I en tancar els ulls, aterro en la foscor,
i és aquí on la imaginació té el temps i l'espai
per recrearse en la llum de la veritat…
No cal dir res, només podia mirar,
seure a les portes del meu interior
i observar la música dels meus batecs…
i de les seves conseqüències.
Potser el meu rostre es posa vermell,
un pèl entrebancat, però sempre prop,
legal, sincer, totalment entregat a la fidelitat…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada