Germà Lluís

Sobretot, és un germà de La Salle... de Reus, i amb això ja n'hi hauria prou, molt, tot. Però no me'n puc estar de comentar alguns aspectes...

Fa de la bondat un segell d'identitat i té, amb escreix, aquella condició d'entranyable de la gent senzilla, sana, amable, de cor obert i braços a joc. Ell és la prudència i el seny, la dolcesa, la pau. Només escriu al dictat de la raó... aleshores, dicta del cor per als cors alès de decència, i sempre dóna: pau, vida, llum, convivència...

És un compendi de virtuts, embolcallades sempre d'un somriure net i fi. L'he vist accelerat i reflexiu. L'he vist sempre portador del millor missatge de la pau i del bé. Ha estat un plaer gaudir de la seva proximitat...

M'encanta caminar...

M'encanta caminar pel Francolí.
M'encanten les muntanyetes de Tarragona,
el Pont del Diable amb els seus camins i masos,
el Llorito i les seves coves i les seves vistes,
i l'Àngel i el Gurugú i la Font de la Salut...
M'encanta caminar entre la pineda,
farcida de conills i esquirols i molts ocells
de cants eterns i variades melodies bucòliques.
M'encanta l'olor de pi i de la mar... Mediterrània,
de blaus de cel i sol i sal, immensa, bonica.
M'encanta caminar entre restes romanes...
Tarragona, patrimoni de tots...
De tots aquells que admiren la bellesa...
...i els encanta caminar...

Gerani

Viu al mirador de casa nostra... (una espècie d'hivernacle amb llum i calor de sol). És tendre i verd i ple de brots i fulles noves. I fa flors, d'un vermell ataronjat, bonic.Flors, moltes flors, gairebé arrodonides,
brillant per l'efecte d'un fluorescent acaronador.

Aquest gerani és una planta de vida, plena d'energia i extensa i generosa producció. M'encanta veure com es regenera cada instant, com creix i mor i viu i reviu... cíclicament. Sempre és allí, només cal regar i arrencar la flor vella i contemplar la fermesa del creixement d'altres pètals, d'altres flors, d'eterna bellesa.

El meu gerani, pura energia i vitalitat extrema...

Fum

Molt soroll i poques nous, diuen uns.
Sembla que sí però... res de res.
Sense contingut, en un continent daurat.
Omplir sacs de fum. Fum de fums...
Llana d'ovella, del cregut del que no té.
Fanfarró, amb cresta i pit fora i cap alt.
Fum, més fum, fumerada de foscors.
Quanta gent que fa llàgrimes i no plora,
i quanta que parla i parla,,, i no diu res.
Buit, molt buit, tota cosa que era plena.
Núvols baixos que il·luminen la claror...
Fum de fums de fumerada de foscors.
Fóra sempre edificant i altament sa
cercar la naturalitat real de tots els dies,
amb molt de sol i llum.

La veu dels silencis

Només l'aire escalfat de l'aparell trenca els silencis. Tot veus estimades del passat... i del present. La paret és plena de "Peres" petits entre pares, i la Mar i la Núria de comunió, i els pares i mares del cel i la terra.

Rafel i Maset i ma tieta Teresita i Marcel·la, i el Jordi de confirmació, i companys de La Salle en "Dalma" celebració... i un vaixell, ben pintat per l'oncle, que en sap molt d'avions i vaixells, i l'estampa del Rex que pren vida a les mans d'un artista com el Pere... Sant Joan de La Salle que ens mira i ens guarda...

És la veu dels silencis que parlen al cor...

Descompte, retallada...

M'han descomptat un 20,07 % d'IRPF del meu sou de pensionista. A la Teresa, un 3% del seu sou de professora en actiu. Als interins, els retallen feina i sou. Molts altres han estat despatxats sense miraments...

Descomptats, retallats, reduïts, minimitzats... Es veu que havien estirat més el braç que la màniga. Sembla que no hi ha cap més opció que fer calaix, i el calaix fàcil està en les nòmines que, això sí, tenen perfectament controlades, sobretot la dels funcionaris: educació i sanitat.

Sempre penso que s'ha de pouar on hi ha aigua... i aquesta, massa sovint, només raja en una direcció...

Fa mal aquí, fa mal allà...

Després de caminar tres hores, doncs això: "fa mal aquí, fa mal allà...". Els bessons de l'esquerra, que no són bessons de la dreta, però són bessons... i es tensen i es carreguen, i ho fan de baix a dalt, començant pel senyor Aquil·les. El turmell del peu dret grinyola esgarrifat d'escoltar els gemecs del genoll de la cama dreta. Les engonals reclamen repòs de forma urgent. Un dit d'un peu sembla que ha crescut i toca incipient, ungla guerrera i desafiant, a la sabatilla, que no té cap culpa de res. Els ronyons pregunten: què passa noi?? i l'espatlla, font de la suada, li diu que filtri i calli.
Fa mal aquí, fa mal allà... Edificant!!

Tuna

Ja són aquí, amb crit de pandereta,
saltant de joia  cada pas de la cançó,
amb ritme, sal, vida, joventut, alegria.
Alguns porten la cinta de la nena estimada...
Mai, mai, un negre guarnit ha estat tan clar,
tan brillant, tan eixerit i de joia plena.
Són aclamats, benvinguts, super ben trobats.
El festival de Santa Cecília s'està acabant,
la canalla reclama la Tuna amb estridència,
crit emocionat, il·lussionat, esperançat...
I la Tuna, la nostra, la de La Salle Reus,
fa la seva entrada triomfant, definitiva, total.
Aplaudiments per part de tothom, sentiments...
És la Tuna, i jo en sóc el padrí... Sóc feliç!

Esquirol

Caminant pel riu he vist algun conill. Ahir vaig veure un esquirol: rogenc, allargat, de cara bonica, de llest, de ràpid, de feliç... Baixava d'un pi pinyoner i va creuar la carretera, en un tres i no res, per anar a un altre pi...

El vaig veure lliure, jove, net, de bon color. Mengen pinyons i per aquí n'hi ha un bon assortit. Deu tenir parella, suposo, o potser encara no és en edat de merèixer. Pares, segur, ocupant el seu espai i exercint el seu efecte protector, com ha de ser, com ho fan els bons pares d'esquirol que al món són i han estat exemplars per sempre més.

Entre els humans, ésser un esquirol és una altra cosa...

Taronges

Si són del meu hort, ja són la pera... Què més voldrien les peres que ser taronges, com aquestes, de fina i majestuosa aparença. Acidesa suau i dolça, de llarga persistència en boca com el millor vi negre de la terra.Taronges del meu hort, on es mescla l'olor incomparable de la tarongina amb l'exquisida bellesa dels verds dels arbres en línia...

Delta de l'Ebre, paradís incomparable i únic: marisc, angules, ploma de la millor, carxofes, navalles, arròs amb majúscules... i taronges del delta de l'Ebre, del meu hort. Elles són generosament sucoses i eixerides. Una exquisidesa, una delícia, una celebració del bon gust...

Vi negre

Aquest és un vi tranquil, jove, prudent. Entra bé, suau, sense massa persistència, facilitant així un acompanyament abundós d'un menjar lleuger, digestiu, racional.

Aquest és un negre carbó, espès, de grau. Entra ja demanant guerra, tall del bo, i arriba per quedar-s'hi
amb llarga persistència en boca, convidant a un consum moderat però constant, reparador, adient.

Aquest, de raïm negre, de gra petit i concentrat, marca color, engalana la copa, en esclat de joia. Vinya de negres aromàtics, de bon grat i millor grau. Vi negre, d'ànimes blanques. Centre, motiu, raó. Vi negre, criança del 2007 i parlem de "saviesa".

Una pedra al camí, un pal a la roda...

No és el mateix "fotut" que pagar el beure...
una pedra al camí que un pal a la roda.
A la pedra t'hi pots seure i aprendre...
que el teu destí pot ser rodar fins millorar.
Un pal a la roda és una intromissió impertinent.
Una pedra, un pal. Una taula, un cop.
Quanta gent que sembra i cull profit,
quanta altra que només cull neguit.
Quanta gent que no sembra ni cull.
Quanta gent que cull allò que no ha sembrat.
Quanta gent que sembra allò que no ha collit.
Una pedra, un descans, una roda trencada pel pal.
Quanta gent que gaudeix fent el mal.
Quanta gent a la taula sopant...
...estimant esperant i somiant...

La condició d'entranyable

Hi ha persones que fan de la bondat un segell d'identitat.
Hi ha persones que, a més, tenen la condició d'entranyable.
Són gent senzilla, sana, amable, de cor obert.
Persones de somriure constant i sincer.

Són gent propera i afectuosa i entregada.
Persones que saps que sempre hi són,
que hi pots comptar, que et faran costat...
i ho faran amb naturalitat, com si res.
Semblen l'àngel de la guarda...
Persones de mirada fina i dolça i abnegada,
que sempre et fan sentir acompanyat.
Són els meus amics, són dels meus,
però de veritat, de cor, d'ànima...
Voldria tenir la condició d'entranyable
per als meus propers...

Carnaval

És tota una filosofia: es reuneixen, parlen, riuen, prenen cafè, proposen, acorden, s'apropen, renyen, assagen, ballen sense parar, a ritme brasiler... són, fins i tot, pesats, obsessius, "venats".

És carnaval! Visca la festa! Tot val! Disbauxa!! Un president amb "Dodotis", un ministre de "caco", el de justícia amb vestit de ratlles, presoner, un rei de lleó, un pis de cent metres, una fada, un impropi home que caga...

Tots ho fan, ara més que mai, "la caguen", arreu del món. Una església tancada, una fam de cobdícia oberta per tots quatre costats. Boques obertes sense fi. L'home del sac... buit, que ja no fuma, realitats infumables. Carnaval... tota una filosofia.

Coses

Mai passava res. Vint-i-cinc anys de pau i més. Fins i tot l'acudit: hem fet una passa quan estàvem a tocar del penya-segat. Mai passava res...

De sobte i amb una certa acceleració, doncs allò, transició i cap a la democràcia. Això... no tan ràpid. De la foscor a la penombra, potser mai tot clar, però... passen coses. Les que et toquen d'aprop i produeixen emocions. Les que són conseqüència d'altres coses i acaben repercutint en tu i tots...

Potser la vida és bonica per les incerteses, per les inseguretats, per l'esperança de què, en qualsevol moment, pot sortir el sol. Coses, les meves, les nostres, les de la vida. Sempre passen coses. A vegades, boniques i edificants...

Fer la perla

Ho dèiem quan la moto ens deixava llençats. No pita, no corre, no accelera, fa la "perla"...

Doncs, això, avui m'he donat festa. Després del Gurugú, he fet la perla, carregat de cames i de pes de bessons generosos. El cos agrairà avui una mica de descans, serà allò del descans del guerrer diari.

Estil, un taquet de truita, un talladet, Mundo Deportivo, Diari de Tarragona. Quadern blau de, més o menys, poemes, quadern taronja de l'esdevenir, crònica diària...

Mentre el món s'enfonsa en una crisi sense fi, dos joves s'enamoren i jo escric pseudo-poemes. Avui és l'aniversari de Gustavo Adolfo Béquer:

"Mientras exista una mujer hermosa, habrá poesía"...

Gurugú

És Dijous Gras, Jarder, dia de la truita, de la coca de llardons. Sempre ha estat un dia especialment bonic...

De petit anàvem d'excursió amb Don Santiago: al Maset, al dels Bonos, al Tamuntano... Mesuràvem "tancats" d'arròs i calculàvem l'àrea de la figura geomètrica, tot coneixent els metres de cada costat. També el perímetre...

Avui, l'Antonio i jo hem anat al Gurugú. Era un repte, per la distància, per l'alçada, per les possibles dificultats d'un senderisme desconegut. Nosaltres, amb calçat adequat i entrepà de pernil, ampolla de vi, aigua i tota la moral del món, hem fet el cim, hem arribat, hem batut el rècord, sense rebatre el cor.

Hem recordat la infància...

