de respecte per a tothom...

Petites coses

Viure significa està atret per les petites coses que, si les analitzes en conjunt, potser no són tan petites. Avui he fet dos sudokus de nivell 6 i m’ha deixat el cos com a bé, a més els he fet sense massa problemes. Després m’ha sortit un solitari a la primera, tot i que l’he tingut que treballar una mica, però que també m’ha deixat prou satisfet. Bé, he observat els brots de les orquídies i els somriures de comprensió de la meva estimada, coses no tan petites, coses que totes ajuden a viure. Petites grans coses, la vida…

Dimarts a Benidorm

Avui sí, avui ens hem apropat al carrer Ametlla del Mar, hem agafat el bus turístic i hem fet un molt bon tomb per tota la ciutat de Benidorm. Ens hem adonat de la gran quantitat i varietat de construcció, així com de persones d’arreu del món, espectacular la visió d’ara a finals de febrer i suposo que a l’estiu ha de ser un niu molt atapeït. Ens ha cridat l’atenció veure molts scooters, d’una o dues places, per gent que no pot caminar amb facilitat, sembla que hi ha una casa que en lloga i té un gran èxit, nosaltres hem estat a punt de llogar-ne un, però ho hem deixat per a una altra vegada. Bé, hem tornat amb el bus de l’hotel, hem arribat a la una a punt per dinar…

Estimo la vida

Potser perquè tinc una mica l’ànima de poeta. 

Potser perquè em va costar, no el cercava, 

trobar l’amor de la meva vida.

Potser perquè sempre he sentit un plaer especial 

en els brots verds de l’esperança natural 

de qualsevol bosc verge. 

Potser perquè sóc d’aquells que també pensa 

que qualsevol nit pot sortir el sol.

Potser perquè veig en la lluna, no pas un ull tafaner, 

sinó una estima d’escalfor. 

Potser per tot això, i molt més, estimo tan la meva vida.

 

Dilluns a Benidorm

Hem baixat amb el bus de l’hotel fins a la platja de Llevant, allí al carrer Ametlla de Mar hem agafat el bus número 2, que ens ha portat fins l’extrem dret de la platja.  Un carrer prou empinat ens ha portat fins l’església de Sant Jaume i Santa Ana on, com sempre, hem fet fotos per fora i per dins. Davant mateix està el mirador del Mediterrani, des d’on és pot veure perfectament tota la platja de Ponent, molt bonic tot, tant la platja com el mirador. Hem fet bones fotos i després per tornar havíem d’agafar el bus número 11, però ja estàvem una mica cansats i hem tornat en taxi i hem arribat frescos i descansats.

Soñar, vivir, amar...

Sueño en el vaivén de las olas…

en una barca sin remos 

que se columpia felizmente por la bahía,

sin avanzar casi, sin molestar un ápice 

en el gozo de mi paz natural casi poética. 

Sigue sin nevar en mi ventana, 

pero puedo imaginar la blancura del cerezo en flor, 

la belleza del valle umbrío que luce cuál lluvia de harina. 

Pues nada, pasan los días y sigo acelerando el amanecer, 

para contemplar toda la sublimidad del día a día… contigo.

 

Bona nit!

Cada nit després de sopar hi ha ball a l’hotel, sempre posen aquella música de tots els temps, amb aquelles cançons amb les que ens van enamorar i fins i tot algunes actuals amb les quals els jubilats marquen el pas seguint els ritmes marcats per a tothom. A la mitja part sempre hi ha algun espectacle amb el qual algun còmic o algun mag diverteixen a la gent i, segons vaig veient, ho fan amb prou dignitat. Bé, quan ja tenim massa soroll ens n’anem a l’habitació, xerrem una mica amb el Pere i a dormir fins demà, tot i programant una mica allò que volem fer. Bona nit!!

Un bon Barça

Tarda plàcida d’hotel i Barça, feia temps que no veiem un partit intens i prou ben jugat on, avui sí, en Xavi ha encertat la tàctica adient per fer mal a un Getafe que ha estat clarament inferior. Al final no hem anat amb el bus turístic, ja que al ser cap de setmana està tot molt atapeït, i ho hem deixat córrer fins la setmana vinent. Hem estat descansant a l’hotel fent algun passeig pels voltants, curt perquè feia una mica de vent fresc i no convidava gaire. Restarem aquí fins divendres, caldrà muntar-ho bé…

La dolcesa de la pau

Hi ha res més bonic que anar per la vida de la mà de la Teresa, la Teresa que tothom hauria de merèixer, que tothom hauria de tenir per ser feliç com cal. Hi ha res més bonic que el ser, que l'estar prop de l’ésser estimat i gaudir dels silencis plens de tendreses, de misteris resolts, de totes les converses que, amb les ales de l’amor, semblen portar un fil musical i harmoniós que deleita la dolcesa de la pau…

Encara som nosaltres

És curiós observar en la gent gran, aquella harmonia, aquella convicció, aquella afinitat que dona l’estima i el saber-se de memòria… Aquell camí compassat, sense canviar de passa, a poc a poc, com si ambdós sabessin ben bé on parar, aturar-se, per veure allò que saben perfectament que els agrada a tots dos. Ella li  pela una fruita, ell li prepara un cafè, ells es miren als ulls i diuen… doncs sí, encara en queda d’aquella i d’aquell, encara som nosaltres, pròrroga màgica, generosa…

Tercer dia a Benidorm

Avui, a l’hora d'esmorzar, se m’han cremat una mica les torrades, però es podien menjar, les he fet amb margarina i melmelada de préssec, boníssimes. Bé, després hem agafat el bus de l’hotel i hem anat fins al carrer de l’Ametlla de Mar, que és a tocar de la platja de Llevant, on hem fet un molt bon passeig, fins arribar a l’extrem esquerre i ens hem apropat gairebé a tocar aigua, que avui estava una mica revolta, amb bandera groga, però feia aquella olor indefinida, de iode, algues i fins i tot d’algun plàstic que ni la sal pot diluir. Hem fet una canyeta al bar de la cantonada i a dos quarts d’una hem tornat a agafar el bus cap a l’hotel. Demà toca bus turístic, veurem…

Sempre fidel

Tinc desig d’allò de que no passi res, conviure de manera permanent en l’abraçada de tots els meus estimats, propers, benvolguts, afins, legals. Sempre tinc una mica de por de què qualsevol vent de malastruga és carregui algun dels brots que conreen la meva existència. Sempre penso més amb això que amb el que em pugui passar a mi, jo seré fidel per sempre més fins a la fi dels meus dies…

Segon dia a Benidorm

Hem esmorzat a l’hotel i després hem volgut conèixer els voltants del lloc on som. Caminant hem passat per davant d’un temple que, per l'aspecte, sembla hindú i per fora té uns elefants de bronze espectaculars. Una mica més enllà està la Torre Lúgano, un bloc de quaranta pisos que és impressionant, hi ha d’altres hotels i per fer el tomb al nostre hem hagut de fer una caminada de gairebé una hora, però molt plàcida i bona de fer. Cap allà a les dotze ja tornàvem a ser a la cafeteria de l’hotel, on ens hem assegut una estona prenent el sol, que tan generós se’ns oferia. Bé, a quarts de dues anirem a dinar. Demà anirem amb el bus llançadora que ens ofereix l’hotel fins al passeig marítim, veurem…

Ulls mirant als ulls

Veig uns núvols blanquinosos que ens comporten una mica d’humitat i de frescor. Un vol de gavines cridaneres semblen anunciar pluja, és possible que per aquests indrets plogui més que a Tarragona, per això no cal molt. Però jo avui em quedo amb tota la placidesa del descans, amb la caminada suau i curta, amb la cerveseta… i amb els ulls mirant als ulls de la meva ombra, tan estimada ella. Ulls mirant als ulls…

De Deltebre a Benidorm

Ens hem llevat a les vuit del matí, a les nou ja havíem esmorzat i empreníem la marxa, Castelló i València i tots aquells pobles que a mi em sonen perquè algunes colles de valencians que venien a Deltebre, per la temporada de les feines de l’arròs, eren de per aquí, i ho dic sense cap ordre, només els que més em sonen: Cullera, Oliva, Alzira, Xàtiva, Gandia, Favara… bé n'hi ha molts més i tots, pel que sembla, molt importants i bonics. A quarts d’una ja érem a l’hotel Benidorm Pierre & Vacances, de quatre estrelles, amb terrassa, bons llits i prou espai per escriure i passar moltes estones a gust i descansant. Hem dinat, molt millor que als darrers IMSERSO de ciutat, i hem fet una bona migdiada. Ara estic passant els escrits d’avui, aquest sense haver-lo escrit abans a mà, tot i esperant l’hora del Nàpols-Barça, que ens han dit que el podrem veure a la cafeteria de l'hotel. Bé, de moment tot bé, aniré informant i penjant fotos…

És bonic el cel

Vaig cercant llums al cel, m’encanta veure com juguen les estrelles de colors, alguna surt fins i tot del seu camí habitual i sembla que vol fer un viatge a la Terra per sembrar la pinassa de cuques de llum. És bonic el cel, la lluna presumeix de llum solar, a cops va plena i sembla tot un espectacle per sí sola i, en els seus banys al mar, la sol acompanyar un saxo, un violí, també una guitarra, un acordió…

Som a Deltebre

Aquesta darrera setmana s’ha celebrat el Carnaval, aquí ho fan una mica més tard, però segons m’expliquen cada cop ho fan millor i amb molta participació popular. Ara anirem a esmorzar aquí al bar que hi ha al costat de casa, després la Teresa i la cunyada aniran a comprar i jo aniré a fer un tomb pels carrers del poble, és possible que m'apropi a veure els horts i el riu, que sempre és molt bonic. Aquesta nit tenim la rostida de carxofes, baldanes i llonganissa i demà a primera hora… cap a Benidorm!!

Mirar-la amb els ulls de l'amor

És clar, segur, jo la miro amb els ulls de l’amor i tinc molt clar que no tothom li deu veure les meravelloses qualitats, que per a mi són úniques. És allò que deia la meva àvia quan algú ens beneïa amb alguna bona pluja de floretes: “Això és que et mira amb bons ulls”, la qual cosa feia entendre que no tothom ho podia veure igual. Però jo la miro i la veig amb els ulls del millor amor…

És dilluns, 19 de febrer

Un somriure fi, un cafè amb petó, comença el dia, és dilluns… Ens n’anem a Deltebre, al nostre poble, un parell de dies de família i és possible que féssim una bona rostida de carxofes a la brasa, també hi haurà baldanes i la millor llonganissa del món, que la portarem nosaltres i que no és altra que la de la carnisseria d’en Gervasi, aquí al barri. Dimecres marxem d’IMSERSO a Benidorm, aquest cop és de deu dies i anem amb el nostre cotxe. Com sempre, anirem penjant fotos…

Famílies al sol

Diumenge de llagostins de xocolata i menjar xinès, un menú per dinar i sopar, de postres taronges de Deltebre. Ahir va jugar el Barca, va guanyar 1-2 al camp del Celta de Vigo amb un gol de penal en el temps de descompte i les perspectives per anar a Nàpols no fan pensar en res de bo, tot i que els culers mai perdem l'esperança del tot. Bé, he fet un bon passeig, els diumenges és sempre molt edificant i divertit, hi ha distensió i moltes famílies gaudint d’un sol relaxant i amic.

Empès per una brisa

Vaig per entre les ones de la mar,

cercant el cau de la sirena, 

vaig cercant l'encís, l’art de la seducció,

la poesia dels seus ulls, la màgia, l’encant, 

tot el saber transmetre les realitats del cor

a través dels ulls i dels somriures. 

Vaig empès per una brisa suau, però molt ràpida,

que m’ajuda a cercar la bondat 

de les sirenes allà al mig de la mar,

on es couen amb noblesa les deduccions…

 

La felicitat

Sóc pel Carrer del Mar, veig un avi amb un carret que porta una nena rosseta preciosa. Estan aturats sota la finestra de casa seva, la nena riu, l’avi li fa totes les carantoines del món i la nena s’ho passa pipa. L’avi truca a la finestra perquè l’àvia li apropi un trosset de pa per a la nena, l’àvia li dona i l’avi continua fent comèdia, tot fent allò de l’avió, fins que per fi la nena, feliç ella, amb uns ulls com unes taronges, pot gaudir del pa que sembla que reclamava, entre grans somriures i riures amb el seu estimat avi…

Puedo...

 

Puedo llorar de la emoción de los anhelos acelerados.

Puedo convencer al amanecer… 

para que apresure sus luces, que me llevan a ti. 

Puedo convencer a Cupido para que acierte en su flecha, 

mandada de mi parte, a tu hermoso corazón. 

Puedo soñar en verdes montañas de esperanza. 

Puedo llegar hasta la balanza donde se pesa la justicia 

y ver de cerca el peso de mi gran amor…

 

Divendres següent...

