Clos de Tafall

La Teresa, ja ho sabeu, una santa ella, anit va fer el dinar d'avui i em va dir: "D'aquí a cinc minuts apaga el foc, que vaig a fer notes". I jo, que estava al Facebook, entre la poesia intensa dels meus amics sud-americans, quan me'n vaig adonar va ser perquè vaig sentir l'olor a cremat i sense remei... Aleshores, i per fer-me perdonar, vaig proposar-li d'anar a dinar a Ca l'Amadeu, a Vilanova d'Escornalbou, tota una garantia d'encert i bon gust, a més de tracte familiar i cuina catalana de mare i àvia.

Ell, l'Amadeu, sempre et sorprèn en positiu. Avui ho ha tornat a fer amb un vi negre del Priorat de 14'5º que respon al nom de Clos de Tafall: sirah, samsó, garnatxa i, evidentment, Cabernet Sauvignon... pura delícia per a l'escudella i el bacallà amb samfaina. Per postres, un músic amb porronet de mistela i braç de gitano que la crac de la cuina acabava de fer. Dos cafès curts i una copa de Magno és una cloenda genial, només torpedinat pel record d'alguna cigarreta, rossa i altament perjudicial, com fèiem abans. Són les quatre , som a casa. Abans de pujar, però, hem fet un altre cafè al de Walter. Toca migdiada. Ho sabia... la felicitat era això!!

La figuera

Al Delta tenim una casa amb pati... és llarg, fa 32 metres, i acaba amb el garatge, petit... però el Kuga i quatre coses hi caben de sobres i ben desades. Allí hi teníem una figuera... Ella feia figues verdes, d'aquelles amb l'atractiva goteta de mel, allò que el poeta en deia cristal•lina. L'havia plantada el meu pare i n'estava orgullós, ell i jo. Tenia un tronc robust, amb branques baixes i poderoses on la canalla ens enfilàvem fàcil i sense perill. Les figues eren d'una qualitat total i jo les vigilava en la maduració... aquella que s'inflava una mica li feia un seguiment fins que era bona. Quan ja n'hi havia unes quantes, totes maduretes i a punt, n'omplia una senalla i les pelava. Agafava un plat gran, d'aquells on la mare escudellava l'olla, i l'omplia de figues partides per la meitat i, amb una forquilla, les trepitjava com cal. Hi posava, encara, un bon grapat de sucre i ho acabava convertint amb una mena de xarop pastós i dolcíssim que, segons per a qui, era immenjable, però per a mi, que sempre he estat prou llaminer, era una delícia... Per això les analítiques sempre em troben una mica dolcet, però val la pena.

Delta, paradís...

Sempre m'agrada dir allò de què, no fa tant, el Delta, el de l'Ebre, devia ser com un paradís de somnis. Dic no fa tant perquè quan jo era petit, vull dir d'edat, encara hi havia indicis. Un oncle de la Teresa feia un tomb pels desaigües o pels voltants del riu, allí on regnen els xops, i recollia, tot ple, un cistell de bolets... de xop, també d'alguna soca de figuera, i els repartia amb plaer entre els nebots.

La gent anava a mariscar per menjar, no hi havia reserves ni restriccions, i recordo, gairebé emocionat, que patia per entrar descalç a la mar perquè em punxaven les escopinyes (catxels) i podies fer un grapat de musclos, o de cloïsses (grúmols), o navalles (canyuts).

Era fàcil agafar un gamber i anar a la Punta o als desaigües i fer per un suquet d'anguiles de pantena celestial. Res costava calar un bussó al riu i pescar angules com per a menjar-les com si fossin fideus, o amb alls o en suc. Habitual poder menjar una polla d'aigua a la brasa, o una fotja en arròs. Fruits de tota mena, les basses a l'abast on el genis de la reixaga feien estralls. Delta, com més gran em faig... més t'estimo!!

Amarse, no amasarse...

No deis la paz al criterio ni al éxtasis,

exaltad el ritmo y la samba y la marcha,

aunque no sea nupcial, una oda,

al ritmo y al tango, por la explosión…

de trascendencia i los variados aplomos.

Corre y vuela por las pistas libres,

entre raps de cadencias flexibles,

acude, ocupa la cúspide, sin escollos,

de la música que expresa comprensión.

Corre, vuela, por los cantos de sirena,

aquellas no perversas que hipnotizan

sueños de cordura y realidad.

Cuántas veces las vueltas del vals

nos evaden y nos alejan, con pena,

cuando la realidad se acusa

y el reclamo de un fox lento… se impone.

Músicas de colores y ritmos diferentes,

voces del alma a expensas de un despertar.

Soles de penumbra, claras lluvias,

poéticas oscuridades, amaneceres tibios.

Poetas que siempre expresan sentimientos,

sentimientos sin poeta y lágrima viva.

Todo es un bailar al son del corazón,

como si el corazón conociera de ritmos…

Sólo siente, ama y llora perfidias,

adora las correspondencias y es feliz

cuando amanece cuerdo en su locura.

Dios dijo que nos amásemos,

no que nos amasemos…

No, dic que no

Tot i que em van ensenyar consignes com aquelles que deien "Amamos lo difícil" o "Te quiero porque no me gustas", ha quedat palès i més que clar allò de la cançó: "Carinyo, lo nostre no funciona", tot i que m'agraden els teus pobles petits i els seus productes del camp i de la cuina, gent que parla diferent però amb dites de significats semblants i humils de poble planer.

Però no, jo dic que no, no em sento tractat ni respectat, ni conformat, ni molt menys estimat. És com si tu actuessis al marge per fer factible la teva desconsideració i menyspreu envers a mi. Tu i el teu mal dissimulat amic, sí que esteu units per perpetuar la tirania constitucional, sense tenir en compte la resta que no has pogut comprar amb els vots de la finançament il•legal, aquella del "te doy, me concedes".

No, segur, no funciona... perquè tu només arregles les coses dels teus rics a costa de la resta a qui només consideres servents. Hi ha tantes coses que no m'agraden de tu... la manca de respecte a la meva llengua i cultura, l'afany que tens per imposar la teva cavernícola ideologia tot i disfressar-la de progrés o d'allò que en dius "el bé de la majoria". Bé, carinyo, potser amb la distància i l'oblit viuríem millor, però et costa, oi? A mi, no!

No era maestro

Había hecho Magisterio y acabó, pero nunca pudo ser maestro. Un día dijo de los niños que eran carroña insensible y sin imaginación… Me lo quedé mirando, le llamé sádico, y en la imaginación urdí la estrategia. Tocaba el clarinete con disciplina, chocaba el contraste con los niños, con la sensibilidad que se les supone, quiero decir... a los músicos. Al director, hombre recto y honrado, le llamaba "el wuana", el amo, le tenia pánico, miedo escénico. Parecía como escondido entre enanos risueños, portando, entre suspiros, su cara de amargado. Entre tics nerviosos contaba sus tristezas, nunca el progreso, el avance, la mejora del comportamiento o del rendimiento del niño. Actuaba como una víctima del sistema, los feroces proyectiles venían de niños de seis años, el cañón, del jefe de estudios, y del director la bomba atómica incontestable. A los compañeros les consideraba poco, sólo éramos satélites adjuntos a dirección... pero, a veces, los conjuntos se coordinan. Él se marchó con su música a otra parte, parte donde, por supuesto, no había niños. Poco a poco se lo fui contando y lo entendió: no era capaz de hacerse niño y amar.

M'agraden

M'agraden les cançons d'amor i de Natura,
els poemes amb versos i plens de poesia...
M'agraden els somnis de la nit,
sobretot aquells que tens amb mi.
M'agraden els somriures fins i sincers,
sobretot aquells que surten de la sense raó.
M'agraden les nenes maques tot el dia
i en alguna estona ho són per mi.
M'agraden les penombres indefinides
perquè pots escriure dolces esperances.
M'agrada l'ombra rere el sol
perquè és el lloc de prudència i calma.
M'agrada la nit d'un fosc pur
perquè no hi ha mescla de colors.
M'agrades tu quan no dius res,
perquè t'escolto sempre real i millorada.
M'agraden l'amor i els amors
per allò de ficar amor als amors.
També m'agrades quan parles,
i no saps el que dius i has perdut l'oremus,
perquè et sóc prop i causa i reflexió.
M'agrada quan callem bonics i bé
perquè fem de l'encert coneixement
i del silenci poema amb poesia.
M'agrada qui parla sol i bé,
i no demana la paraula puntual
perquè el seu discurs és espontani.
Tristos, molt tristos...
els poemes amb versos sense poesia.

