A vegades, cal tancar els ulls i deixar-se emportar per allò que podria ser la cançó de la teva vida, escrita en un pentagrama de fulles de bosc i amb notes d’ocells en festeig com tant m’agrada dir a mi. I, en la foscor, pots veure el mar i, allí, la seva música de parsimònia, la pluja que tecleja tota l’escala de sons aguts i greus i el vent que destrossa la calma en pau d’un mar que, durant el dia, lluirà el seu immillorable blau de cel. A vegades, cal tancar els ulls i des de la puresa de la reflexió és quan es veu més clar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada