Dinar de cosins

Ja sense pares, només queda la Teresa, la dona del meu padrí, però tenim fills i filles i els amics Josep i Conxa i el seu oncle. Farem una paella, amanides i entremesos, i cadascú s'encarregarà d'alguna cosa i comptarà amb el meu assessorament moral. Nosaltres... la Teresa, farà unes safates d'ibèrics que tenim de la cistella de Nadal que ens va tocar a la rifa del barri, també algun canapè amb pa torrat i ja ho tindrem tot a punt. Són les onze. Primer anirem a fer el talladet reglamentari, entre pecho y espalda, com diria el meu amic Julián, i després a preparar coses i a taula... Serem uns vint, tot i les tan sentides baixes. Ahir van arribar Teresita i Joan Ramon i les filles de Tarragona, així que els que hi som... hi serem. Aquest any ho farem al de Rafelet, mon fillol, allí muntarem la paradeta de paper i plàstic i així no caldrà preocupar-se gaire de netejar després... tot cap a la brossa, tot i que aquest any no hi haurà brasa com era habitual. Rafelet i Conxita fan la paella. Pere i les cosines han muntat la taula. La Teresa i jo, d'ajudant, hem fet l'entremès on hi ha, fins i tot, ous farcits... fa tot el goig del món. La gent fa bona cara... Susanna obre una pinya, la Titi fa amanides de les seves amb tot l'art i gràcia de la nena, ara ja senyora.

Són dos quarts de vuit, sóc a casa, he fet un reconstituent horitzontal de sofà, i ja estic a taula per acabar de contar-vos aquesta bonica reunió familiar. L'arròs, insuperable, els autors s'han lluït com mai, ha quedat melós i amb molt bon gustet mariner, amb sípia, musclos, grúmols, galeres... i tota la gràcia que té el saber-ne i fer-ho de tot cor. Ens ho hem menjat tot, la paella, les amanides, els entremesos i una súper pinya natural molt bona, i torrons de tota mena, fins i tot de Xerta avellana, com quan érem petits. Per damunt de tot, el plaer d'estar unes hores junts, veure que les meves cosines Teresita i Conxita i jo, si no comptem a Teresa (la dona de mon padrí), ja som els més grans, voregem els setanta... bé, jo encara no, però ja vaig cap allà. També la resta es va fent gran, l'amic Josep està poc afinat i la dona de mon padrí també té problemes de salut variats i li cal tenir cura i els fills prop. Per la propera reunió de cosins hem parlat d'un suc d'anguila, que farien la Conxa (dona de Josep) i la Teresa (la meva), que per als nadius és tota una il•lusió, però... ja veurem, nosaltres fem festa de tot i el més important és estar tots junts i sentir l'escalfor i la força de la sang. Ens hem desitjat un bon any. Demà marxarem cap a Tarragona. Sigueu feliços!!

Restem al Delta

Després del canaló perfecte i d'un dia en pau i bé, restem aquí. Avui toca Delta: Nicanor, el meu hort, Sant Carles... La Mar marxarà aquesta tarda i nosaltres ens quedarem un dia més per fer el dinar de cosins i, en acabar, anirem ja cap a Tarragona. Un cop passat el dia de Reis, haurem de fer bondat de la bona en el menjar i tornar a la bici i la caminada per fer salut. Solem anar a dormir tard i, llavors, ens llevem també a les onze i així es va endarrerint tot, però són vacances i recordo que sempre anava bé destruir timbres, campanes, horaris i anar una mica amb l'aire a favor... Sento moviment... la gent mou, el dia es desperta, serà maco, si Déu vol, amb tots al Delta.

Com estava previst, hem esmorzat coc de poma i hem anat a buscar taronges, després ens hem apropat a la platja dels Eucaliptus, a tocar aigua salada del nostre mar amic i, d'allí i per la casa de fusta i tota l'Encanyissada en ple, hem fet cap a Sant Carles. Volíem dinar a cal Mañá, però estava tancat per festa setmanal del personal... aleshores m'ha vingut al cap un Can Ramon, en aquest cas Can Víctor, un acollidor lloc de tota la vida on reina la cuina marinera i de mercat. Ha estat un entremès de calamarsets i gambetes per compartir, prou abundós i bo, i un arròs melós d'ànec del Delta (boníssim) tot regat amb un blanc, Masia d'Espiells, preferència del Pere. Molt bé, tot de bon gust i qualitat, bon servei i, en l'anada i tornada, ens hem delitat amb el panorama incomparable de les planures del Delta que... com més el miro, més m'agrada, sempre diferent, sempre especial, sempre únic.

