Diumenge de Resurrecció

Avui fan la processó de la trobada de Jesús i Maria. És el dia clau de la fe catòlica perquè, com algú va dir, "Si Jesús no ha resucitado, vana es nuestra fe". Recordo i em ve de gust comentar que la meva àvia tal dia com avui ruixava el carrer, escampant l'aigua del poal amb les mans i cantant alguna cosa així com:

        Al•leluia, al•leluia, baixa i puja,
        rateres, ratetes, sortiu del forat
        que el Nostre Senyor ha ressuscitat.

També recordo que tots, bé... la majoria de caçadors del poble, deixaven anar uns trets d'escopeta espectaculars per celebrar la joia de l'esperat retrobament- tot el meu respecte a tots aquells que encara no hem perdut la Fe, la qual cosa vol dir que, malgrat tot, mantenim l'esperança, sobretot, d'un món més just, més raonable, més social, més natural i humà.

Darrer dia al Delta, com sempre, una delícia. Els joves es preparen per marxar a La Sènia i nosaltres dinarem a Tarragona. Potser anirem a veure l'Amadeu i, així, ens acomiadem dels dinarets de vacances i comencem ja a fer bondat i dieta sana a partir de dimarts. La Teresa a l'escola i jo a caminar o a fer bici, segons el temps que faci, i fer anar com cal la planxa i la verdura, els làctics zero i la coca-cola alemanya, també zero total. Ahir vam carregar de taronges, el Pere i la Mar n'han pres unes bosses i nosaltres també. Ara ja comencen a florir els tarongers i l'hort ja fa aquella oloreta que només fa la tarongina del Delta, i si és del meu hort... té aroma de pare, de dolcesa, pura bondat d'un home bo.

Hem dinat a Vilanova d'Escornalbou, a Ca l'Amadeu, tota una institució, on ens tracten d'allò més bé i ens fan sentir gairebé com a casa. Ja som a casa, a Tarragona, amb la meva tele i mirant l'Espanyol i la Real Societat, 2 a 1, de moment, a punt d'acabar la primera part. Els peixets estan bé, els geranis també i es gaudeix d'un silenci i una pau que sona a llar, niu total. La meva taula, butaca, fotos al seu lloc i els ulls que es passegen per les familiaritats habituals. La Teresa ha desfet les bosses de viatge i ara ja és a l'ordinador... no la veig, però la sento, és aquí, sempre és aquí, fins i tot quan no hi és. Diuen que demà plourà... si en tenim ganes anirem a fer una xinadeta, i si no ens ve de gust i fa mala hora farem un dia de pijama i lectura, que estem una mica saturats de quilòmetres i pobles empinats, tot i que ens encanten.

Ahir, el Barça i el Madrid van empatar els seus partits amb el Celta (2-2) i amb el Saragossa (1-1), així que es manté la diferència de tretze punts que encara els portem. A les nou juga l'Atlètic de Madrid i el València i si guanyen els primers fins i tot podrien passar davant del Real Madrid a la classificació. Són les vuit i encara és de dia... aquesta matinada s'ha fet el canvi horari, a les dues hem avançat l'hora... potser una hora més de llum ens anirà bé a tots plegats... llum, més llum, deia Goethe...

Dissabte Sant

Tot i que fa una mica de vent, el Pere i la Mar han sortit a donar un tomb amb la bici. Nosaltres hem anat a esmorzar al de Nicanor i hem anat al Mercadona per repostar alguna cosa. Volíem anar a dinar a Cal Mañá però per avui i demà ho tenen tot reservat, així que, al final, anirem al restaurant El Garxal, a l'Hotel Rull, que sí hem pogut aconseguir reserva per a quatre.

Són dos quarts d'una i la Marcel•la, la Teresa i la Mar fan mones, ahir van fer els pastissets... boníssims, com els feia la sogra. Demà els joves dinaran amb els cosins del Pere a La Sènia i nosaltres, possiblement, ja marxarem cap a Tarragona. Potser farem una xinadeta, que de tant en tant ens ve de gust. Dia maco i de família...

Divendres Sant

Som al Delta, a casa meva, on totes les coses de ma mare encara són per aquí, i no em molesten gens ni mica: algun medicament, la bossa amb les coses en què s'entretenia darrerament, pintes, colònia, fotos... Bé, són i seran, ella i el meu pare, sempre presents arreu de la casa, sempre, també, i amb ferma constància al meu cor.

Fa un dia esplèndid, així que anirem a esmorzar al de Nicanor i, després, ens aproparem al riu i pels arrossars a fer algunes fotos per penjar-les al blog. Dinem a casa, ahir vam comprar una mica de peix i la Teresa farà un suquet lleuger i bo per desengreixar una mica l'estada a Morella. Aquesta tarda toca fer mones i pastissets. Arribaran el Pere i la Mar a l'hora de sopar i nosaltres, fidels a la tradició catòlica i familiar, els tenim a punt la típica llauneta de bacallà, feta amb alls tendres i julivert, que es fa mirar i es menja encara millor.

Són les dues, el suquet és a punt. Hem fet moltes fotos, sobretot del riu. En farem una selecció i demà en farem més, ja amb els joves per aquí. Volen fer bici i "sibaritejar" (no sé si és correcta, la parauleta, però si no és així la poso en circulació) pel Delta, el de l'Ebre, evidentment. Potser una calçotada al pati de casa, potser algun dinar amb les nostres coses típiques, potser... No, res de potser, segur, tenir tot un estat de felicitat de veure'ns junts... a l'altre Paradís!!