La "Consti"

Pobra, la deixen sola, els caps, la majoria dels caps de les autonomies no pensen anar a fer el paperot. Ella és el llibre sagrat, i a la seva carta, que tenen com a llei, tot i que darrerament la seva portaveu ha estat capaç de dir: "Miren, esto está en la Constitución y todos pueden dar su interpretación", i a mi em va recordar a Lutero quan deia allò que tothom pot interpretar la Bíblia. Evidentment, ha quedat desfasada, antiquada, gens definida, volàtil, ambigua, i a punt, doncs això, del que està passant, que no estigui al servei de la democràcia, sinó que aquesta sofreixi l'esclavatge constitucional.

Ella, sembla que sigui com l'amor. Segons diuen alguns, l'amor és la raó dels sense raó i, aleshores, és la millor raó. La tenen com a últim recurs, sobretot quan no poden raonar les evidències. Quan la veu del poble clama justícia i surt, pacífic, però ferm i decidit al carrer, buscant justícia i llibertat, i respecte a la llengua i la cultura i als seus senyals d'identitat, aleshores, recorrem a la "consti" perquè no saben, no contesten, no entenen, sobretot aquells que el les seves sigles de partit han canviat la "C" per la "E". Tot i el meu respecte al món mundial, jo sóc català i aquesta no és la meva Constitució... no la sento!

Parece que fue ayer

Reanudar por los caminos, rincones, avenidas, atajos de río y costa...

Aquel banco de la esquina que siempre habla suave

sin dejar de mirarme tibio.

Te echaba de menos, susurra, igual que la paloma 

ronronea cerca y acompasa el recuerdo.

Paseo solo repasando pasos cuando eran firmes y seguros,

cuando el decir bombardeaba certeros proyectiles del corazón.

Redescubro el césped pisado, aquel que nos acercaba al cielo,

aquel que entre besos y meriendas nos fundió en amor sin fin.

Y cómo no, el lujo de la playa solitaria, sólo para dos, 

entre dunas doradas, de sol y sal y arrozales mirando…

Un vuelo de ánades completa paisaje, una luz lejana, 

un barco de vela, un dulce compás de una olas sin cresta.

Y, entre prado y campo naranjero, ríos de ensueño, 

mi mar amigo, y un bosque aromático y de ardillas.

Me regreso al pueblo y al huerto, i en un bar, sin más luz que tu,

le dimos un sentido al sentimiento.

Vaig anar a Deltebre

De braços creuats com si tingués fred,

la mirada perduda pels arreus infinits,

l'home busca sempre el seu espai...

Darrerament tinc a la ment, sovint,

la finestra de vidres nets i grans

per veure lluny i bé i clar...

també un jardí de prop de verds.

Penso en la visió escampada a fons,

sense entrebancs, ni turó, ni cim.

Reparo, com sempre que volo, nostàlgic,

amb les planures màgiques del Delta.

A cops, em pregunto el perquè

de la seva claredat de cap, la seva llum,

el seu enginy i visió llunyana...

Diria que aquella terra no té ecos,

allà la parla i la música dels seus sons

no ensopega i retorna, hi és i es queda...

Recordo una partida d'escacs amb un pagès...

que em va donar un bany de camins i claredat,

que tot i tenir uns dits com a llonganisses,

em va deixar distret, bocabadat.

Repeteixo, no hi ha res que t'amagui l'infinit.

Es nota, no? Ahir vaig ser a Deltebre

i, en baixar del pont alt de l'Ampolla,

en un dia clar de vent netejador,

la immensitat dels arrossars marronosos,

farcits de fumarells i camallargs,

estornells i esplugabous,

milers de gavines i algun bernat majestuós...

Vaig anar a Deltebre!