Aquella son que es resisteix, aquell neguit, aquella ansietat,
aquell voler accelerar la matinada, aquella vivència de l’esperança,
aquells batecs de cor tan sans, tan veritat, tan meus, tan i tan eterns…
Aquell temps en els que ho volies tot, ho esperaves tot,
i mai en tenies prou de res…
Aquell amor que estaves tan convençut de què era el definitiu,
aquell amor de papallones en estat total de plena revolució.
Aquell amor, tan fort, tan ferm, tan deliciosament adolescent…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada