Cal viure

Cerco a la Terra alguna forma de vida, d’allò que se suposa que és el Cel. He trobat per algun lloc indicis d’abraçada, d’aquelles que ho fan amb el cor. He tingut la sort de ser acceptat en el departament on regna el benefici del dubte i s’extrema l’interès per la comprensió generosa de tots els comportaments de la bondat. He gaudit de l’espai on el somriure t’arriba en forma de bona música i he volgut ser a l’alçada, o si més no ho he intentat. Cal viure amb intensitat l’amor de cada instant. Cal viure…

Plats de cullera

El professor Francesc Llobet, bon amic i company a La Salle de Reus, ens parlava de la setmana dels barbuts i ho associava amb la setmana més freda de l’any i tots recordàvem també el tipus de menjar adient, és a dir, el menjar de cullera. Parlàvem de la sopa i la carn d’olla i les verdures, de les llenties amb arròs que el cuiner del col·legi les feia boníssimes, evidentment jo els parlava del calent típic de Deltebre ( col, arròs i fesols), algú de fora de  Catalunya ens parlava dels "callos" amb cigrons, com a plat de cullera. Bé, acabàvem parlant de menjar, que també és cultura…

Ho tenim tot

Ens veiem i ens n’anem, som en aquell temps que ens sobra tot, sobretot les estridències de la multitud. Ens agraden tots els silencis de la platja a l’hivern. Ens complau la música de bosc, la pau de l’alzina centenària que acull en abraçada maternal, els caminants a dos plens d’amor a compartir. Ens agrada la natura, l'herba fresca, els animals lliures. Som en aquell temps en què sembla que, en tenir-nos, ho tenim tot, tu ets el meu tot…

Aquells ulls

Sovint recordo aquells ulls i aquell somriure,

aquell silenci portador de dolcesa i comprensió,

aquella mirada explicativa, 

aquell llibre capaç d'absorbir la teva atenció. 

Sempre em fas recordar la primavera, 

el despertar de tot plegat, 

el retorn de la màgia de la vida… 

Fins i tot parlaria de la resurrecció de la natura, 

de la resurrecció dels sentiments. 

Hi ha ulls que al mirar et donen la vida,

una vida nova, una vida neta, una vida il·lusionada.

 

Un lloc màgic

Vaig al lloc màgic del record,

aquell camí de bosc amb font i banc de pedra, 

un bosc de pins amb esquirols saltant de  branca en branca. 

Anem de la mà, vivim aquell temps en què no hi ha temps, 

l’amor ho fa possible tot, el teu somriure, tan fi i tan dolç, 

proclama la nostra afinitat…

Ja sóc al lloc, tanco els ulls, som al banc, 

ens acarona la música de les fulles d’un pi proper, 

són sons aguts, d'una intensitat suau, 

és un lloc màgic, canten els ocells, 

la lluna ens fa una ullada discreta…

 

Records, somnis...

Sempre he tingut una certa facilitat per visualitzar els records i sembla que com més gran em faig ho gaudeixo més i ho veig amb més precisió i més nitidesa. Semblant em passa amb els somnis que, a diferencia de molta gent que conec, normalment els recordo perfectament i m‘encanta esbrinar d’on ha pogut sortir i quina va ser la vivència que va desembocar després en aquest somni. Ja fora massa que, en ple somni, pogués intervenir com a director de la pel·lícula de la meva vida en seqüències, però això ja fora massa. Molt bon començament d’any, sobretot amb molta salut, pau i amor…

Real Madrid 2 - Barça 5

Sempre dic que, per a un culer, guanyar al Real Madrid és especial, però clar portem dos partits en que els hi hem fet 9 gols, 4 al Bernabeu i ara 5 a la final de la Supercopa i, a més, fent molt bon futbol i donant-los un bany. Veure jugar a aquesta mainada de la Masia és una autèntica delícia. En realitat, aquesta final ha estat un d'aquells partits on el Barça hagués pogut fer una golejada històrica. El millor del Madrid ha estat el porter, el millor del Barça… tots han estat a un gran nivell. I el pitjor del partit ha estat el senyor Gil Manzano i no entenc que aquest àrbitre sigui internacional, costa de creure. Bé, evidentment he fet la maneta als meus amics blancs, tot i comentant que això va com va i que ara em toca riure a mi. Gran Barça!!

