Estoïcisme

És dilluns, plovia, ens ha sorprès sortint de l'escullera camí del Miracle. Allí, en el primer bar del club nàutic, davant del petit port de les barques recreatives, ens hem resguardat, tot i esperant estoicament que amainés una mica per enfilar cap a casa. Ens hem ajuntat un grup de gent de bici, esperant pacientment i, com sempre, arreglant les espanyes sense massa remei.

Un cop a casa, he reflexionat una mica sobre la paraula "estoïcisme". Segons el meu diccionari de l'Enciclopèdia, que ho sap gairebé tot, diu que és una escola filosòfica grecoromana que tenia com a ideal l'exercici de la virtut, que hom aconsegueix mitjançant l'acceptació del destí i la lluita contra les passions. Per extensió, representa impossibilitat, indiferència, davant el plaer o el sofriment, capacitat de suportar el dolor amb fermesa, de no afectar-se per les passions. He escoltat moltes vegades allò de "aguantar estoicament" tota mena de maldats, o tot el que caigui, i, per si en tenia algun dubte, que més aviat no, ara queda clar que parlaríem d'aquella capacitat per a suportar el dolor amb fermesa. Sona com allò de què no hi ha més solució, que ha de passar per mi, i que, fins i tot, comporta una certa resignació, no buida d'esperança, pacient, pacífica, ferma i estoica.

Passen o volen

Passen o volen... vull dir els caps de setmana, ho fan amb tanta rapidesa que no te n'adones. Torna a ser dilluns, allò del despertador, com un mestre en actiu qualsevol, però ara amb la bici i el vestit de formiga atòmica a punt, talladet entre amics i de ruta amb companys pels indrets habituals de la preciosa Costa Daurada tarragonina. Al final, el Pere i la Mar no han pogut venir, sembla que el meu fill tenia feina i la Mar també va embolicada amb el màster. Nosaltres, la Teresa i jo, tampoc hem anat enlloc i hem restat a casa fent esports de sofà, menjant de nevera, però bé, i estant d'allò més bé, tranquil•lets i en pau.

Dels esports, després de les victòries dels tres primers a la lliga, cal destacar que, des d'avui, el Rafa Nadal torna a ser el número u mundial, tot i haver perdut la final xinesa. S'han jugat dues supercopes d'Espanya, una de bàsquet que, malauradament, ha guanyat el Madrid i una de hoquei damunt patins que ha guanyat el Barça a la tanda de penals. El Barça B i el Girona de 2a A, sembla que han baixat pistonada i avui els segons han empatat a casa amb el Sabadell, que tampoc està per tirar coets. Dilluns sempre penso en allò del calçó vell... Ànims, salut, felicitat i bona setmana a tothom!!

Respecte al desconeixement

Un cop més, parlant del Delta de l'Ebre, em fa gràcia quan diuen allò de què tot els sembla igual, que és un paisatge monòton i on, un cop has entrat, no saben ben bé on anar ni com sortir. Només se m'acut allò que sovint oblidem... i és que cal respectar el desconeixement de qui ens visita i fer el que calgui per fer pedagogia, tot començant amb unes oficines de turisme com cal, uns bons indicadors actualitzats i la mentalització de tot el poble per explicar i fer saber que aquesta terra és única, també diferent, no solament amb els colors de l'arròs, la terra i l'aigua en cada època del seu desenvolupament, sinó que, fins i tot dins de cada estació, hi ha traces diferencials definitives que, evidentment, només cal conèixer.

Estem acaronats per l'Ebre i la Mediterrània, amb dos canals de reg, un a cada costat de riu, amb subcanals que donen vida als arrossars i amb els seus desaigües corresponents. Els pobles del Delta, gairebé tots tenen un gran carrer central, de manera que pots anar des d'Amposta o N340 fins l'illa de Buda, i aquesta és la referència bona. Per entrar o sortir es pot fer per Camarles, pel pont de l'Ampolla o ja prop de l'Aldea, i sempre fas cap al carrer principal de Deltebre. No és tan difícil i, si estimes la terra, un plaer inoblidable...

Bleda i sosa...

Era nena, molt maca però sense massa més gràcies, que es va anar a confessar i li diu al mossèn:
- Pare, m'acuso d'haver anat al cinema amb el meu nuvi.
- La pel•lícula era apta i decent? - pregunta el vicari de Crist.
- Si, pare - diu la nena -, però és que el meu nuvi em va posar la mà al genoll, i anava pujant... Però sap què passa? Doncs, que jo sóc molt bleda i molt "sosa", i pujava cada cop més, i jo cada cop més "sosa"...

La noia s'anava excitant en la mesura que anava explicant la progressió de la mà del nuvi al llarg de la seva cuixa. En un moment en què la nena semblava accelerar-se més, el mossèn li diu:
- Escolta filla meva, vols dir que en lloc de "sosa" no seràs "potassa"? - tot pronunciant la "o" com una "u", amb la qual cosa se li entenia tot.

Evidentment, la suggerent al•lusió als productes esmentats deixava molt clar on podia estar , no l'origen, però sí la consagració definitiva del problema. La penitència va estar espectacular i tota a base de teràpies dissuasòries per aconseguir una sana influència en el comportament de les mans de tots dos. Tot això, a més, ben regat amb un bon joc de pregàries per demanar de veure la pel•lícula sense interrupcions. Amén!

Por

Per fer-te sentir torbada l'ànima, una inquietud amb procedència i destí, una commoció de desgast psicològica davant allò que el malvenen, com un perill imminent i imaginat, però sobretot incoherent, interessat i, per no donar més voltes, fals. Ja dels homes molt primitius manava qui tenia el garrot més gros. Després, seguint la línia, han volgut posar en acció la força dels tancs volent, sense aconseguir-ho, que només amb la por, sense raó ni raons, no en tenen prou, mai en tindran prou.

Ara més que mai ho tenim clar i, fins i tot qui té el garrot gros, en forma de botons, s'ho pensa i consulta, més d'un cop i més enllà dels seus. L'única força és la raó pura, i la raó només està en la democràcia perquè, com molt bé deia l'Espriu, els homes no poden ser si no són lliures. Por de què, per què i a qui, l'única por és la vergonya crònica de seguir vivint de genolls sense remei. Evidentment, no crido a ningú a ser Rambo, però sí que és l'hora d'activar la raó i que ja no cal parlar entre dents. Por... més aviat pànic a la progressiva anul•lació dels nostres drets...

Hem sopat una amanida

Arguments, vull dir... ingredients: enciam, ceba tendra i tomàquet... del Delta, poma... de Lleida, un pensament de kiwi... de fora, palets i tonyina natural... del mar d'aquí, uns daus de formatge de cabra... de llet nostra, uns ibèrics tallats fins, com a núvols vermells de... vent, unes anxoves, més fetes que les de... l'Escala. Oli verge d'oliva d'Ulldemolins... per exemple, sal iodada de Sant Carles de la Ràpita... estaria bé, vinagre balsàmic de Cal Menescal... de Bot, Terra Alta, gloriosa comarca de bon raïm i millor vi. Parlant de vi... com és de nit i és amanida, no cal utilitzar l'artilleria pesant del Priorat o Montsant, amb una delicatessen Casadó, de Batea, pinta genial...

Amb tot a punt, net i tallat amb gràcia, dues plàteres immenses ens contemplen, bé... en un principi a la Teresa, sempre, ella és l'artista que fa allò bo i bonic, original i atractiu, de foto per somiar. Confesso que mai havia estat un fan de l'amanida, però aquesta mescla de sabors m'ha fascinat. És, perfectament, un plat únic, lleuger, molt sa i amb gairebé tots els nutrients... Clar, un sempre associava l'amanida com un complement, un acompanyant d'un plat més fort de carns o peix... Bé, senyora amanida, amb aquest atractiu mai caminaràs sola... ets tot un plaer!!

M'agrades tu

M'agrades tu, la teva companyia i afecte,

el teu costat, la veu paral•lela, sempre,

l'eco millorat i perfecte d'allò que dic,

i penso, i faig, i sento a cada instant.

M'encanta saber que hi ets, prop,

compartint oxigen i alè, calor, color.

Està bo de viure, el veure amb tu, la pluja,

més enllà de la finestra, a la plaça...

contemplant com s'ha fet la nit a mitja tarda,

víctima d'una tempesta negra,

amb crits de llamps, de llums incertes...

És un plaer allò de la certesa fiable,

sentir un teclat, una música,

vida de moviments a cau de mà i de cor.

Sempre és preciós allò de no estar sol,

sobretot quan estàs sol a dos...

