La bona gent

El poeta deia allò de què “tindrem una mida per a totes les coses”. La meva àvia parlava de saber posar o treure. A mi, com a professor de La Salle, m’agradava equilibrar, sempre que m’era possible, els egos dels nens de les meves classes. Hi ha persones que et valoren, fins i tot et revaloritzen, i fan de la seva proximitat la millor vitamina per a la teva reafirmació. Sempre he pensat que, en aquest món, també hi ha bona gent, gent incapaç d'humiliar ningú i que és feliç de poder ajudar a aixecar-se a algú que ha caigut. Sí, la bona gent té una mida per a totes les coses, sap posar i treure, és equilibrada i feliç d’ajudar al necessitat… 

Un arròs de la Teresa

Per fi un arròs de la Teresa, fa mil anys que no en feia, és allò de les temporades que ens passem sense menjar massa hidrats de carboni i aleshores a nosaltres, que som de Deltebre i que gairebé tenim cara de paella, se'ns fa molt difícil d’aguantar tant de temps sense fer un bon arròs. Arròs, un bon arròs, no tothom en sap fer, no tothom té un arròs del Molí de Rafelet de Deltebre i, evidentment, no tothom té a casa una “Teresa”. Avui ha estat amb sípia i costella, en cassola de terra, amb “socarradet”, boníssim!! 

Tocar de peus a terra

A vegades ni tan sols sabem el que volem, semblem cercar aquella resposta que, com diu la cançó, només és en el vent i sovint ens oblidem de les coses petites, d’allò quotidià que sembla insignificant, que és habitual i que fem gairebé per instint, però que és bàsic en la vida de cadascú, tant de manera individual com per a una convivència sana. És allò de tocar de peus al terra per viure el dia a dia gaudint de la proximitat dels éssers estimats que la vida ha posat al teu abast… 

Cadires noves

Feia temps que les volíem canviar ja que, a més de ser molt aparatoses, estan una mica gastades o donades o com vulgueu. Així que avui ha estat el dia, hem anat a les Gavarres i, després de visitar un parell de llocs, hem entrat a “Muebles la fábrica”, que em sona de tota la vida, i allí les hem comprades, aquelles que la relació qualitat, preu i utilitat pràctica per al nostre menester ens han fet més el pes. Estan bé perquè no són tan aparatoses, les potes del darrere no sobresurten i són giratòries, la qual cosa ens facilita molt el moviment. Bé, a més s’emportaran les velles i tot arreglat... 

El Delta és únic

Sento l’olor del Delta de l’Ebre, veig tots els colors del verd, com diria en Raimon, però en aquest cas són els colors dels arrossars que, en la seva immensitat, mostren una panoràmica espectacular. Veig el riu i el pont Lo Passador que va a Sant Jaume, una llisa que salta i sembla feliç amb la meva presència, una pollada d'aneguets es passegen entre les canyes mentre unes granotes prenen el sol damunt del marge d’un tancat a tocar de la boquera. Sento a un grup de joves que estan fent-la petar tranquil·lament, la nostra parla és curiosa, interessant, única, especial, molt directa al cor, sense massa tombs innecessaris… 

Fideuà i anguila en suc

És ja una tradició, a Deltebre, a casa de la cunyada, Marcel·la broda la fideuà i, sobretot, fa unes picadetes molt originals i que resulten realment molt bones. La Teresa fa el suc d’anguila, anguila grossa, res de com el dit, com diuen que ha de ser, i amb alls tendres i julivert, com feia la meva mare, o amb alguna cosa més com feia la seva, sigui com sigui, és un plaer pel paladar i la resta de sentits. Bé, reunió familiar, la qual cosa sempre és molt agradable i, afortunadament, la família va augmentant i ho fa amb adquisicions molt valuoses. Dinar espectacular, insuperable, exquisit, genial… 

Un petit guerrer

Observo la nit i els seus silencis que semblen acompanyats, els carrers són buits, no se sent res, sembla que tothom és desat a casa i s’expliquen com ha anat el dia. Un tren que arriba, un altre que passa de llarg, petons d’arribada i de comiat. Els camions de la brossa fan els seus recorreguts habituals i els gats de carrer fan les seves passejades cercant algun ratolí despistat i fins i tot algun festeig prou cridaner. Observo la nit per la finestra, ara no tant però de més jove pensava que aquest era el descans merescut del petit guerrer de bones causes que sempre he estat… 

Els meus pares

Avui, avui i sempre, contemplo el rostre beatífic de la meva mare, aquella mirada neta i directa, plena de comprensió i d’amor, però a mi, a més, sempre em feia la impressió de tenir una gran capacitat, i després te n’adones que es sobretot el seu amor immens qui li proporcionava. També el meu pare era un sant baró que en cada abraçada semblava deixar-se l’ànima per la seva estima total. Els pares, els meus pares, eren persones molt senzilles, molt humils, però amb un gran cor i una immensa capacitat per estimar… 

Amanida del super

Confesso que, en un principi, he fet mala cara, hi havia fulles de diferents coses i jo prefereixo l’enciam o l’escarola sol. Però estava tan ben acompanyat i tan ben condimentat que al final ho he gaudit molt més del que em pensava. Hi havia nous, daus de formatge de cabra, també de poma, i panses, a més dels brots tendres habituals. Tot molt ben condimentat amb una vinagreta així com a dolça, feta amb vinagre de Mòdena. Bé, després de remugar una mica i fer enfadar a la Teresa ha resultat tan bona que repetirem aviat… 

Pensaments d'estiu

Sempre aterro al meu poble Deltebre, és allò de la barca al riu, és allò de ser molt jove i anar a llançar el rall a un desaigüe per fer quatre tanquetes per esmorzar fregides amb tomàquet, és allò d’anar a la punta amb el gamber i fer un ranxo d’anguiles, un grapat de cloïsses, navalles i musclos i arribar a casa amb un bon dinar. Continuo somiant amb una masia, prop del canal, amb un pollancre gran de bona ombra, un tancat amb ànecs i un cavall negre per fer un tomb vorejant el riu i els arrossars. Recordar, somiar, no costa tant, no costa res, i és un plaer… 

Campions!!

Bon dia, fa bon dia, és un bon dia, diria que l’home amb el futbol fins i tot s'espiritualitza, i a mi em sap greu per tota la comunitat argentina, sobretot pel que significa per a ells perdre aquesta final, i de manera tan clara, sent superats clarament pel combinat espanyol. Capítol a part en mereixen les llàgrimes de Messi, desaparegut gairebé tot el partit, potser la seva trajectòria es mereix un final millor però la vida, a cops, és així i no hi ha cap dubte que la victòria d’Espanya és justa. Enhorabona a tot l'equip, especialment als jugadors dels Barça que han estat decisius… 

L'amor no marxa

Aquell amor especial, diferent, únic. Aquell amor, aquell primer amor, on sembla que és la fi del món i que ja has arribat al llindar de les teves sensacions, i que el voldries prendre en vol per fer un niu en un penya-segat, igual que neixen aquelles flors, utilitzant aquest espai com el seu més preuat mecanisme de defensa. L’amor, aquest amor, el meu amor, el teu, aquell que és i significa tota la plenitud perquè sembla que ja no has de menester res millor. Bé, molts qüestionen tot això, però si l’amor marxa és que realment no era amor... 

Futbol

Confesso que m’agrada el futbol i a la Teresa també, som del Barça i ho gaudim com cal, perquè el que es demana és guanyar a través del bon joc i això a can Barça passa sovint. El que no m’agrada del futbol són els fanatismes tan exagerats que s’observen algunes vegades, alguns són còmics i d’altres fins i tot dramàtics. Ara en aquest mundial que estem vivint apassionadament, hi ha moments emotius de màxima tensió. Hi ha llocs on el futbol és gairebé una religió i guanyar o perdre és un drama nacional. Argentina i Espanya juguen la final, però només és un partit de futbol… 

Menjar d'estiu

Sempre em ve de gust la fruita, sobretot la síndria i el meló, aquell que al poble anomenàvem “tendral”, també els préssecs grocs i les cireres. També m’encanta el gaspatxo o la seva realització, a la que anomenen “salmorejo”. Ara a l’estiu soc molt partidari de les amanides: d’arròs, de pasta, de llegums, o simplement verda o de colors, però sempre amb els complements adients i ben fresques del frigorífic. No me’n puc estar de recordar els canelons d’estiu de la mare, i la llet merengada, i el braç de Fabiola. Per veure recomano una cervesa torrada sense alcohol… 

Una de l'oest

Un Western, una de vaquers, una d’indis o una de trets i polseguera, o de l’oest, el que vulgueu, aquesta nit ens hem regalat la pel·lícula “Duelo en Diablo”, amb tot allò propi d'aquest cinema: indis, fletxes, els soldats blaus amb cavalls, les cartutxeres amb pistoles, els bons i els dolents i un final feliç perquè tothom pugui aplaudir al final de la pel·li. Ha estat protagonitzada per dos actors molt reconeguts, com James Garner i Sidney Poitier, que s’han lluït com cal. Bé, de tant en tant, m’agrada posar-me aquest tipus de pel·lícules, em recorden quan de jove anàvem al cinema amb els amics i ens ho passàvem força bé... 

Dinar amb els joves

Hem dinat a casa, la Teresa ens ha preparat un aperitiu amb fuet, olives, gula i musclos al vapor, que eren del Delta de l’Ebre. De plat lluït i bo ens ha fet un suquet de turbot i escamarlans i musclos, que ha resultat molt bo, però la cullerada d’arròs que solem fer amb el suquet, aquest cop se'ns ha fumat una mica perquè ens hem entretingut fent la xerradeta.Hem begut un Viña Esmeralda i per a les postres, que eren un pastís de pasta fullada amb cabell d’àngel, un cava Anna de Codorniu que sempre pinta bé, tot i que aquest senyor no és sant de la nostra devoció. Com sempre el millor ha estat la companyia d’aquesta parella tan especial i única. Bé, fins que vulgueu, nosaltres restem amb els braços oberts... 

La meva font

Sempre veig brillar la llum del teu cor en cadascuna de les teves actuacions, fins i tot quan no es fa la teva santa voluntat, perquè un se n’adona de quan és de santa aquesta voluntat. Amb tu no hi ha gaires sorpreses, tu fas allò que cal en cada moment, és com si tinguessis sempre aquell encert al punt, tot dominant sempre allò que dicta el seny i la raó. Sempre m’ha impressionat la teva naturalitat, tan natural i sana que diria que és com una font d’aigua molt neta a la qual acudir quan realment tens set de pau i de justícia… 

La mar i jo

I me’n vaig anar a veure el mar, allà a la meva roca de pensar, però aquest cop ja és tot pensat, dat i beneït com cal, així que la prioritat és gaudir de la panoràmica cercant, fins i tot, allò que hi ha més enllà de l’horitzó… Recordo que el pare em deia que més enllà de l'horitzó n’hi ha un altre i jo no ho entenia massa. Contemplo la mar, toco l’aigua, em mullo els peus, agafo uns grapats d’aigua, no és blava com em semblava de petit, però sí que té aquella olor que, malgrat tanta contaminació, encara em sembla curativa, regeneradora… 

Gegants

Diumenge de calor i pols sahariana, potser el sol no és tan intens però una lleugera brisa ho fa tot més suportable, dintre del desagradable que és la situació. He esmorzat el meu croissant amb cafè amb llet habitual dels diumenges i he anat a fer un tomb pel barri, i després cap al Serrallo on ja es fan actes per commemorar les festes de la Verge del Carme. Avui hi ha una concentració molt lluïda dels gegants d’arreu de Catalunya i la veritat és que impressionen una mica per la seva alçada i les originals caracteritzacions. Tots van acompanyats de les seves músiques i dels seus portadors. És una bona mostra de la nostra cultura i tradició… 