Nosaltres vam continuar com si fos una perllongació del dijous gras, ens vam acabar la botifarra d’ou, per cert era boníssima i, aprofitant que va ploure una mica, amb pluja fina i persistent, encara que poca, la Teresa va fer calent, allò del nostre menjar típic de Deltebre, col, arròs i fesols, aquest cop el va fer amb peus de porc, que també queda molt bo, tot i que el meu preferit és amb cua de porc. De postres també ens vam acabar la coca de llardons. Bé, ara toca bondat total i de la bona, cal fer salut ja...

Coloms

No, no faig volar coloms, ells volen sols, el que passa és que quan em veuen s’emocionen, veuen en mi a la figura clàssica del jubilat que sempre els dóna alguna cosa i, si més no, no els fa cap malifeta, només els contempla amb un bon somriure d'abraçada i bona companyia. Una parella pretén fer el niu a la meva finestra, prop del niu de les orenetes, sembla que estarem distrets, veurem…

La sonrisa del pueblo

Azulea en brillos la montaña, un sol casi primaveral señorea aumentando intensidades. Uno ya sueña con los primeros brotes verdes, en la resurrección de las moreras, de los rosales, o de mis orquídeas que ya casi están a punto de volver a florecer. Las mañanas son frías pero paulatinamente se calienta el día, hay más gente en la calle, la calle que da a la plaza cobra vida, lástima que un poco de lluvia alegraría y haría asomar la sonrisa del pueblo. Mientras, azulea en brillos la montaña, el sol señorea fácil...

Darrer dia de curs

Avui estic una mica nostàlgic… Recordo el darrer dia de classe d’un curs qualsevol quan acompanyava als nens a la porta de sortida i jo tornava a la meva classe, a la meva taula, tancava els ulls, fins i tot em posava les mans a la cara per a que la foscor fos més intensa i així apagava una mica el plor que la meva ànima no podia deixar de fluir. Em feia la sensació de què acabava de perdre alguna cosa que durant tot un curs havia estat meva, nens als que vaig intentar ajudar a créixer tot el millor que vaig saber. Bé, poc a poc et va passant i l’arribada dels nous nens fa que el procés torni a començar per acabar passant el mateix de sempre…

Me lo creo

Me lo cuentan los mensajes que me llegan en botella, 

no la que me bebo cuando tú no estás, 

sinó aquella que mandas cual suspiro navegante, 

al que acudo puntual para recogerlo

en la orilla despejada de mi roca de pensar, 

aquí, en mi mar amigo…

Me suena a canto de jilguero en fiesta de cortejo, 

en un rastrojo donde abundan las semillas, 

los frutos y las aguas del río cercano.

Me lo cuentan, me lo creo, 

y uno suspira feliz al compás de tu música.

 

Passeig pel mercat

Sóc a Tarragona, a la Plaça Corsini, ara ja gairebé plena de taules i cadires dels bars propers, però jo avui vull fer un tomb pel mercat, on sempre m’ho passo força bé i descobreixo parades amb un cert atractiu. M’aturo especialment a les de fruites i verdures i faig parada total a les de peix, que aquí a Tarragona són espectaculars. També n’hi ha algunes molt especials que venen coses que només pots trobar aquí. Bé, m’ho passo forca distret, molt divertit, entretingut, una estona genial, total…

Un ocell a la finestra

Una gota d’aigua a la finestra, molt de tant en tant és de pluja però avui és de rosada que va desfent el sol del dia, que tot just comença. M’encanta veure com l’ocell apropa el bec amb la intenció de beure, sembla teclejar sobre el vidre i a mi em commou i en venen ganes d’anar a cercar-li’n un got, ell segur que cantaria agraït, com ho en el seu festeig habitual, quan pretén lligar entusiasmat pels camps de blat.

Una abraçada

Un dia parlaré de la lluna d’abril,

de la mar que es contempla des del penya-segat, 

de la música i al mateix temps de la pau del bosc… 

Un dia parlaré de la rosada, de la matinada,

del petó i del cafè, tot fet amb amor senzill, 

natural, vertader, especial, únic…

Un dia parlaré del niu de l’oreneta, 

de l’ocell que refila a la finestra, 

del colom que fa el niu a un lloc tranquil, discret…

Un dia més, amics, intentaré fer-vos una abraçada 

a través de les meves lletres…

 

Ulls que parlen

Diria que els seus ulls no saben plorar, o potser sí, 

però ho fan amb llàgrimes de l’emoció que proclama la felicitat, 

son pampallugues de plaer, d’acceptació o d’afinitat, 

amb l’amor i la natura… 

Diria que els seus ulls tenen tot el discurs,

acompanyats de la música i les llums adients, ulls que parlen, 

conversen i et deixen molt clar el que sent el seu cor…

 

Necessitem...

