Entre vents i frases

En Molina, meteoròleg de TV3, deia que avui faria ventet d'aquell que va de mar a terra... i jo vaig pensar: "Què bé! Així, a la sortida, quan ja hem fet el trajecte habitual i enfilem cap a casa, un àngel bo, en forma de ventet a favor, ens portarà cap a la dutxa d'una volada". De totes maneres, sovint, els ventets de l'escullera fan coses rares i pot passar perfectament que, tant a l'entrada com a la sortida, el tinguis en contra. Els meus companys, "marinaires" d'aigua salada ells, tenen mil explicacions, però a mi m'emprenya molt trobar-me'l de cara quan no toca.

Mentre, pels blocs de formigó, continua ple de renovades frases i pintades, més o menys transcendentals i entre tràgiques i còmiques, tot un seguit a gust del consumidor... "Va començar com un joc i acabarà amb un sentiment", i és que si jugues amb foc t'acabes cremant. Algú desesperat va repetint, en diferents blocs i amb diferents colors, allò de "Va ser tot una mentida"... i ara ha afegit "Afortunadament, va durar poc"... cap mal dura cent anys. Bé, a cops, l'amor se'n va i ella es queda, i dura una mica més. "Joana, t'estimo, tot i que no ho sembla"... doncs, que ho sembli noi, deixa de castigar. "Mar mirant als ulls" quan podia posar "Ulls mirant al mar"... amb tots dos casos, tot un impacte d'immensitats indefinides. Al final, m'he parat a veure el "Pere, t'estimo", encara es pot llegir... m'entren ganes de resseguir-ho amb pintura eterna. Pere, t'estimo!! Gràcies!!

La vida segueix

És un quart de nou. Sóc a punt de fer bici. La Teresa mou, puntual i animada, com sempre. El dia comença... Feliç dia a tothom!! Hem fet la ruta habitual. Avui, la gateta del far gran ha passat de mi... estava amb un altre ciclista jubilat que li donava una mena de boletes de pinso i semblava que li agradava molt. La Teresa m'explicava que està prohibit i sota amenaça de multa portar menjar als gats del far. Sembla que has de tenir una llicència especial... i jo fins aquí no arribo. Bé, dutxa i casa... abans, allò de la Coca-Cola Zero, tot i posant a parir els polítics corruptes, que són la majoria... absoluta.

Aviat arribarà la Teresa, dinarem de proteïna a la planxa, farem un cafè al de Walter, potser migdiada... veurem, perquè, de vegades, entre cafès i la becaina massa llarga ens costa de dormir a la nit. La vida segueix el seu curs, i ara mostra aspectes d'alguns comiats: de la platja diària, dels nens, de les bicis i pilotes i els mil jocs de les colònies, de les vacances, que sempre saben a poc, de l'anar a dormir tard, de la terrasseta estratègica i la cerveseta súper fresca... Sembla que s'ha acabat allò que es donava i ara toca posar-nos firmes i a disposició de l'ordre i el ritme que, allò de guanyar-te les garrofes, imposa. Cal recordar que tot bon joc necessita una preparació i un preescalfament i existeix la complementarietat. Això sí, cal complir les expectatives, també a l'hivern.

Una gateta nova

Ja us he parlat alguna vegada de la munió de gats que hi ha pels voltants del far Punta de la Banya. Hi ha persones que els hi porten menjar i els donen aigua de la font. L'altre dia vaig veure un ciclista escampant una bossa de pinso pel damunt del marge que cerca el far. Ara feia temps que no els veia, però avui han reaparegut... un matrimoni de jubilats habitualment els porten restes de menjar de casa i, fins i tot, uns recipients de plàstic que els deixen plens d'aigua. Recordo que fa uns mesos destacava un mascle gran, de caminar majestuós i un espectacular pelatge de focs i foscos. Totes les gatetes movien l'esquelet pel seu costat, però sobretot una li posava els bigotis ben a prop per activar-lo...

Darrerament, el gat "Adonis" ha desaparegut, i qui es deixa veure ara és una gatera d'ulls blavíssims i amb un collaret que fa entendre que no fa gaire vivia en algun pis. Quan arribem, nosaltres o qualsevol altra persona, s'apropa fins gairebé tocar-te la cama i, després, s'asseu mirant-te i fa un so planyívol, com demanant que la prenguin... perquè ella no té cap problema amb els humans. Demà tinc previst de portar-li alguna coseta de menjar. Sempre em sap molt greu veure animals abandonats, cosa que sol passar a l'estiu... la resta de l'any són joguines o companyia.

De mica en mica

Sense pressa, però tampoc sense massa pausa, tot va tornant a la normalitat més normal de la vida quotidiana. El temps ja mostra indicis de tardor i els més de 800 € que costa la tornada a l'escola de cada alumne acaba d'encendre les alarmes, tot cridant que ja som aquí. Hem arribat, de mica en mica, com cuca que ha sobreviscut a l'estiu i que ara hem de reiniciar tots els processos escoltant cants de sirena que volen amagar vergonyes, quan la realitat encara és extremadament dura i crua.