Mullats

Xerrem sota la pluja, plou, i gairebé no ens n’adonem. Ella m’agafa del braç i fa que ens aixopluguem sota un balcó, la conversa continua, fluida, deixant les coses clares, a cor obert, a cops musicals que acaronen en melodies i pures realitats. Mullats i feliços, a vegades no importa el lloc ni el temps, a vegades la veu de la veritat no té barreres i s'escolta arreu cada batec dels cors que experimenten la més pura afinitat…

No em surten les paraules...

La vaig mirar amb els ulls de l’amor i a mi que, en general, mai em manquen les paraules ara no me’n sortia cap, si més no que fes justícia a la seva realitat esplendorosa. De moment, en tenia prou en contemplar, en escoltar, en gaudir d’una presència en la qual sempre havia somiat. Però a mi, que en els meus somnis sempre sóc més generós amb mi mateix, ara no em surten les paraules…

Menjador de mena

Sempre he estat menjador de mena, d'aquelles persones que, a més de menjar per a viure, també ha viscut una mica per a menjar. El que passa ara és que ja em comença a passar com al meu pare, que menjo més amb la vista que amb la boca i si un dia menjo massa, com en la rostida a la brasa de la nit de Nadal, després em sento replè dos o tres dies i, aleshores, no vaig poder gaudir com cal dels galets únics que fa la Teresa, o de l'espatlleta de xai en la que també és experta. Bé, el que faig gairebé sempre és parar en sec, com he fet sempre amb la beguda, perquè d’aquí en endavant ja em pot fer mal. Cal cuidar-se molt i vigilar els excessos…

Gavines cridaneres

Fa un vent suau, sembla una brisa que s’ha escapat del mes de maig. Fa bon caminar, algun roser encara té alguna rosa testimonial, llàstima que ja no fan olor, si més no les que són al meu abast. Les gavines del Serrallo estan una mica cridaneres, sembla que senyalen algun canvi de temps, o potser és queixen de la vaga dels pescadors perquè no reben les seves racions de menjar a la tornada de les barques. Bé, molt bon dia amics…

Al riu Ebre

Anem de la mà fins al riu, la barca ens espera, 

el riu té la seva placidesa harmoniosa habitual, 

hi ha lluna plena i música de riu… 

aquell silenci amb el que pots somiar amb la felicitat a dos. 

La barca va sola, gairebé no va, 

triomf total de la calma de la nit, 

només un vol de flamencs creuant el riu ens fa obrir els ulls. 

A punta de dia una llissa salta, i una altra…

Som a Deltebre, al riu Ebre, genial!

 

La vinya del Senyor

A vegades penso que sóc com una vinya després de la verema, ja sense cap carroll de raïm i només alguna fulla groga com a testimoni d’una existència que mai deixarà de proclamar la llibertat. Renéixer a la primavera és una fita a la que encara acudeixo, potser amb no tanta intensitat però sí amb la complaença de gaudir millor de tot allò positiu de la vida. Arribar a l’estiu i contemplar la platja des de la finestra, veure volar les fulles de la tardor i viure l’hivern a la vora del foc no deixa de ser magnífic. La vinya del Senyor, on diuen que hi ha de tot… Bona nit!!

Els ulls dels nens

Diuen que no hi ha res millor que el somriure d’un nen, l’entusiasme, l’esperança i els ulls com a taronges quan venen els Reis. Costa, però han d'anar a dormir aviat perquè, en despertar, la seva ànima infantil els accelerarà el cor, un cor que rebrà diferents i variades manifestacions d'amor total. A la meva escola de La Salle de Reus teníem un dia dedicat a que els nens poguessin portar a l’escola la joguina que més els havia agradat. Era una mena de festa de la il·lusió. Els ulls dels nens eren tot un poema d’entranyables sensacions.  Ara gaudeixo de veure’ls jugar…

Tortell de Reis

Aquests són temps entranyables on recordes família i amics que ens han deixat però que sempre tindrem al cor. Quan s'apropa el dia de Reis, sempre penso amb el meu millor amic del poble, Josep de Tacos, gran amic i millor persona, que aquest dia sempre venia puntual a portar-nos el tradicional tortell de Reis i, amb un somriure d'orella a orella, ens recordava allò de la fava… “si et surt l'any vinent has de pagar el tortell”. Una forta abraçada al cel, company, quants bons moments vam passar…

La meva felicitat

Et podria fer un poema amb mil versos,

d’aquells que no rimen 

però que són tot sentiment, realitat, tot cor. 