Caminar sol pel mar

Escullera, carbonet, far, faret... mar.
Mar rissada, d'escumes platejades, mocadors blancs.
Sospirs de la princesa del gel, reina del fred.
La turquesa del mar amaga la màgia dels teus ulls.
Però camines sol i ets el patró de la barca.
El mag que escalfa els alès de la princesa del gel...
Vapor de fred, boira blanca, espessa, nuvolada.
Caminar sol pel mar, on les ones són gemecs,
batecs de cors accelerats de tant mirar i esperar,
sense arribar a l'horitzó de focs i negres sense fi...
Potser aquesta remor que se sent, sí és de paraules.
Caminar sol, cap al mar, és anar a capítol,
de consultes, amb tu mateix, amb les sirenes...
Caminar sol pel mar... millor acompanyat...

Núvols

Recordo que quan estudiava apreníem allò de: "cirros, nimbos, cúmulos y estratos..." Ens feien especial gràcia els "estratocúmulos", que eren la pera! Evidentment, tot en "castellano y por real decreto". Bé, "real", encara no, "por decreto del régimen vigente".

Després, els núvols han estat els habitacles preferits dels despistats, dels somiadors, dels enamorats... tot personatges amb aspiracions d'anar a la lluna, per viure, per quedar-s'hi i constatar la seva inhibició.

De totes maneres, els núvols són, fins i tot, bonics. Sobretot quan els encén el sol, quan va cap al repòs. El color de coure vell és plata amb aspiracions daurades... I si no tens ànima de poeta i no t'agraden, pensa que darrera dels núvols, el cel continua essent blau...

Tarragona

Poble gran, d'acollida rural. Ciutat romana.
Tarragona, de costa i platja. Mar i muntanya.
Mar oberta, iode, olors de Serrallo pescador.
Catedral, carrers estrets. Catedral tancada.
Tarragona de Francolí que, de vegades és riu.
No de riure, d'aigua de la pluja de més amunt.
Muralla, Circ, Torre dels Escipions, museus...
El Paleocristià, Barà, com a arc de triomf.
Tarragona, romana, humana, pacífica.
Tot un encant d'originalitats i belleses naturals.
Neta, polida, encertada, completa, inspiradora,
apassionant, artística, un encant per viure,
entre la història, la vida en plenitud total...
Tarragona, tot un encert de la Natura, un regal!!

Lucia de Puertollano

Era un dia preciós de setembre, com si l'agost s'estès allargant, esplèndid, generós... El pati del "col·le", entre riures i paus, tot propi d'un principi de curs esperançat i dolç.

Passejava, controlava, vigilava, feia presència... De sobte la vaig veure. Sis anyets plens d'ulls, careta rodona, cabells abundosos, negres, brillants. Vestida i neta com a punt de fer la festa, moderna, actual, en aparença tímida, però que no, més aviat ritme i facilitat de contacte, plena, subtil i agradable comunicació...

- Sabes Pere que yo ya te conocía antes de saludarte?

M'ho explicava tot, amb gràcia i dolcesa. Es feia estimar... Lucia de Puertollano.

Cantussejar

...la cançó de moda, la que s'enganxa,
la que sona cada dia, per la ràdio, per la tele...
Cantussejar per mostrar un estat d'ànim,
alegre o menys, amb la cançó adient.
L'enamorat dóna gràcies a la vida generosa.
El que és sol, busca merèixer i té esperança.
El divorciat plora la dissort i la sense-raó.
La jove clama, canta, amb ull viu i net.
Cantussejar amb lletra pròpia i música adequada,
al sentiment, a l'estat d'ànim, al moment.
Cançó d'amor o de pena, de glòria o timba.
Cantussejar per espantar els mals, meus i de tots,
també fer-ho per proclamar el bé i el bo.
S'escauen unes llàgrimes de joia, d'èxit, de victòria...

A vista d'ocell

Per l'espai, escalfant-me, amb la llum dels estels. Això a l'hivern...
A l'estiu, cercant la refrescada dels arcs de Sant Martí.
Viatjant pels núvols i la lluna de València,
que són els llocs on viuen els distrets, els crònics despistats.
Saludant a Sant Pere, per les portes del cel:
- Aviat som aquí, bon home, comença a obrir la porta.
Quin món més maco a vista d'ocell...
Fàbriques sense fum, aigües reciclades, cotxes elèctrics.
Energia solar, eòlica, neta...
Què verd, què bé es respira i es viu...
A vista d'ocell s'observa l'harmonia de la creació,
aigües nítides, aus, peixos, mamífers...
A vista d'ocell... només a vista d'ocell...

Cap de setmana

Cap dissabte sense sol, ni esperança...
Cap diumenge sense amor, per tot i tots...
Dies de vi i de roses, com la famosa "pel·li".
L'esperàvem amb ganes i força il·lusió...
Descansàvem. Feim altres coses. Vivíem al salt.
Sopa i olla, amb pollastre de casa,
i mandonguilles grosses, també fetes de mare,
i en diumenge, paella... i per tots nosaltres.
I sempre l'amor. La veuré. Parlarem?
Com anirà vestida? Què em dirà?
Què li diré... que li sàpiga bo,
a bé, a millor, a profund, a definitiu...
I després, l'èxit o el fracàs. És la vida...
Al final, l'esperança en un proper cap de setmana.

A cau d'orella

Xiuxiuejar, mussitar, parlar fluixet, a cau d'orella.
És un so tebi, nítid, penetrant, amable i ric.
És l'orella conreada a base d'alès de batecs de cor.
T'ho diré baixet i clar, precís, directe...
No ho sabrà ningú més, només tu i jo...
Aquí no valen estridències,
només cal escalfar les ànsies de veritat,
per a què la ductilitat actuï en pro de l'afinitat.
Després em buscaràs els ulls, com a mínim els ulls,
que sempre són pantalles de certesa.
Tot va començar en aquell to suau, tebi, nítid,
penetrant..., a cau d'orella.
No, no contestaves, no vas rompre l'harmonia del moment.
Després, els ulls van certificar i es van trobar les mans.
Tots va començar, en una nit sense lluna, parlant a cau d'orella.

Neu

Blanc de blancs de sol i neu i fred.
Paisatge blanquinós, enfarinat, seré.
Llar de l'ós i l'home de les neus.
Cap de la Teresa i el meu, caps amb seny.
Immensitats platejades: Andorra, Prades...
Blanc, tot blanc, mescla de colors, "disc".
Netedat, puresa, absència de microbis.
Els blancs de l'àvia: banqueta com la llet,
excel·lència, màxim de finor i atractiu.
Blanc polar, antònim de negre de foscor.
Neu, manà de béns per l'any, benedicció.
És maca la calma de la neu, mare de temporals.
És bonica, romàntica, la pau de la nevada.
Neva, com sempre, mai a gust de tots.
Neva de blanc bonic!

Demà ve el Pere

"Ya llega el cortejo. La espada se anuncia con vivo reflejo..."

És allò de la marxa triomfal de Luís de Góngora y Argote.
Doncs, arriba el Pere i es farà la llum
i milloraran tots els ritmes positius de l'existència.
Les finestres s'obren i els esperits i la música pugen
i l'ànima descansa...
I estarem de dieta, d'amanida i entrecot, fruita i cafè...
I el mirarem il·lusionats com aquells que contemplen
una obra d'En Pol Papasseit o un quadre de Rubens...
I sa mare farà un somriure de complicitat,
i jo amagaré una llàgrima de plaer,
d'aquelles que netegen la cara i l'omplen de vida.
Demà ve el Pere... ells és la nostra raó de ser.
Sortirà el sol com un dissabte.
Hi haurà amor com un diumenge...

Caminar

Diuen que és sa, que mou el cor,
si mous les cames i els peus caminen,
a bon ritme, sense pressa, sense pausa.
Llorito, Cent-celles, Pont del Diable, La Salut,
Miracle, Arrabassada, escullera, far, faret,
Francolí, ponts del riu, Refineria, Gurugú, 
Coves del Llorito, Comellar del Moro,
Sant Pere i Sant Pau, L'Àngel, Tarragona II,
Sant  Ramon, Santa Tecla, Cementiri, Oliva...
...per anomenar alguns dels llocs
per on batega el cor, entre olors i llibertats.
T'acabes acostumant i gaudint de cada pas
i, si un dia no pots fer-ho, ho trobes a faltar.
Tots els camins em porten a tu, encara...

Taps de suro

"Con los tragos del que suelo llamar yo néctar divino,

i al que muchos llaman vino, porque nos vino del cielo..."

Vaig comprar un recipient de vidre, maco, gran, i el vaig omplint de taps de suro (cava i vi). Predomina la collita del dos mil set, i el Brut Nature, i el Cabernet Sauvignon, Merlot, Garnatxa, Syrah, Ull de Llebre, sempre negre, sempre de llarga persistència en boca...

El recipient, una mena de got de vidre gran, fa olor de vi, de vi negre, de les bones cases catalanes: Priorat, Penedès, Montsant, Conca de Barberà, Terra Alta... També Rioja i Ribera del Duero... Sobretot D.O. Tarragona... no tenen res a envejar a d'altres de tanta fama i qualitat.

Tarragona més que mai!

Inspiració

Cervantes, Don Miguel, sempre deia que es desvivia

per semblar que tenia de poeta
la gràcia que no havia volgut donar-li el cel.
Realment, la poesia no està en la mesura dels versos,
ni en la rima dels emparellaments,
ni en la musicalitat del so,
ni el el ritme triomfal de Góngora.
Encara que tot acompanya i suma i complementa.
Un parla de la vida de les vides,
de les llums i de les fosques i penombres,
de realitats quotidianes dels dies de cada dia,
curts o llargs, diferents, amb fons amable.
Ens inspirem en veure l'estat de les nostres emocions,
i exagerem per excés o per defecte allò que estimem.
M'agrada rebre la inspiració, amb un estat estable.
Mussa, mussita boniques paraules d'amor.

Guardiola

Potser n'hi hauria prou en dir que és l'entrenador del Barça,
o és de Sant Pedor i antic alumne de La Salle,
o que els seus coneixements esportius són importants,
creixen i milloren, progressen adequadament...
Potser n'hi hauria prou en parlar de la seva escala de valors,
del respecte a altres maneres de fer, de l'educació...
Ell és l'home senzill de La Masia, l'art, la creació,
la fe, l'esforç, la pedrera dels valors autèntics.
El recordo de jugador, manant, dirigint,
amb una classe i toc i una finura només a l'abast del geni.
Guardiola m'ha fet esportivament feliç...
És únic... la seva manera de veure el futbol, meravella.
El toc i el to del seu equip implica art i bon gust.
Gràcies per aquests cinc anys de plaer futbolístic!

Esperar

Sempre esperem que arribi... esperem!!

Esperança plena en la trobada definitiva.
Esperar i rebre un somriure beatífic.
Esperar amb un somriure net, reparador.
Sempre esperem que arribi un temps millor,
un dia distret, una abraçada a la sinceritat,
a la innocència, a la realitat del sentiment.
Esperar, donar el bo i millor d'un mateix.
Esperar veure com es dissol com un sucret,
la negació, la resistència, la incontinència,
la mancança d'afinitats per a la correspondència.
Sempre esperem per millorar l'estat emocional,
amb la seva arribada triomfant, generosa.
És un quart de cinc...
La Teresa té timbre a les cinc...

Si un dia torno...

Somio que volo per la terra de les emocions,
pel mar apassionat de les bones intencions.

Tinc les ales esteses. Sóc un ocell majestuós...
que passeja pel món dels mons de cada cosa.
Si un dia torno, que tornaré, segur...
tocaré de peus a terra, amb ordre i seny,
i faré grup, pinya de la bona, dolça.
Si un dia torno, buscaré la teva companyia
i, com diria el poeta, "anirem per la riba,
agafats de la mà, i tindrem una mida
per a totes les coses".
Si un dia vinc, que vindré,
somiaràs amb mi i volarem junts i bé i alt.
Seràs també un ocell com jo i aterrarem.
Si un dia torno, és per tu... només per tu...

Somiar... mars

Amb el volum de mar de fons.. arrissada.

Amb el mar de grogs d'espigues de blat madur.

Amb els verds de mars d'arròs adobat de poc.

Amb els mars de boscos verds del nord.

Amb el mar ple de falsos blaus profunds.

Amb el mar catifa de gespes esportives.

Amb la mar de rius tèrbols, bruts, poc rius.

Amb la mar d'aigües variades, diferents.

Amb la mar, llit del somni, romàntic, verd.

Amb la mar de persones de bona fe i fets.

Amb la mar de felicitats de feliços aniversaris.

Amb la mar d'amor de la gent de bona voluntat.

És bonic somiar en mars... d'amor just i en pau.

Caminar sol

Avui he caminat sol, amb vent d'aire mogut. Ha caminat al meu aire, sense pressa ni pausa, amb temps pel record i la reflexió pausada.

He vist l'Escola Normal, ara del Miracle. Estava de Portes Obertes, reformada, diferent... però he recordat la Noguera i la Galés, en Pío, en Labata i el Pagès, i el Gambón... Don Feliciano, el terrible senyor "Conde" d'històries i compendis varis i geografies...

He vist l'escola de l'Arrabassada feta de barracons entre espectaculars xalets de gent adinerada. Però la canalla xisclava, com per tot arreu que hi ha canalla, en dilluns i fent esport.

Avui, també, he caminat, en pau, per la part vella i artística, Tarragona romana i romàntica...

Qui em diu a mi...

...que de vegades no camino per les aigües glaçades

o faig tombs pels núvols solejats de colors...
Qui em diu a mi que no penso en la camisa
que no té l'home feliç... i és feliç.
Qui m'ho diu que no volo i no aterro,
i no somnio, ni reparo, ni torno, ni canvio...
Penso en la condició d'irresistible...
si fóra alt de mires i de braços d'acollida.
Qui em diu a mi, si un dia desperto molt d'hora
i veig les portes obertes, fins i tot, de les esglésies,
també les sempre hermètiques de la cobdícia.
Qui em diu a mi que no vaig a veure el mar
i els senyals de vent vermells a l'horitzó.
Dieu-me, del cert, que encara puc estimar...

Chacón

Dona, matinera ella, catalana, ex-ministra.

La més catalana dels socialistes, diuen uns.
La més espanyola dels catalans, diuen els altres.
Sembla tenir força, caràcter, fe, personalitat.
Potser li manquen taules, per a un dir més convincent,
més serè, més apamat, més racional, més polític.
Però té aquella condició de persona entranyable,
visceral i amb emocions, no sempre controlades,
de persona, d'humana, de bona fe, com cal.
Ha estat Ministra de Defensa, amb una certa traça,
persona de confiança del President Zapatero.
Acudia a qualsevol lloc en conflicte,
en avançat esta de gestació
i ho feia amb fermesa i dedicació.
No serà Secretària General del PSOE.

Crisi

Econòmica? D'esforç? De valors? D'oportunitats?
De consum? De llocs de treball real? Crisi!!!

No es ven perquè no es pot comprar, sense cèntims.
No hi ha treball, no hi ha sou, no hi ha consum.
És el peix que es mossega la cua, de moment.

Parlen de males administracions i robatoris.
Pecúnia adreçada a butxaques concretes.
Crisi total de valors ètics i morals.
Valor, poca vergonya, malànima, sense cor,
de tot aquell que s'omple la saca, de la saca de tots.

Crisi política, d'aquells que tenen el morro
prop del pastís comú... i només en mengen ells.
Sempre penso que es pot comercialitzar gairebé tot... menys la dignitat!
Potser la crisi és de dignitat, de valors. Pot ser?

Fred

Ho diu tothom: termòmetres, ràdio, tele, meteos...
També el meu nas, peus, orelles, mans...
Sembla que s'apropa la congelació definitiva...
(a mi desperteu-me a l'agost amb una cerveseta).

Pels pobles d'interior i mitja muntanya tiren sal.
Les màquines de la neu a punt, les neveres plenes.
Les activitats del lleure suspeses, els avis a casa.
En alguns llocs no hi ha "col·le" ni "profes".

És un ambient blanquinós, com el cap del vell,
"de la taverna del mar, deixat anar",
però sense soroll, ni la més mínima estridència.

Fa fred i en farà més dijous. Fred sec.
Aire polar que es va apropant, potent, generós.
Només em sabria greu ser fred de sentiments...