Tenim a tocar l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, tendresa, seny, democràcia i ànsies de llibertat per a una majoria de catalans i, al meu mode de veure les coses, espectacle lamentable d'alguna formació mostrant la seva ambigüitat, sembrant dubtes, proclamant desavinences i, fins i tot, donant llibertat per dissimular la seva aferrada idea de què ja els hi va bé de seguir formant part de "l'estaca".

Mentre, tornem-hi, i de mica en mica torna la vida: la Teresa té Claustre i horaris i exclusives... i impartirà un assessorament en informàtica, i un parell de dies més acabarà a la una... Es veu contenta i amb ganes. És tot un regal per als alumnes i els companys. I entre esdeveniments, una mini rosa vermella emergeix per acomiadar l'estiu com cal, i jo, com feia sempre, m'he fet una analítica. Un any més, de mica en mica, camí cap a la normalitat, en tots els sentits i en llibertat.

L'atzar i la lògica

Parlem de l'atzar quan ens referim als fets dels quals desconeixem la causa real. La lògica, per altra banda, és aquella manera rigorosa de reaccionar seguint les lleis del raonament... Molts cops penso en les casualitats, o amb tot allò que, sense saber el per què, se soluciona sol o va cap a pitjor sense teràpia possible. També, sovint, allò de tocar de peus a terra i que és demostrable i demostrat, i a l'abast de la raó natural, ha estat camp d'algunes estones del meu pensament.

Avui, llegint "La consciència que crema" del nostre investigador català amb més prestigi mundial, l'Eudald Carbonell, he vist que feia referència a aquests dos conceptes, apuntant, fins i tot, alguna forma de complementarietat. Diu l'Eudald que la tensió existent entre l'ordre natural i l'organització històrica sempre ens ha de fer entendre la diferència entre l'atzar i la lògica. Recordem que nosaltres encara no som capaços de comprendre la complexitat de l'atzar, però sí que podem actuar lògicament perquè la lògica ens ajudi a conèixer com funciona l'atzar.

Recordo que, a cops, un trist atzar t'atura i caus a terra i, en veure-ho tot perdut, un altre et somriu i et dóna força per aixecar-te i seguir. Majoritàriament, tot té la seva lògica causa-efecte. A cops, no s'entén... en general ens mirem i actuem al dictat de la consciència. Lògicament, us desitjo uns atzars de plena glòria...

Un dilluns especial

Comencem quadern número 23 i mes de setembre. Els mestres, a preparar el curs... ara els toca allò de fer més reunions que a l'ONU per cercar l'encert de la funcionalitat. Així que la Teresa ja és a l'escola posant a punt els ritmes i, en el seu cas, els ordinadors i les pissarres digitals. Avui també ha començat la Mercè, persona a qui tenim en gran estima i consideració, ja que li vam confiar tenir cura del nostre fill Pere i, posteriorment, dels meus pares. Totes dues coses les va fer amb encert, dedicació i ficant-hi una mica el cor. És per això que sempre li estarem agraïts i, sempre que la veig per casa, és com un familiar més que em parla del Pere com una mare i em recorda els meus pares i el bon tracte i paciència que tenia amb ells.

També hem fet bici. L'Antonio ja ha vingut de Bilbao, però en Fernando s'ha donat un dia més de vacances. Ens hem trobat amb el Manolo, hem anat tots tres i hem fet la ruta habitual, tot i fent-la petar i mirant el mar, on un corb marí ens ha fet una exhibició de capbussades i temps de permanència submergida. També és especial la victòria del Barça a València (2-3), amb tres gols de Messi... i encara n'hauria pogut marcar tres més. Comença el curs. Mestres a l'escola, jo no, només mentalment...

Somiar amb el bosc...

Fosca nit d'estiu freda d'aire artificial...

quatre de la matinada, un camí de bosc,

fullaraca humida, olor de fongs.

Un raget d'aigua brolla d'algun lloc,

uns ocells que canten, un esquirol brinca,

i, per uns matolls propers, un conill gros

sembla vigilar l'estada plàcida d'un grup de llorigons.

Prop, passa discret un colom de camp,

porta una branqueta d'arbust al bec,

està fent niu... deu estar preocupat,

deu parlar sol amb llenguatge de colom.

Un senglar sembla haver-se separat del grup,

campa, tot pinxo, furgant i fent forats

i, en trobar un arbre, es grata fort,

deixant marca de pèl i olor, marca territori...

mentre, un ventet suau, t'apropa veus de bosc en vida

i aromes per suavitzar-la.

Res esdevé per atzar, sense ésser previst o esperat,

vida de camp i bosc, amb l'home lluny, només somiant...

Tots els éssers vius d'aquí el Pont del Diable

semblen experts i savis en subsistència,

doctorats en felicitat natural i sana.

En el meu transcórrer per un camí de bosc,

he somiat, també, que puc seguir somiant...

fins i tot en una nit d'estiu, freda d'aire artificial...

Barbacoa

El lloc, la mansió felicitat dels senyors Margalef Català. El motiu, la celebració dels vint-i-cinc anys de la meva fillola preferida, que porta implícita la voluntat del sant volem estar junts, en pau i bé. Els assistents, els de l'últim dinar amb motiu del sant de les Mar, amb regust espiritual de la Nostra Senyora del Mar i un altre de més terrenal i propi d'una meravella com és el Restaurant aq, i, a més, acompanyats aquest cop pel nostre fill Pere. L'espai, una terrassa amb "amplius" de bosc, on reina un til•ler amb fulles generoses, com a de morera, i un caquier a joc, per coronar amb èxit una ombra agraïda d'estiu. Al fons, una pomera mostrava els seus fruits acolorits i atractius i, pels voltants, unes plantes aromàtiques, una caseta de fusta i una barbacoa amb llenya, com ha de ser, complementen la imaginació cap a tot allò bucòlic, entranyable, natural...

El mossèn Joan Anton i jo comentàvem que la bonança del lloc i la gent ens podria transportar a qualsevol de les versions del paradís escampades pel món. En un moment donat, he vist a la Mar jove amb el guapo pujat, si és que això és possible, i he demanat de fer-li una foto, a la Teresa o al Pere... era allò de captar l'instant per recordar-lo mentre l'ànima es serena i tot es purifica. Com sempre dic en una de les meves bromes, aquesta és una casa seriosa on es pot venir de manera incondicional. La Mar, matriarca perfecta, el Jordi, sense cap pretensió, ja actua de primer ministre responsable i acollidor, la Núria, madura dia a dia amb seny del bo, el mossèn, és el guia a mà que sempre té els llums encesos, i la meva fillola (què bonic sona!) ja actua amb aquella seguretat que la capacitat, l'esforç i la bondat l'han preparada per fer-ho així. No me'n puc estar de recordar el Tomàs, i ell, des del cel, somriu en veure'ns quan compartim felicitats. Us estimem!!

Supercopa d'Europa de futbol

Les circumstàncies van voler que en Pep i en Mou es tornessin a veure les cares. Va guanyar Guardiola, encara que molt justet, tot i tenir el domini i una possessió de pilota altíssima, com és habitual en els seus equips. Com sempre, el portuguès, sense saber perdre amb elegància i educació, continua preguntant-se el per què és víctima de totes les injustícies del món mundial. Una expulsió, totalment justa, li ha servit per seguir plorant i, sense venir a compte, justificar les derrotes davant el Barça per criteris arbitrals. Per a mi, és un personatge penós,que està perfectament ubicat fora d'Espanya i així ens l'estalviem. Fins i tot el Madrid, tot i el Florentino que incomprensiblement li veu totes les gràcies (Dios los cría y ellos...), fa una altra cara, encara que mai serà sant de la meva devoció.

No serà fàcil que el Pep pugui implantar el "tiki-taka" al joc dels alemanys, i l'hauran d'acompanyar els resultats i la paciència, sobretot venint de guanyar-ho tot amb un altre sistema. De totes maneres, ahir ja es va veure alguna coseta que et podria fer pensar en els inicis del "seu" Barça, que ha quedat per sempre més com a referència històrica del bon joc i del bon gust. Gran final. Gran victòria. Derrota i llàgrima de Mou... com sempre!

Quinze més deu

Sembla com si fos ahir, feliç record, tot i que nosaltres badàvem amb el Jordi, fins i tot un, que és d'afectes possessius, va pensar que al nen se li feia una malifeta, res més lluny, encara que al meu poble en diuen caure de la banqueta... I va arribar el dia, el darrer d'agost. El Jordi es va quedar amb nosaltres, i nosaltres, ja ho sabeu, cofois, badant... I a la clínica, una deliciosa carona amb el bo i millor dels seus pares, però que, al moment de veure-la, em va semblar molt més bonica, amb un parell d'ulls espectaculars, d'aquells que parlen i fan llum a la vegada, una boqueta de disseny a l'estil de la Julia Roberts o de l'Angelina Jolie (què més voldrien elles) i tot un conjunt encantador, regal diví, com per somiar en les harmonies, perfeccions i bondats que són les esplèndides realitats actuals. Encara sento les emocions profundes de quan em van proposar de ser el padrí... immenses proclames d'abraçada natural, glorioses sensacions de l'amistat sincera... tot, tant de bé i de bo només igualat amb l'arribada del Pere. M'agrada repetir-ho: gràcies eternes per la vostra proximitat. Que siguis molt feliç!!