Com aquells cec que tot ho té a mà,

millor com aquell que ho veu tot,

sobretot que la solitud ets tu i jo.

Estic cofoi de veure que no hi ets perquè,

com diria el poeta amb precisió,

hi ets en cada bri de cosa de la casa.

Aixeco el cap i et veig, sento que fas i et mous,

o no, però estàs allí o allà.

Fem gestos automàtics, sopem, parlem,

seiem, fem comentaris d'acord i afins...

M'agrada la teva companyia i afecte,

la veu paral•lela, l'eco millorat i...

és que... m'agrades tu, segur que sí...

Mai és massa

En el temps en què no en tens prou de res,

temps en què t'ho mereixes tot i més,

i et creus amb uns braços immensos,

amb capacitat per contenir els móns...

I dormiries dia i nit i voldries, al mateix temps,

no jeure mai, perquè no hi ha prou moments per tanta cosa.

Un poeta vol tocar el cel amb la paraula

i té l'ànima per fer-ho, i el cel es deixa...

Un professor és com un nen gran

i hauria de fer l'esforç i ajudar-los a viure com a nens,

sense tenir-ne mai prou de res, d'allò de nens...

Un vell és l'amo del temps, del seu... l'omple,

fa coses, mai massa, tot i que on no arriba,

imagina, i creu que mai és massa, viu...

La vida és un camí llarg i ample

que hem de fer amb bon calcer i ulls oberts,

sense perdre la gana ni el seny.

Amb aquesta base cal esperar-ho tot,

mai és massa de res, d'allò de bo i de bé.

Sempre ho volem tot, ho esperem tot,

a cops sense sembrar o merèixer,

però des de la dignitat, la constància i l'esforç,

mai és massa gaudir del camí com cal.

Somnis a tocar de mans, prop, aquí.

M'estimes? Prova-ho! Mai és massa!!

Torna a ser divendres

Divendres gloriós, glossat pel meu alumne i company Antoni Maduell. Ara sí que si és possible que plogui, així que festa. Llàstima els meus companys, que han suspès la sortida a Tortosa per la ruta verda... però tampoc en tenien massa ganes perquè cerquen la novetat i aquesta ja l'havien feta. Però... com que no hi ha mal que no esdevingui bé, dons, aprofitant la ben entesa, hem anat a esmorzar a La Xarxa, ja que avui és primer divendres de mes i cal mantenir les tradicions, sobretot si són sanes de peix fresc de vora mar, Serrallo pur i total.

Avui he descobert el sabor de la tonyina jove, un quilo i escaig, a la planxa, sense reconstituents ni dissimuladors, de la barca enfora. L'amo, un autèntic llop de mar, ha fet un somriure captivador quan li hem mostrat l'agraïment per tanta veritat i exquisidesa. Cafè i xarrupet d'herbes... Voleu dir que mereixo tan bons amics, espais, moments joiosos i variats com estic vivint? El cap de setmana es presenta bé. Diumenge el Pere i la Mar vindran a dinar... aleshores, l'ànima es serena i el plaer gaudirà de tota intensitat. Mentre, dissabte de casa, Barça i Teresa... tampoc està gents malament. Torna a ser divendres. Feliç dia!!

Memòria musical

La memòria falla en certes coses,

sobretot aquelles que et dius que són per oblidar,

però en altres sembla tenaç, fins i tot irritant.

Es diria que constantment executa música.

Em sembla escoltar música tot el temps.

El que desconcerta és la diversitat de caràcter.

A cops, desperto amb un moviment lent, suau... m'encanta.

Potser, a l'hora d'esmorzar, m'arriba un concert de Vivaldi

i, després, una mica de Mozart, bellesa matemàtica.

Però, altres vegades, desperto amb una cansada marxa,

seguida d'algun anunci i més música estrident.

Per què, a estones, la memòria et tortura

amb aquests sorolls que detestem del tot?

A cops, la memòria sembla recompensar-te,

d'altres sembla venjativa i et treu la pau.

Evidentment, hi ha una música adient

per a cada episodi de la nostra vida...

però... ens agrada tant allò de pixar fora del test

que volem ballar sardanes a una discoteca,

o escoltar una simfonia a l'infern.

Regirant la memòria, he pensat que, a molts,

ens aniria força bé una fuga, com aquelles de Bach,

per veure de traslladar-nos al lloc de les músiques amigues,

amb sons d'amor i democràcia.