Aquell gos que s’apropa al nen que cau i li fa de germà gran. Aquella veu amb disfressa de música que acarona els silencis provocats per la desolació. Aquella mà amiga, aquella paraula ferma i a temps que t'abraça i et reconforta. Aquella presència que, tot i no tenir-la prop en aquell moment, tu saps que sempre hi és i la tindràs disposada per parlar amb tu, per callar amb tu, fins i tot per fer un plor reconfortant, realment reparador i ferm…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada