Hem sopat una amanida

Arguments, vull dir... ingredients: enciam, ceba tendra i tomàquet... del Delta, poma... de Lleida, un pensament de kiwi... de fora, palets i tonyina natural... del mar d'aquí, uns daus de formatge de cabra... de llet nostra, uns ibèrics tallats fins, com a núvols vermells de... vent, unes anxoves, més fetes que les de... l'Escala. Oli verge d'oliva d'Ulldemolins... per exemple, sal iodada de Sant Carles de la Ràpita... estaria bé, vinagre balsàmic de Cal Menescal... de Bot, Terra Alta, gloriosa comarca de bon raïm i millor vi. Parlant de vi... com és de nit i és amanida, no cal utilitzar l'artilleria pesant del Priorat o Montsant, amb una delicatessen Casadó, de Batea, pinta genial...

Amb tot a punt, net i tallat amb gràcia, dues plàteres immenses ens contemplen, bé... en un principi a la Teresa, sempre, ella és l'artista que fa allò bo i bonic, original i atractiu, de foto per somiar. Confesso que mai havia estat un fan de l'amanida, però aquesta mescla de sabors m'ha fascinat. És, perfectament, un plat únic, lleuger, molt sa i amb gairebé tots els nutrients... Clar, un sempre associava l'amanida com un complement, un acompanyant d'un plat més fort de carns o peix... Bé, senyora amanida, amb aquest atractiu mai caminaràs sola... ets tot un plaer!!

M'agrades tu

M'agrades tu, la teva companyia i afecte,

el teu costat, la veu paral•lela, sempre,

l'eco millorat i perfecte d'allò que dic,

i penso, i faig, i sento a cada instant.

M'encanta saber que hi ets, prop,

compartint oxigen i alè, calor, color.

Està bo de viure, el veure amb tu, la pluja,

més enllà de la finestra, a la plaça...

contemplant com s'ha fet la nit a mitja tarda,

víctima d'una tempesta negra,

amb crits de llamps, de llums incertes...

És un plaer allò de la certesa fiable,

sentir un teclat, una música,

vida de moviments a cau de mà i de cor.

Sempre és preciós allò de no estar sol,

sobretot quan estàs sol a dos...

Com aquells cec que tot ho té a mà,

millor com aquell que ho veu tot,

sobretot que la solitud ets tu i jo.

Estic cofoi de veure que no hi ets perquè,

com diria el poeta amb precisió,

hi ets en cada bri de cosa de la casa.

Aixeco el cap i et veig, sento que fas i et mous,

o no, però estàs allí o allà.

Fem gestos automàtics, sopem, parlem,

seiem, fem comentaris d'acord i afins...

M'agrada la teva companyia i afecte,

la veu paral•lela, l'eco millorat i...

és que... m'agrades tu, segur que sí...

Mai és massa

En el temps en què no en tens prou de res,

temps en què t'ho mereixes tot i més,

i et creus amb uns braços immensos,

amb capacitat per contenir els móns...

I dormiries dia i nit i voldries, al mateix temps,

no jeure mai, perquè no hi ha prou moments per tanta cosa.

Un poeta vol tocar el cel amb la paraula

i té l'ànima per fer-ho, i el cel es deixa...

Un professor és com un nen gran

i hauria de fer l'esforç i ajudar-los a viure com a nens,

sense tenir-ne mai prou de res, d'allò de nens...

Un vell és l'amo del temps, del seu... l'omple,

fa coses, mai massa, tot i que on no arriba,

imagina, i creu que mai és massa, viu...

La vida és un camí llarg i ample

que hem de fer amb bon calcer i ulls oberts,

sense perdre la gana ni el seny.

Amb aquesta base cal esperar-ho tot,

mai és massa de res, d'allò de bo i de bé.

Sempre ho volem tot, ho esperem tot,

a cops sense sembrar o merèixer,

però des de la dignitat, la constància i l'esforç,

mai és massa gaudir del camí com cal.

Somnis a tocar de mans, prop, aquí.

M'estimes? Prova-ho! Mai és massa!!

Torna a ser divendres

Divendres gloriós, glossat pel meu alumne i company Antoni Maduell. Ara sí que si és possible que plogui, així que festa. Llàstima els meus companys, que han suspès la sortida a Tortosa per la ruta verda... però tampoc en tenien massa ganes perquè cerquen la novetat i aquesta ja l'havien feta. Però... com que no hi ha mal que no esdevingui bé, dons, aprofitant la ben entesa, hem anat a esmorzar a La Xarxa, ja que avui és primer divendres de mes i cal mantenir les tradicions, sobretot si són sanes de peix fresc de vora mar, Serrallo pur i total.

Avui he descobert el sabor de la tonyina jove, un quilo i escaig, a la planxa, sense reconstituents ni dissimuladors, de la barca enfora. L'amo, un autèntic llop de mar, ha fet un somriure captivador quan li hem mostrat l'agraïment per tanta veritat i exquisidesa. Cafè i xarrupet d'herbes... Voleu dir que mereixo tan bons amics, espais, moments joiosos i variats com estic vivint? El cap de setmana es presenta bé. Diumenge el Pere i la Mar vindran a dinar... aleshores, l'ànima es serena i el plaer gaudirà de tota intensitat. Mentre, dissabte de casa, Barça i Teresa... tampoc està gents malament. Torna a ser divendres. Feliç dia!!

Memòria musical

La memòria falla en certes coses,

sobretot aquelles que et dius que són per oblidar,

però en altres sembla tenaç, fins i tot irritant.

Es diria que constantment executa música.

Em sembla escoltar música tot el temps.

El que desconcerta és la diversitat de caràcter.

A cops, desperto amb un moviment lent, suau... m'encanta.

Potser, a l'hora d'esmorzar, m'arriba un concert de Vivaldi

i, després, una mica de Mozart, bellesa matemàtica.

Però, altres vegades, desperto amb una cansada marxa,

seguida d'algun anunci i més música estrident.

Per què, a estones, la memòria et tortura

amb aquests sorolls que detestem del tot?

A cops, la memòria sembla recompensar-te,

d'altres sembla venjativa i et treu la pau.

Evidentment, hi ha una música adient

per a cada episodi de la nostra vida...

però... ens agrada tant allò de pixar fora del test

que volem ballar sardanes a una discoteca,

o escoltar una simfonia a l'infern.

Regirant la memòria, he pensat que, a molts,

ens aniria força bé una fuga, com aquelles de Bach,

per veure de traslladar-nos al lloc de les músiques amigues,

amb sons d'amor i democràcia.

Avui, m'he deixat anar...

Avui m'he deixat anar i, sense pedagogia,he atemptat a la raó...

Per moments, he deixat la meva veritat, inestable, inoportuna, sense ser menys veritat.

Però no, no, avui no ha estat el meu dia. 

No he estat aquell rei que fa ploure, florir i granar.

Reconec que m'he exaltat, gairebé sol, com quan parlava de futbol 

amb aquells que l'han mamat d'una altra manera i color... 

Ara ja he après a no fer-ho i ho faig.

Però les persones, tot i que jo ho he dit aquella poc afortunada frase de què...

no vull ensenyar ni aprendre res més, es veu que aprenem fins l'últim dia,

i el que més costa és a callar i a ser oportú i didàctic, i pensar i repensar,
i posar a l'abast,i conèixer la història, la pròpia, i la història de l'audiència,
...això és important.

L'àvia sàvia deia: "cal saber amb qui et jugues els calés"

i, des del respecte, s'ha d'aprofundir en el coneixement de l'entorn

per mostrar les senyes d'identitat que un té com a sagrades i inconfusibles.

Sempre cal respectar la pluralitat, la formació i el pensament del personal

i, molts cops, un silenci és un regal...

Gairebé sense voler, avui he après una lliçó:
no cal deixar-se anar, no toca, no cal...

Temps de segar arròs i d'escola...

Sembla que tocava pluja però, de moment, només està força ennuvolat i fa una mica de vent i calor, xafogor ja de bon matí... Tinc l'impermeable a punt per si de cas se li acut de fer un xàfec en plena ruta habitual. No sé si demà podran anar a la ruta verda de Tortosa, ja que també amenaça pluja per les Terres de l'Ebre. És un quart de nou, baixaré a fer el talladet amb els companys. És dijous, 3 d'octubre, tardor, temps de segar arròs i d'escola... i de viure la vida com ve.

Recordo les recol•lectores a punt, i a l'amo amb l'escopeta per si salta alguna fotja o corre alguna polla d'aigua. És la cloenda de l'esforç i la preocupació constant. A l'última sortida d'aigua cap al desaigüe hi ha un ventrol que, al final de la sega, els joves amos del tros aniran a reconèixer i gaudir de les tenques i alguna anguila que han atrapat, com a darrer regal de la recol•lecció.

Mentre, l'escola, amb doctrina dictada i sense cap respecte a la llengua pròpia, continua, impertèrrita i sense aturador ni respecte a res ni a ningú, el camí que ara explica, millor que mai, la descabellada incoherència de les comprades majories absolutes. Temps de segar arròs i d'escola... És allò del sembrar i recollir... potser. Cal sembrar millor per recollir bé... diria, segur!

Estic realitzat...

M'agradava portar-lo a coll-i-bé. Ell era un tot ulls sempre expectant i de piulada fàcil, clara i neta. Recordo córrer cap a casa, il•lusionat, per sortir amb el caça... papallones, el pot de marietes i el de libèl•lules... i anar a la vora del Francolí amb el meu fill, feliç del tot. Tot un plaer, tot un regal... diví. Sant Pau, institut Martí i Franquès per fer batxillerat... artístic, Belles Arts, Escola Massana... tot creatiu, tot tocat de gràcia i del bon gust. Després volen, amb sort, en bona companyia i pels camps propers a mà de cor...

Un, també ha plantat uns arbres... un cirerer que, en florir, semblava nevat, i el fruit, tota una temptació per als sentits, també un pi, enveja de tots els veïns, i un llimoner de tot l'any, i... Manca el llibre, que potser el tinc fet amb els meus escrits de cada dia, d'allò que em passa, d'allò que passa, alguns poemes a la gent que estimo, alguns records d'aquells entranyables que formen part de la meva vida, de la vida. Així que és possible que estigui realitzat, encara que només sigui per allò de tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre...

Una mica de tot

La caminada d'ahir, formidable. La vora del riu Francolí té les canyes vives i una arbreda de brancal espès i verd. L'arribada al Pont del Diable, desitjada, amb parada i aigua de la font. El vam travessar de punta a punta, ja que el Fernando no ho havia fet mai... fa una agradable sensació d'un cert domini de la Natura des de l'art, la utilitat i la fortalesa. Allà per la meitat, ens vam fer unes fotos per la posteritat i, després, vam anar fins a la creu dels germans Puig i Valls, tot recordant que van ser uns grans protectors, sobretot, de la vida vegetal de la ciutat. D'allí, vam anar fins al Mas de l'Àngel, on sempre em cau l'ànima als peus en comprovar que cap administració en té cura. Vam descansar una mica, vam veure un vol de "torcaces", com diu l'amic Antonio, i després vam anar baixant cap a Torres

Jordi. No em vaig cansar tant com l'altre dia i tampoc m'he ressentit de l'esquena...

Avui hem fet bici. En tenia ganes ja que dilluns vaig posar el plat gros, anant a favor del vent, i gairebé seguia el ritme dels meus companys. Bé, avui ha estat d'aquells dies que la bici sembla que va sola i cada pedalada és un plaer. De totes maneres, no aniré a fer la ruta verda de Tortosa, com volen fer els meus companys, perquè hi ha massa túnels i és massa llarga per a mi. Desitjo que els companys s'ho passin força bé i que no els plogui...

Admirables mallorquins

Alguna altra empenta més, algunes, i ja hi som, fent camí precís. Podem avarar la barca amb il•lusió, fer caure l'estaca perversa... Som el poble unit, la veu en pau, el crit en pau, per la justícia. Balears... illes de la calma, però, quan cal, illes de la raó i la força. Admirable resposta de cent mil illencs, posant el cor al carrer, massivament, per la llengua, la vida i el futur dels seus fills, pel pensament aquell constructiu i en llibertat, mai d'inclinació i que mani vostè.

Impossible que tanta gent junta, guarnint el carrer de verd, estigui equivocada, la veu del seny proclamant la sordesa del poder nefast. Mallorca rica, un clam del sentit. Aquests, els mateixos que truquen de matinada i són, amb l'escopeta, al replà de l'escala, presenten una sordesa insoluble. El dictat és invariable i etern, la insubmissió també ho és. Visca ses illes, els mestres, les famílies i, sobretot, els nens. Admirables mallorquins, chapeau!!