Veus i veus

Venint del nord, venint del sud, de terra endins, de mar enllà...

perquè casa nostra és casa vostra, si és que les cases són d'algú...

Tot i que hem après a esperar i ho esperem tot,

ho volem tot, res d'engrunes, ja toca el pa sencer.

Què volen aquesta gent, la que truca de matinada i roman al replà...

cal contestar amb la cara al vent, oblidant el plor del néixer

per fer un somriure de victòria justa.

I, encara que el meu país és tan petit que en cap al cor acomodat,

el crit valent dels catalans retronarà obrint el dia i els ulls als incrèduls,

i des de Montserrat fins al Delta de l'Ebre,

passant per totes les terres de barretina i faixa, s'escoltarà la llibertat,

música suau, sons de democràcia, presència de seny.

No, no és cap somni portat amb núvols blancs,

tots sabem que la vida ens dóna penes però...

tossudament alçats per sempre, no menarem per cap camí, per dolç que sigui,

que no ens porti al gran palau, al camp immens de gràcia plena...

És preciosa! Li diuen... Llibertat!!

Concert per la llibertat

Amb veus d'Espriu, Estellès, Segarra... Veus de tots aquells que han transmès, amb seny, la raó profunda i històrica, i ho han fet de cor, enaltint els sentits, proclamant veritats, llibertat i democràcia. Espectacle mundial del bon gust plasmat amb la pinya del castell, un tres de nou amb folre, un tot de tots d'esperança plena. Braços oberts al respecte i a la vida, a ser tractats com cal posant fi al silenci, perquè la injustícia ja no calla, perquè ja estem cansats d'esperar i rebre mentida.

Res contra ningú, solidaritat i totes les paraules boniques que vulgueu, però prou d'estar fotut i pagar el beure, prou de viure com si et mantinguessin... quan a Madrid n'envies cinc i te'n tornen una, envoltada amb cel•lofana i llaç. Què tal si ens respectem? Què tal si compartim amb justícia distributiva? Què tal si ens deixen en pau d'una vegada? Vaig estar des de les vuit de la nit fins a les dues de la matinada enganxat al televisor, a TV3, la nostra, la maltractada, la que molesta, la que no calla i para la mà... Si et mous, no surts a la foto. Tots els d'ahir vam prometre, segurs, que ja n'hi ha prou de sortir a aquesta foto...

Patir

Un dany, un dolor, una ofensa, un martiri, fam, set, calor, fred.

Patir privacions, l'opressió del tirà, la misèria,

la manca d'afecte i sal, el buit, l'oblit, la rancúnia.

Patir de fer patir i, a més, sofrint, veient-te instal•lat en la dissort sense remei.

Patir el despotisme i l'arrogància de tot aquell que mou la destrucció,

inclosa la seva i la de la resta del món.

Sofrença, dolor físic, moral, total... patir per veure la resignació,

la manca de lluita del vençut, vivint de genolls amb normalitat,

sense sobreviure al desastre, sense intentar refer-ho tot.

Patir per sobrevalorar el poder comprat i no tenir...

la força necessària per sobreposar-se a l'egoisme.

Patir en contemplar l'orfe de fe, dormint per les rutines sense esperança,

havent-se begut el control i el respecte a tot allò que transpira dignitat.

Sempre recordo aquella oportuna i solemne caiguda d'ulls...

de fer patir, per acabar atorgant.

Nens

Fa temps que no parlo de nens, d'aquells que ploren expressions i reclams, mecanismes de defensa o sentiments. Recordo que no passava un dia sense contar una història, plasmar una escena, una vivència... Avui, el terrible de la fila m'ha comprat amb un somriure, tot i que he fet mala cara, d'enuig i reprovació total. I aquell deformat de casa, que parla com l'àvia i no juga, m'ha fet un sermó ample i llarg, com si el professor fos ell. I un altre, simpàtic i passat de rosca, ha volgut distreure el personal i marejar la perdiu, i a mi, per veure si ens saltàvem la classe de "mates", tot i allargant la reflexió del matí. I el líder, aquell que les bondats es proclamen soles i temperen. I el llençat, amb problemes greus per trobar la línia del respecte. I el prudent, que fa de la seva inhibició una instal•lació en la timidesa. I a l'espontani, que no pot callar perquè és tot cor i a qui gairebé et sap greu educar... i polir.

Avui recordo la vigilància del pati, expectant, aprenent, gaudint, dels nens en estat pur i al seu aire... I el Pere era el rei del pati, i el jutge, qui sap les lleis, qui fa la justícia més justa. I he recordat el racó de les nenes que ballen, els futbolers, aquells que no paren, els busca-raons i el mata-set, als quals sempre tenia controlats de prop. Nens... m'encanta quan un nen és un nen, quan el seu desenvolupament és progressiu i no el fem gran ni petit a deshora, i en la seva espontaneïtat se n'adona de tot allò positiu que té l'educació. He gaudit molt dels nens, ara ho torno a recordar...

Sant Pere

Potser era el cap dels dotze, tot i que Jesús no feia distincions i parlava de l'enaltiment dels humils i en donava prova constant. Sant Pere devia ser tot un caràcter, de gallet fàcil, i si no... li pregunteu a l'orella d'un tal Malco. Fort i valent en defensa dels seus i de les seves conviccions, també en un moment donat no va estar a l'alçada de la seva fe i va protagonitzar una trista negació (i per tres cops) de la seva realitat més profunda. Diuen que el seu penediment va ser esfereïdor i constant fins a la seva mort, a Roma, on no va voler ser crucificat com el seu Mestre, sinó de cap per avall.

De totes maneres, es representa a Sant Pere amb les claus del cel i amb la comprensió i bondat suficient com per facilitar l'entrada a les persones de bona voluntat. Patró dels pescadors, devien anar junts de revetlla amb Sant Joan, compartint coca fogueres, anunciant l'estiu, proclamant bondats i estrenyent afectes i amistats, que es quedaran pel camí, o no, o seran eterns. A casa meva sempre ho hem celebrat per partida triple... i era com una obsessió fer-ho a casa, on la mare ens sorprenia fent art d'allò que tenia a l'abast, que no era gaire. Sant Pere, no he volgut ser irreverent... és el nostre sant, el dels tres: Pedro, Pedrito i Pere.

La vida d'ara, un somni real

Avui hem anat a esmorzar, a La Xarxa, sardina fresca d'aquí a la planxa. Hem celebrat Sant Pere. He estat bé, en bona companyia i bon tot. Demà, dia del nostre sant, anirem a dinar a Ca l'Amadeu, a Vilanova d'Escornalbou... per a mi, el millor lloc per estar a gust, ben tractat, i fer un àpat a l'abast del plaer més distingit. Diumenge anirem a Barcelona i dinarem amb el Pere i la Mar, tot celebrant, a La Parra, la festa de pare i fill i de la mirada protectora de l'avi del cel.

Aquest mes de juliol anirem uns dies cap al sud: València, Albacete, Granada, Còrdova, Jaén... per anomenar alguns dels llocs de més interès. Després, tornarem pujant per Terol fins a Alcañiz i, d'aquí, cap a Tarragona. Ens fa il•lusió viure altres conceptes d'existència. Un, que és independentista total i convençut, mai fa cap menyspreu als pobles de les espanyes, per les seves riqueses culturals, culinàries i d'altres manifestacions. Quan hi hagi una reciprocitat, gairebé sense duanes, i amb un tracte i respecte d'igualtat, ens apreciarem les gràcies mútues. Penso que ells sortiran guanyant, però un és noble i bo...

Una de trens

Hem anat a Tortosa, de visita hospitalària. Ja sabeu que anar per aquelles contrades em recorda a exàmens lliures de batxillerat i visites mèdiques. La d'avui ha estat simpàtica i agradable, tot i la situació complicada que viu un membre de la nostra estimada família. A la tornada, hem agafat l'autopista a l'Aldea per acabar fent el tram final per l'autovia. En aquest trajecte he vist passar un tren amb pocs vagons, com a gris, negrós de cap cot... semblava una màquina apagada molt abans d'arribar a l'estació.

He vist altres trens, d'aquells llampants, que van de platges properes i plens de joventut i vida. A la nit semblen una cuca de llum, una lenta estrella fugaç. Com no... recordar aquell tren on la Teresa donava un punt de distinció entre la cridòria folklòrica d'altres estudiants. L'AVE, on la gent va a Madrid a veure "El rei Lleó" i fer un entrepà de calamars. Penso, també, en el tren en què el company Miguélez i jo portàvem els nens des de Reus fins a Alcover i, després, anàvem caminant fins l'ermita i el Niu de l'Àliga... molts nens mai havien pujat a un tren. Em ve al cap el tren d'Olot que arrenca a migdia i arriba quan pot... també el Pinxo de Banyoles, el més valent que hi ha. Però, en realitat, jo els desitjo que tots portin un bon tren de vida... sana!

Converses profundes

M'he llevat d'hora, molt d'hora, com diria en Guardiola, tal com vaig fer en l'arribada del primer cotxe... He anat a l'habitació esportiva i allí estava ella, ferma, llampant, a punt... Potser esperava que la muntés un de més jove, de barba negra o amb l'atractiu del platejat però, en veure la tendresa submisa amb la qual m'acollia, li he parlat del tracte delicat, de l'amor intens però respectuós i vertader.

Algú em va comentar, no fa gaire, que, si l'home és l'adequat, la dona és sempre plena de felicitat, i aquesta és la meva esperança... que, en les properes freqüentacions, que seran sovint, amb ganes i per llocs idíl•lics de vora mar, despertem l'atracció mútua i signem amor per sempre.

Tu, mai em deixaràs a peu i evitaràs els clots i les punxes del camí. Seràs prou maca com per a no desinflar-te fàcilment. Per part meva, compta amb tota estima i consideració, la neteja adient i els millors líquids lubrificants. De tant en tant, anirem a revisió, tu al taller i jo al CAP, arreglem xapa i pintura i cap endavant! Això nostre pot ser exemple a seguir pels sedentaris, la millor simbiosi. La meva bici i jo avui ja hem anat a l'Arrabassada, Miracle, fars... De mil amors!!

Bici nova!

Evidentment, un es porta bé i fa els deures, i regala banys de somriures i amabilitats variades. Un és tendre i dolç, alt i ros, guapo i jove... Bé, somiar no costa res però, a cops, he pensat que el Senyor va poder fer en mi meravelles, però mai m'he queixat. Diuen que sempre hi ha un pedaç per un descosit i, en cada persona, sembla haver-hi una llei de compensacions on la mancança d'alguna cosa representa l'enaltiment d'alguna altra. El cas és que, per Sant Pere, m'han regalat una bici nova. La meva de passeig li regalaré al Pere i, així, podrà sortir a fer un tomb amb la seva companya Mar, que en té una igual.

La meva ja és de carretera i me l'he condicionat al meu gust: he canviat el seient per un de més gran i tou, també les dues rodes, càmera i coberta, els pedals, que eren d'aquells que s'enganxen amb un clic a les sabatilles de ciclista, per uns d'alumini sense cap subjecció... Bé, pinta bé, ara només caldrà habituar-me amb els plats i els canvis de marxa, que són diferents dels que ja dominava... aquí hi ha quatre comandaments que caldrà estudiar bé per poder anar segur per les petites rampes de la costa. Estic content! Vaig a provar-la... cal practicar. Gràcies!!

Al defora...

Buscaré, entre el plaer, uns dies de poble, 

aniré al defora i em pararé als desaigües, 

miraré les polles d'aigua i un esplugabous girarà el bec

i, d'una volada ràpida, farà cap al mig del tancat.

Potser un vol d'ànecs collverd, amb parella, proclamen la pau de la veda

i estiren el coll i eixamplen les ales, planegen, gaudeixen del clima, de l'aigua...

Un bernat majestuós, parat, discret, és l'au més gran d'aquell indret,

presideix la convivència d'alguns martinets blancs i un grupet de camallargs.

Serà a l'agost, l'arròs és verd intens, festa major, bous i cucanyes,

barra ensabonada, bou cap-llaçat o embolat, o amb patates estofat.

I passaré, el riu pel pont Lo Passador, i anirem a la Marquesa i a Riu-mar.

L'arròs començarà a groguejar i el Delta, a poc a poc, canviarà de color,

i nosaltres tornarem a casa, venint de casa, de les cases dels pares.

També, algun dia, anirem al defora, vorejant el mar, remuntant el riu, envaint el bosc.

La vida passa sense pausa, però amb prou temps per gaudir de les petites coses...