Són les cinc. Ja som a casa un altre cop. La Mar es prepara per marxar. Demà toca festa de casa i cosins, família... també estic il·lusionat i potser ens quedarem fins divendres per solucionar alguna qüestió de papers i legalitats. Descansarem una mica, però no voldria adormir-me, si no a la nit tornarem a fer les tantes. Són uns Nadals molt actius, i sempre penso amb els pares... gairebé tot el bo que em passa es degut al seu amor i dedicació. La Teresa ha estat un regal diví i La Salle una llum que m'ha anat aclarint el camí, tot i que algun cop era massa bon camí per a tan mal vianant... Ja en els meus principis d'hivern, Déu em deixa veure i viure, amb profunditat, diferents aspectes, extraordinaris per allò que tenen de dramàtics o de gloriosos, que també són vida... i vas de muntanya russa, prop del cel o arran de terra, però quan hi ha una pausa sembla que reps l'aplaudiment de tot l'hivern en ple que et dóna la benvinguda per a rebre un bon present, tot i que no tens gaire futur... però sí molt passat, com diria el doctor Broggi, al cel sigui.

Cap d'Any

Primer dia de l'any 2013, Cap d'Any, sant de Manolo, el meu sogre (al cel sigui), persona d'una excel·lent bonhomia i grans qualitats. Anit vam menjar el raïm amb el meu fillol i sa mare, Tere i Joan, també van venir l'Àxel i la seva companya i, al final, Marcel·la i el seu company. Ens vam desitjar el bo i millor, tot aixecant les copes amb un bon cava. Rafelet ens va oferir un licor d'arròs que pinta molt bé, amb un gust semblant a la crema catalana. Vam estar molt bé i ens vam abraçar els presents i vam recordar al del cel i, entre totes i tantes coses maques, marxàvem a dormir passades les quatre de la matinada.

Avui ens hem llevat a les onze i hem anar a fer el talladet, marca de la casa, al de Nicanor. La Teresa fa canalons... ja tenia el rostit fet i ara mol i els va plegant. Marcel·la fa els entremesos, sembla que tot fa cara de bona pinta. Han trucat el Pere i la Mar per dir-nos que, al final, venen en cotxe i que abans de les dues serien aquí... Ja són aquí, ja ho tinc gairebé tot. Dinarem aquí a casa nostra, serem sis, i em fan il·lusió els canalons perquè és un procés molt laboriós però tenen aquell gust casolà que només poden aconseguir cuineres com les nostres mares i, ara, les filles de ses mares... la Mar, que és també a l'aguait, i el Pere aviat en faran, que no es perdi, el bo és bo i no perd, ciència maternal.

Hem dinat d'allò més bé. Tot ha sortit perfecte, normal... la Teresa era a la cuina i a més i al final ha tingut l'ajut de la Mar i Marcel·la, aleshores no podia anar malament de cap manera. Hem fet una mica de migdiada, jo al sofà... m'he quedat fregit. Els joves han anat a fer un tomb amb els cosins i nosaltres també anirem a què ens toqui una mica la nit i parlar en "cavero". Tot té el seu encant, també el seu desencís, però cal veure i sentir de prop, sempre hi ha un alè que escalfa, una bellesa per descobrir, un amor per dipositar... El dinar de família el farem el dia 3, tot i que la Mar ha de marxar i no podrà ser-hi. Bé, almenys avui i demà dinarem junts i brindarem per tots i per nosaltres perquè tot funcioni a fi de bé.

El Pere, la Mar, la Teresa i jo hem anat a veure el riu, hem passat pel pont Lo Passador que va a Sant Jaume i hem passejat pel carril bici que hi ha a la vora de l'Ebre. Feia fresqueta i olor a llac i arrossars, algun so d'ànec i molts bussons calats amb el llum encès i en espera de què entrin moltes angules. Els qui n'entenen diuen que ha de fer mal temps per a agafar-ne, però els pescadors igual ho intenten perquè és ara quan valen molts cèntims. Ja som a casa, el Pere riu perquè ha fet una foto a sa mare en una posició còmica. Demà anirem a dinar plegats, potser a Sant Carles de la Ràpita, que és una garantia. Després, la Mar marxarà amb taronges i amb tot el nostre amor del cor...

Demà, any nou...

Avui... darrer dia de l'any 2012, demà... primer del 2013. som a la imperial Tarraco, un dels meus amors preferits. Aquesta tarda marxarem cap al Delta, amor total, i allí faran cap el Pere i la Mar, demà, per menjar canalons (poca broma...) i començar l'any amb nosaltres. Hem dormit a casa, al nostre llit, que sempre és una altra i millor història. Ara anirem a comprar quatre coses perquè els canalons siguin de debò, tot i que no tindrem el pollastre que Teresín ens tenia a punt per aquestes dates, vull dir criat a casa amb moresc i tal...

Estic ja bé dels peus i la cama, només necessitava una mica de descans després de passejar-me l'esplèndida Saragossa...també el meu llit fa miracles! Tot bé, perfecte, un final d'any amb la Teresa i els joves prop i amb el convenciment de què els nostres pares, des del cel, ens contemplen i fan aquell somriure fi de bondat i protecció que tant ens reconforta.

La meva dona i jo ja ens hem posat els reis... ens hem comprat una càmera Olympus per fer fotos de tot allò que ens agrada i que, després, pengem al bloc, i una tablet nova per mi ja que, segons l'experta en maquinetes variades, la que tinc ara es va quedant antiquada i que el meu progrés adequat en les noves tecnologies mereix fer el pas següent... i jo, a callar i aplaudir. Ahir a la tarda van venir la Mar, de Tarragona, i els nens i vam parlar dels viatges i dels nostres bons desitjos envers l'any que encetem. Són molt macos, familiars i entranyables...

Dinarem a casa i, després, cap a Deltebre falta gent... no cal dir que, per a mi, és sempre tota una il·lusió i un mar de records i sentiments, la profunditat dels quals és com una font d'on brolla l'origen i l'essència de la meva existència, que després la Teresa i La Salle han acabat de forjar una cosa prou digna, tot dit sense fums però si amb una certa estabilitat emocional i anímica. Feliç 2013!!

Darrer dia a Saragossa

Són les deu i som al Cafè di Roma, esmorzarem i anirem a buscar la maleta i la deixarem al cotxe, que tenim al pàrquing Salamero, i després anirem tranquil·lament a veure el palau àrab. El palacio de la Aljafería és patrimoni de la humanitat i és un dels monuments més representatius i emblemàtics de l'art mudèjar aragonès. Aquest palau islàmic (s. IX) és un dels grans cims de l'art hispanomusulmà i es veu que d'aquí van sortir moltes idees per construir Los Reales Alcáceres de Sevilla i La Alhambra de Granada. Amb la reconquesta de Saragossa per Alfons I, es va convertir en el palau cristià medieval dels monarques aragonesos (s. XII), ampliant les dependències amb alguna capella. Posteriorment, el 1492, es va convertir en el palau dels Reis Catòlics, amb certes aportacions arquitectòniques pròpies del Renaixement i a partir del segle XVI, amb Felip II, es va convertir la Aljafería en un recinte emmurallat exterior amb una imponent fossa de circumval·lació. Realment, molt bonic... ens ha sorprès i ens ha deixat bocabadats els sostres per les seves espectaculars formes i colors i per les diferents arcades fetes amb molta traça geomètrica. Sí, visita obligada a Saragossa.

La visita acabada, se'ns ha acudit de buscar i anar a veure l'escola de La Salle Gran Via, al carrer Santa Teresa de Jesús, 23 de Saragossa. Així que hem agafat el tramvia i, al cap d'una estona, ja baixàvem a la parada que hi ha just al davant. Ens hem apropat a contemplar l'edifici de l'escola i, després, i a l'altre costat de l'avinguda, hem vist el Campus Universitari. A l'hora de dinar, ens han posat un altre mantelico i hem volgut provar el cochinillo, que era l'especialitat de la casa i... per fi li he vist la gràcia, ja que mai abans m'havia convençut. Després, cap a les quatre, hem enfilat cap a casa i a dos quarts de set arribàvem sans i estalvis. Tot un plaer, un viatge ràpid però molt ben aprofitat...

Amor...

M'agraden totes, la que més... la meva dona, i sóc d'amor fàcil, ho faig sense problemes, veient sempre la part atractiva de qualsevol forma de vida honesta. La meva darrera part del cor s'ha quedat a Saragossa... la ciutat, la seva gent, la seva parla, el seu menjar, el seu vi, la seva gràcia de diminutiu dolç i espectacular tendresa, les seves esglésies de torres guarnides d'art, campanars que rasquen el cel i toquen glòria, Goya que és un tot a part, geni total...

La gent, a partir de les vuit de la tarda, surt de tapes, una família amb bessons i un altre en braços, la Teresa i jo davant d'un remenat d'ous estrellats amb pernil de Terol, i cada cop entra més gent... i el Tubo és ple de gom a gom, i no perquè sigui estret, ni molt menys. Saragossa, ciutat plena de persones al carrer, edificis uniformes i plens d'història, poble amb riu i jota, seu oficial de la noblesa, un encant, una delícia...

El cambrer que ens ha servit ha volgut posar-nos un mantelico, perquè fa més de sopar i la noia rossa de l'Umai, que es pot mirar de cap a peus, ens ofereix unes hierbicas, tot dient que són un bon digestiu. Aquí tienen el papelico de la compra, diu el senyor de la botiga dels records. La Pilarica o Los mañicos són noms de diferents botigues de tota mena.

Demà enfilarem cap el desert de Los Monegros, de terra blanquinosa i gairebé deixada anar, i sense pobles. Travessarem part del territori d'Osca i dormirem a Tarragona, que també és el meu amor. Però ara ja en tinc un més: Saragossa!!

Seguim amb els manyets

Hem anat a esmorzar a un Cafè di Roma que hi ha aquí al carrer Alfonso I. Estem a dos graus i fa una boira tan espessa i freda que he hagut de posar-me una gorra, però bé, tot molt bé, fins i tot la xocolata amb xurros, propis del temps. Ahir al tard, vam anar a veure la Plaça d'Espanya i pel carrer de la Independència que la travessa, amb tot un seguit d'arcades plenes de comerços, gent i molta animació, ens va sorprendre la quantitat de top manta exposant al terra tota mena de material, de procedència indefinida, amb una tranquil·litat que no tindrien pels nostres indrets. Anem cap al Museo de Zaragoza. Està situat a la Plaza de los Sitios, al seu costat té l'escola de Belles Arts i, una mica més enllà, una escola pública en un edifici de l'any 1900 que és una bellesa. El museu és preciós, gratuït, i té una passada d'estils en diferents sales que totes donen a un pati central que és una meravella. El primer pis, dedicat a Goya, marca diferències i podria explicar un de tants perquè de la visita a Saragossa. Aquest bon senyor era genial i ha arrossegat a una sèrie de seguidors, a tots els nivells, que han fet escola diferent i única.

Al sortir, tot i la boira, hem tornat a veure el riu Ebre i, ara sí, ens hem apropat pels miradors del Pont del Pilar i per altres del passeig lateral, i els ànecs i les mudes, i les garses i algun bernat, ens han ofert tota la seva naturalitat, des d'uns vols amb suau patinada sobre l'aigua, passant per extensió d'ales d'una garsa real, fins a les capbussades d'un coll-verd, cul enlaire ell, la mar de divertit. Sí, sí, molt riu, amb molta fauna, amb molta vida... llàstima que al Delta cada cop n'arriba menys.

Hem comprat alguns records de Saragossa per la família i amics, i hem dinat a l'Umai. Hem descansat una estona i, a la tarda, hem agafat el tramvia a la parada del Cèsar August i hem baixat a la de l'Emperador Carles V, davant mateix del parc de José Antonio Labordeta, amb un jardí botànic fantàstic i unes fonts amb sortidors de tota mena, espectaculars colors, simfonia de formes i gràcies dignes de veure, bonic de debò. En sortir del parc hem caminat una mica, no gaire, fins arribar al camp de futbol del Saragossa, l'estadi La Romareda, que em feia il·lusió de veure. Davant mateix està l'Hospital Universitari Miguel Servet. Hem tornat a agafar el tramvia a la parada de La Romareda i hem baixat a Plaça d'Espanya.

Ara som a un Lizarran, amb mal de peus i, fins i tot, d'una cama que protesta, però feliç i satisfet de veure tantes coses i tan maques. Sorprèn la quantitat de gent que es veu pel carrer, pels carrers, per tots... famílies senceres, senyors grans, grups d'amics, tots amb bona cara, sense pressa, però sabent on van. Sembla que van en manifestació però no protesten de res, més aviat mostren complaença i satisfacció. Vistos així, per un mig observador com jo, diria que gaudeixen d'un bon nivell de vida, com si la crisi aquí hagués passat de llarg. Passejant per les places d'Aragó o d'Espanya, o pel Tubo, o pel carrer Alfonso I, un se n'adona que tothom compra i menja bé, la gent va ben vestida i omple els carrers, en castellà, això sí, melòdic, és clar, musical, també, amb gran varietat de diminutius graciosos, per descomptat, de felicitat i bona estada i acollida. Són dos quarts de nou i no tenim gens de gana. Segurament anirem a fer un tomb pel carrer Estébanes i d'altres propers, que són l'ànima del Tubo, i picarem alguna coseta i... fins demà, si Déu vol, que emprendrem la marxa cap a casa, no sense haver passat abans per la Aljafarería, que és un palau àrab que sembla que pot estar bé. Saragossa, tot un plaer visual, calia venir, sí senyor... genial!!

Som a Saragossa...

Hotel Oriente... teníem reserva i ens esperaven, correctes, pacients, servicials, tot en castellà, però una llengua de Cervantes com a musical, millorada, més divertida, on triomfen els diminutius i el canvis de to sense agressivitat. Hem deixat el cotxe al pàrquing Salamero, immens, amb tres plantes absolutament plenes menys algun lloc a la tercera planta que és on l'hem deixat. L'hotel és al centre, a tocar de tot allò que volem veure, així que avui mateix ens hem passejat pel carrer Alfonso I, tot zona de vianants i comercial per excel·lència, i al final del qual, solemne, impressionant i totalment venerada, es troba la Basílica del Pilar. Hem entrat, hem mirat cada racó, cada lloc de pregària i respecte: Santa Llúcia, Sant Jaume, el Crist a la Creu... i la Verge del Pilar, on ens hem assegut una estona per demanar, com faig sempre, una millora personal i la protecció de la família i amics i de tots aquells que tinguin necessitats. A la dreta de la Plaça del Pilar, hi ha la Seu, Catedral de Sant Salvador, que demà visitarem més acuradament. A l'esquerra, l'església de San Juan de los Panetes, que estava tancada.

Evidentment, ens hem apropat al riu, l'Ebre, el "meu" riu i de tots, com la mar o el sol... M'ha sorprès l'amplitud, tot i que sembla que no té gaire fondària per les herbes que sobresurten amb facilitat per alguns llocs. Baixava ràpid, com si per dalt hagués plogut amb generositat... ja era fosc i no he pogut veure si hi havia algun ànec, però hem fet la caminada gairebé respirant Delta i hem contemplat fins a tres ponts, un de pedra molt maco i un altre anomenat Pont del Pilar. Demà pensem anar amb tramvia o bus a l'altre costat del riu, on hi ha moltes coses interessants per veure.

Hem dinat al Restaurant Umai, que és del hotel, i ho han fet força bé: un risotto molt digne i cua de bou al vi negre, que semblava fet de la Teresa, tronc de Nadal de postres i un Rioja de 13º que feia bon joc. És un quart de nou i ens hem assegut a fer una canyeta i descansar una mica... per avui ja hem caminat prou, demà més, encara ens manquen veure moltes coses de la llista, algun museu, restes romanes... tampoc cal tornar-se boig, però tot val molt la pena.

Cap a Saragossa

És dijous. El Pere ja és a Barcelona amb la Mar. Hem anat a esmorzar i després caminarem una mica per Tarragona, tot i que fa una mica de fred, uns 6º, però portem roba d'abric, sense gorra (llàstima!) ni guants. Dinarem a casa, una mica de tall rodó que va sobrar d'ahir, amb la super-salsa de la Teresa, i després fins Cap d'Any farem una mica de bondat. Aquesta és la idea en un principi... això si no marxem a Saragossa, que és la pròxima sortida, si Déu vol, que ens fa il·lusió de fer. Quan anéssim, trucaré al Gmà Lluís per dir-li que hem anat a veure la "seva" i la nostra Pilarica.

Per TV· fan un reportatge del jugador del Barça Èric Abidal, que s'ha fet estimar per la seva actitud davant l'adversitat. Tothom coneix la història, gran futbolista i millor persona, Déu ha volgut que el recuperem per a l'equip i per a la vida. Bé, ja ho hem decidit, ens fa il·lusió i ara podem fer-ho... demà al matí marxem cap a Saragossa. El "meu" riu del Delta té allí un pas gratificant i tots nosaltres un afecte especial a la Verge del Pilar. De fet, és un costum d'anar a passar els nostres fills sota el seu mantó i demanar la seva protecció. La Teresa ja ho té tot a punt... hotel per dos nits i totes les visites obligatòries que es poden fer durant un parell de dies i mig. Per Cap d'Any, tots al Delta. Tenim nou Govern, pau i bé per a tothom... i ànims nou Govern!!

 

Concerts

Després d'en Raimon, ahir va tocar l'esperat concert de Sant Esteve per l'Orfeó Català al Palau de la Música. El van donar al canal 33, a les deu de la nit, i com sempre espectacular de veus, direcció, presentació i, sobretot, significat. A la primera part, em van agradar algunes de les peces d'autors anònims que tenien força ritme i bellesa auditiva, i a la segona, les nadales a ritme de jazz (piano, contrabaix, bateria i saxo) tenint per a cada instrument uns consentits i molt aplaudits moments de glòria total. Realment per emocionar-te escoltant: Fum, fum, fum; Non, non; Les dotze van tocant; El dimoni escuat i El noi de la mare. Com a cloenda, la cançó de la marató Tornarem, com a crit d'il·lusionada esperança en què tornarem a somriure després de vèncer tanta varietat de crisi. I què dir d'El cant de la senyera, amb el Palau ple d'estelades... Abans, una jove cantaire havia llegit un curt, però assenyat i pràctic, manifest reivindicant la nostra llengua i cultura i, sobretot, la immersió lingüística. Tot el meu respecte, aplaudiment i consideració a aquesta organització... l'Orfeó Català és l'ànima de la nostra cultura musical, és l'absència del crit, la presència del so, suau, ferm, ric, que t'eleva per les ones del somni i de l'encant, poesia de ritmes, una pau sense por, cultura en estat pur, arrel de tot allò més preuat que és nostre i que aquí tenim la millor essència.

En acabar, feia zapping i, a la primera de TVE, començava un altre concert, Dos pájaros contraatacan, gravat a l'Argentina per Joan Manel Serrat i Joaquín Sabina. Evidentment, això és una altra història, amb uns conceptes de la música i de la vida molt particulars, tot i que tenen cançons, sobretot Serrat, que són realment entranyables: Mediterrani, La tieta, El drapaire, Caminante no hay camino... També Sabina té algunes cançons reivindicatives que sonen bé, tot i la constant irreverència, diria que gairebé a la mateixa vida, però cadascú exerceix com millor li sembla la seva llibertat. De tota manera, feia patxoca veure a dos cantants, cantautors, diria més aviat, perquè són ells qui han composat la majoria de les seves cançons, d'una certa edat ja, amb una acusada pèrdua de veu, sobretot Serrat, però amb totes les taules que suposa una llarga i fructífera experiència. Una bona posada en escena, un bon conjunt de músics, un equip de so adient i un parell d'espectaculars vocalistes que aportaven una bona veu complementària, feia de tot plegat un bon espectacle, si més no, digne i de reconeixement a dues trajectòries basades en l'esforç constant i en la reivindicació de els seves idees i formes de vida.