Amanida de llenties

La Teresa en acció, l’amanida d’avui ha estat de llenties, d’aquelles petites, i tot allò que ha afegit ho ha fet a trossets molt petits… ceba, tomàquet, olives verdes, tonyina, ou dur, formatge fresc, uns petits daus d'alvocat i una mena de vinagreta, que ha preparat ella mateixa, amb oli, mostassa i vinagre de Mòdena. Bé, tot ben fresc del frigorífic, ha resultat un encert perquè totes les viandes de l’amanida estaven molt ben preparades i es complementaven perfectament. Plat únic, una fruita i un cafè, un dinar d’estiu formidable… 

La llum dels teus ulls

Cerco la llum d’una lluna propera, generosa, la llum d’un estel, com aquell que escalfa les sabates, com diu una cançó. Cerco, potser encara millor, la llum dels teus ulls i aleshores hi veig més clar, és com un mirall de blaus de cel, de verds d'arròs, tot amb aquella claredat que em permet esbrinar la veritable realitat d’allò que és ferm i pur. Sempre he cercat el dia de la nit, la llum de la foscor, la pau de la guerra, la raó de la desraó, aquell sentit comú que diuen que és el menys comú dels sentits. Bé, però tinc avidesa de cercar la llum dels teus ulls… 

Somiar que plou

En el meu somni d’avui ha fet acte de presència la pluja i l’he vist caure fina i decidida, amb una mena de somriure i un sentiment cofoi que es feia estimar per tothom. Especialment agraïts i amb una lluentor enlluernadora estaven els arbres del meu bosc amic, tan mediterrani i ressec d’altres vegades, ara fan un aplaudiment de fulles que sembla una orquestra afinadíssima. Somiar que està plovent, no us ha passat mai? Dona una sensació de calma, de serenor, de tranquil·la frescor, gairebé de pau… 

Volar amb tu

Vinga, som-hi, dona'm la mà, vola amb mi, 

cercarem la nit i el bosc i la mar… 

Cantarem a la vida a la llum de la lluna 

i llegiré el silenci expressiu dels teus ulls, 

i et mostraré el meu cor i veuràs els colors de l’emoció 

que proclama la puresa d’un sentiment. 

Vinga, anem més ràpid, arribem allà on acaba el riu, 

que és un món tot verd, verd d’arròs, mars d’arròs, 

en un Delta reserva de la Biosfera i pàtria de l’amor. 

Ja hi som, parem aquí, això és natura pura, 

allò que algú digué, algun cop, que era el paradís. 

Bé, més bé, seguim volant, volar amb tu, 

somiar i despertar en aquest niu…

 

Un pati buit

Un cop més m’he aturat a veure el pati de l’escola del Serrallo, sense cridòria, buit, al mig de la pista es veuen un parell de gavines en plena conversa i, damunt d’una de les porteries del camp de futbol, dues tórtores fan, o intenten fer, l’amor amb una certa desesperació. Bé, a mi me resulta fàcil omplir el pati, només em cal tancar els ulls i ja veig els diferents grups gaudint del seu temps d’esbarjo, hi ha de tot, però tots tenen aquella gràcia i aquella innocència infantil que també, a vegades, cal corregir i orientar adequadament, però sempre val molt la pena… 

Coses d'aquell temps

La mare m’explicava que la tia Cinta de la Càquera cridava a la meva àvia Conxó de Raneta i als veïns que havia cuit fesols, per si en volien una cullerada per al “calent” (col, arròs i fesols). També recordo que la mare solia explicar-li a la tia Julia de Boqueta el que feia a dinar cada dia i, quan trobava que havia gastat massa, li deia: “Suncioneta, vigila que per la gola es perden los barcos (vaixells)”. Bé, són coses de quan jo era un nen i esmorzàvem tenquetes fregides amb tomàquets de l’hort, i berenavem pa amb vi i sucre… i alguns encara som vius… 

Estiu esportiu

Vaig ben servit d’esports, ara amb el Tour de França que el tindrem uns dies per Catalunya, amb una contrarellotge per equips, una sortida des de Tarragona i una tercera etapa cap al nord que acaba a Les Angles. Sembla que Pogacar és el principal favorit. Després, el mundial de futbol, on Espanya pinta bé i França és per a mi l’equip a tenir en compte, però encara queda molt per decidir. També hi ha el torneig de tennis de Wimbledon, on sembla que Sinner s’ho endurà amb una certa facilitat, Alcaraz no ha arribat a recuperar-se a temps i Rafa Jódar ha caigut a la tercera ronda. Bé, estic prou divertit i gaudeixo molt... 

Quina calor!!

Mare de Déu quina calor!! M’entren ganes de rebolcar-me per la rosada, o que em plogui al damunt una pluja generosa, o fins i tot em conformaré amb un aspersor de pluja fina i amb aquells tendals que vam trobar per Andalusia i que també refresquen bastant. Sort dels aires condicionats i dels ventiladors, i de les ombres, que és una de les coses bones que ens regala el sol. Gràcies als frigorífics que ens refresquen totes les viandes i begudes i fan que tot allò que necessitem per a viure sigui un plaer. Gràcies a la nit serena i al Magnum de xocolata… 

Estones de la vida

La vida té moltes estones en què és bonica, sana, natural, sembla tenir un equilibri matemàtic i els esdeveniments succeeixen com a conseqüència d’allò que has fet de bon cor. Ja sé que hi haurà que em digui que això no sempre és així, però al final acaba sent veritat allò que diu ”Fes bé i no mires a qui, i trobaràs bé”, o aquella altra que diu ”Qui camina malament, malament acaba”. Bé amics, el que si cal és aprofitar els bons moments, que no solen tornar, i viure amb la major dignitat possible els no tan bons… 

Tarda de cinema

No entrava en el programa però, després de la migdiada, sempre faig un cop d’ull a la tele i si fan alguna cosa que m’agrada m'enganxo. Avui feien Cister Act 1 (Una monja de cuidado) i l’he seguit amb el mateix plaer d’altres vegades i, oh sorpresa!!, a continuació m'han fet Cister Act 2 (De vuelta al convento) i també l’he vist gairebé tota, ja que feien el partit del mundial Inglaterra-Congo i també anava fent un cop d’ull de tant en tant. Han guanyat els anglesos però aquest parell de pel·lícules em tenen el cor guanyat i sempre les miro... 

Aroma de bosc

Aquí hi ha un silenci que promet, una infantesa que progressa adequadament, uns ulls que semblen emmagatzemar tota la informació possible. Aquí hi ha un somriure amb llàgrima feliç... que n’és de bonica la felicitat portada a l'extrem on l’emoció plora de content i la llàgrima és feliç. La suavitat de la brisa ens porta l’aroma del romaní, veí de la farigola i de l'espígol, és el bosc, el nostre oxigen, la nostra vida. Puja la temperatura… sempre explicava als nens que el mar ens fa de frigorífic a l'estiu i d’estufa a l’hivern però ara, si et banyes a la mar, l’aigua està tèbia, gens agradable… 

El Serrallo

Port de pescadors i també de iots força interessants. El recordo de quan feien la subhasta del peix al carrer i fins i tot podies comprar alguna cosa de la part dels pescadors.També hi havia més botigues, farmàcia que ha estat fins fa pocs anys i també l’oficina de la Caixa, que ja no hi és. Hi ha bons restaurants i sempre és un punt de referència a Tarragona, però sembla, al menys m'ho sembla a mi, que no se li ha donat la volada que mereix per la seva situació espectacular i la bona gent que hi viu. Sempre m’emociona la processó de Sant Pere amb els pescadors tornant el Sant a l’església, fent el darrer tram de genolls i descalços…