Voldria regalar-te una rosa d’aquelles d’abans, 

d’aquelles que mai arrencava del roser, 

però sempre somiava en acompanyar-te pel jardí de la mare, 

per fer-te gaudir de l’aroma, 

per fer-te gaudir de l’amor que es desprèn de la natura. 

I et faria un regal per inventar, a tu que ets el millor regal diví. 

I aniria a la recerca del millor i més bonic dels meus somriures 

per expressar tota la meva felicitat. 

Voldria el miracle d’una vida amb tu…

 

Els Reis d'Orient

Recordo que, de petit, agafava una senalla d’espart, que ens havia fet l'estorer de davant de casa, i anava a l'hort a fer herba per als cavalls i, en passar pel pati de l’àvia, agafava unes panolles de panís i un grapat de garrofes que el padrí tenia per al matxo. Amb el cabàs ple, el posava a la finestra i, amb tota la innocència del món, i amb una il·lusió de nen total, esperava l’endemà per veure si havien menjat i què m’havien deixat. Recordo les meves pilotes de goma i fins i tot una de cuir, amb corretja, que semblava de reglament. També recordo un carretó de fusta, que després el pare em va pintar amb els colors del Barça. Us desitjo uns Reis carregats de salut, pau i amor, si hi ha tot això, la resta ja ve sol. Molt bon tortell a tothom!!

Allò de l'amor

L’amor es crea i persisteix, i es manifesta i és magnifica amb l’abraçada que representa la companyia. Suposo que a tothom li agrada sentir-se estimat, a mi em fa la sensació de què gaudeixo d’uns mecanismes automatitzats, en el meu entorn, que em fan veure gairebé normal allò que és una autèntica meravella. És allò de ser feliç, de veure com fas feliços als altres. Evidentment no et costa, no és cap sacrifici, és un funcionament habitual on reps de tot i bo, i l’única preocupació que un té és per si no pot estar a l’alçada de tot plegat. Bon començament d’any!!

De Deltebre a Tarragona

He fet molts tombs pel poble i encara hi ha molta gent que em recorda i s’atura i ens reconeixem. Han estat, com sempre, uns dies inoblidables que m’emporto al cor, on viuen en els millors departaments d’acollida. Hem fet un bon viatge, un viatge plàcid, i ja som a casa, on també ens trobem d’allò més bé. És allò que dic sempre després de cada viatge, el plaer de gaudir de cada cosa al seu lloc i al teu gust no té preu. La teva butaca, la teva taula, la teva tele, els teus llibres, la teva música. Bé, som a casa, amb el convenciment de què farem la bondat que reclama la salut…

Una passada...

Una passada de menjar bo, del nostre, i una passada d’allò de passar-se tres pobles o més. Vam menjar virgueries en forma d’entremesos que, com cada any, la cunyada ho broda com ningú i es supera constantment. Carn de xai, llonganissa, baldanes i carxofes a la brasa, abans unes ostres que estaven delicioses, per cert també hem fet una rostida d’ànec feréstec a la brasa, boníssim, tot regat amb vi i cava a l’alçada del dia. Per acabar d'adobar-ho tot, un coulant de xocolata al punt de bo i ben fet, més les galetes que el nostre amic alemany ens prepara per a l’ocasió. Bé, tot molt bo, però que no es pot repetir sovint, tot i ser… una passada!!

Canelons

Quan estudiava coneixements de Catalunya ens deien que els canelons els feien el dia de Sant Esteve per aprofitar les restes del pollastre o del gall d’indi que no s’havien acabat. Nosaltres els fem el dia de Cap d’Any per celebrar el sant del sogre que es deia Manolo, persona entranyable i de molt bona convivència. La Teresa i la cunyada els fan de rostit a la cassola, recent fets, i resulten boníssims, de tal manera que sempre me’n menjo una mitja dotzena perquè resulta un plaer gaudir d’aquesta magnífica realització artesana i de gran qualitat. Bon Any Nou a tothom!!