Necessitem més braços que seguin cadenes i que després abracin, ja lliures, la llibertat. Necessitem tenir el cor en pau i després obrar conseqüentment. Necessitem menys caps sota l’ala, menys ales protectores de la vergonya i de la maldat. Necessitem gent noble de debò, incapaç de comercialitzar la dignitat i servar amb seny. Necessitem un altre món, un món millor, on la farsa i la mentida no ens governen exercint una dictadura, gairebé total, com ho fa arreu del món. Necessitem…

Diumenge

És diumenge, vaig a esmorzar sol, la Teresa descansa i jo descanso de l’entrepà de tonyina i faig un cafè amb llet i un parell o tres de llagostins que, a cops, son de xocolata, la qual cosa fa que encara siguin molt més deliciosos. Després aniré a fer un tomb pels tinglados, aniré a sortir a la Plaça dels Carros i baixaré pel Carrer Reial fins a casa. Dinem a casa, a quarts de sis juga el Barça a casa amb el Granada, veurem si va millorant. Doncs no, gens ni mica, comença a ser preocupant i perillós…

Carnaval

Confesso que la disfressa i la festa del Carnaval mai ha estat una de les meves prioritats, la qual cosa no vol dir que no admire el fenomen social que representa. El Carnaval explota amb la desfilada de les diferents comparses, que ja porten un cert temps, preparant vestits, la música i fins i tot les passes i els moviments que faran per concursar. Després de veure’ls passar penses que, al darrera de tot això, hi ha no només molta feina, sinó també molta il·lusió. En general, és un molt bon espectacle…

El amanecer y yo

Me gusta escribir mientras amanece, parece que van a pasar cosas, empieza un nuevo día lleno de esperanzas verdes, pero sanas y posibles. Y yo voy a escribir algún relato corto, todavía sin nacer, sin saber qué pasará. El amanecer y yo vamos a un tiempo en la creación… voto al cielo para que las luces que se nos avecinan sean propicias para un buen transcurrir y que jo lo cuente bien…

Tornar al niu

Dona'm la mà com abans, com ahir, com sempre.

Dona-me-la amb convicció… 

amb aquella confiança i seguretat en què jo la prenc.

La teva mà és el reforç, el meu suport, 

la meva estabilitat total, el meu més preuat equilibri, 

la meva companya que, com un altre jo, 

ve amb mi per tot arreu i allí fem i decidim, 

com si fóssim un sol personatge. 

Dona'm la mà, fem un vol a dos, volem feliços fins al niu…

 

Plou aigua i seny

Un riu d’amor, un mar de tot allò millor, tot regat de pau i bé. Tots els camins porten a Roma, serva bé i trobaràs bé i els que sembra vents dolents recull tempestes, potser no sempre és així, però jo ho vull pensar i creure i assolir-ho com una forma de conducta habitual. Plou una mica, si més no regarà i si a més plou una mica de seny, molt millor…

Dijous Gras

De petits, a Deltebre, ens n'anàvem a menjar la truita al Maset, una finca on hi havia un camí d’entrada amb palmeres als dos costats, allí jugaven i ens ho passàvem d’allò més bé. Ara les palmeres ja no hi són, sembla que un cuc ha fet una destrossa de palmeres pel poble. Bé, he recordat temps de fa molt temps. Ara ho celebrem a casa amb tot allò que és tradicional, la truita amb qualsevol de les seves meravelloses versions, la botifarra d’ou i la famosa coca de llardons, que és també molt bona i agradable sempre...

Braç de Fabiola

Hi havia tant d’amor en aquell braç de Fabiola que feia la mare, tanta qualitat, tanta proporció, tant contrast de sabors, que feien d’aquell pastís una delicia. A vegades hi posava fins i tot un bany de xocolata, que feia apart, d’altres una pluja de coco, també variava les galetes, que a cops eren rodones, les famoses Maries, i d’altres quadrades, però sempre molt ben fet i bo, amb gust de mare…

El dia promet

Faig un petó a la lluna, que ja és de dia,

i una forta abraçada a l’esperança…

Faig un somriure encès al sol, 

que és la llum que em permet veure l’entorn, 

és clar que jo tinc la sort de què la llum dels teus ulls 

complementa qualsevol mancança de les foscors infernals. 

És l’hora del cafè, el teu cafè, del cafè amb tu, 

el dia promet molt, tu ets prop de mi, sóc molt feliç…