Cap al Delta

Hem esmorzat a l'hotel, hem fet el darrer tomb per Morella, hem comprat algun producte típic, hem recollit, hem pagat i... camí, carretera i manta! Hem passat per Xert i també hem entrat a Traiguera, on hem comprat una peça de ceràmica per als joves i una mà de morter, que ens feia falta. Després, Vinaròs, on hem fet una canyeta i hem acabat de decidir que aniríem a dinar a Sant Carles de la Ràpita, a Cal Mañá, tot i tenir el dubte de fer-ho a les Cases d'Alcanar, d'on també en parlen meravelles. La Teresa, el Kuga i el GPS, en 20 minuts, ens han portat davant mateix del restaurant: Avinguda Diputació, 42, Cal Mañá. Cal no oblidar-ho, és visita obligada i, si teniu un bon "saque" i bon gust, fer el menú de degustació amb un final d'arròs pelat que només saben fer aquí, vull dir a part de la Teresa, és clar.

Ja som a casa a Deltebre. Hem fet una mica de migdiada i hem donat un cop d'ull a la família... sembla tot prou normal. Són les sis de la tarda. Els joves vindran demà quan pleguin de la feina... em fa il•lusió. Ara, la Teresa i jo, anirem al Mercadona i acabarem de comprar el que faci falta per fer pastissets i mones caveres, també bacallà, que en aquests dies sempre tenim el costum de fer-lo amb una llauna al forn, que queda molt bé. Un plaer. Aviat penjaré fotos de Deltebre, sempre especial i diferent, únic!!

Tercer dia a Morella...

No fa mala hora, però ha anat plovisquejant tot el dia... Avui toca Benassal, poble molt conegut a Deltebre on molta gent té el costum d'anar a descansar uns dies després de les festes d'agost. Recordo que fins i tot ma mare i la tieta Susanna van passar uns quinze dies, amb Rafelet i Ricard quan aquests eren petits i estaven desganats. És un poble amb fama de sa, amb bons formatges, llet, carn i, diuen, amb una aigua gairebé miraculosa... la provarem, però sense passar-se que hi ha molta demanda. Bé, tot això és molt bonic, diferent, especial, sa, maco de conèixer i de provar les seves especialitats, però cansat, costerut en excés.

L'estrella d'avui ha estat Ares del Maestrat, molt semblant a Morella però, potser, amb una viabilitat més digestiva. Hem passat prop de Tirig i Albocàsser, pobles dels quals ma mare m'explicava un conte en què, a l'anomenar aquests pobles, tancaves o obries la boca i, aleshores, et queia el formatge i el trampós habitual aprofitava per menjar-se'l. Hem passat per Catí, d'on el meu padrí em portava quallades i algun formatge fresc. Volíem dinar a Sant Mateu, a l'Ermita de la Mare de Déu dels Àngels, preciosa i oberta, però el restaurant estava tancat. Cap problema... pel poble hem llegit Hostal del Cabrit, nom suggerent i atractiu, i li hem fet els honors, que ens ha tornat en escreix: cabridet arrebossat, formatge local i un vi de Les Planes que no és com els nostres però acompanya elegantment tanta distinció.

Després, cap a Morella, on hem arribat plovent a bots i barrals i pels carrers i escales baixaven aigua com si fos un riu tot llis. Demà, darrer dia, anirem a comprar algun producte marca de la zona i algun record. Com cada dia, en arribar a l'hotel, faig una mica de recull del dia i penjo les fotos que hem anat fent durant el dia, vull dir... la Teresa. Ara no plou, toca tònica i descans. Demà pensem anar a dinar a Sant Carles de la Ràpita, a Cal Mañà, i si està tancat... la Ràpita és generosa en llocs com cal. Divendres vindran els joves i ens trobarem, per a un cap de setmana llarg, a Deltebre. Serà una mona amb els que hi som... i amb els pastissets.

Des de Morella...

Cinctorres, Església de Sant Pere (segle XVIII) i Ermita de Sant Lluís, a més del Faixero, restaurant on vam dinar ahir. Després cap a La Iglesuela del Cid, que ja és província de Terol i la gent parla d'aquella manera tan simpàtica. El poble és bonic, amb aquella aparença que a mi em sona a Castella-Lleó, amb aquelles balconades llargues i les teulades amb visera, amb el sota de fusta, fins i tot, treballada.

Ara som a Cantavieja i hem entrat a un bar a fer una tònica. Després, visitarem una mica el poble i dinarem aquí, al restaurant Balfagón, que també és un dels recomanats. A la tarda tova Mirambel, que diuen és molt bonic. Bé, aniré penjant fotos... som al Maestrat, comarca de bones carns i pobles bonics.

Cap a Morella

Dutxa, La Caixa per repostar, Carrefour per esmorzar i fer benzina i... cap al camí del Delta. Súper conegut fins a Vinaròs i, des d'allí, una munió de pobles que anomenava el meu padrí, Rafel de la Madrina, quan anava a vendre arròs i altres coses: Sant Mateu, Xert, Catí, Cinctorres... Després d'un parell llarg d'hores, hem arribat a Morella, poble alt, sobre els 1000 metres, emmurallat, sense vinya però ple d'oví i boví, la qual cosa fa que, a més de la història, l'alçada, la bellesa local i del paisatge, sigui tota una atracció turística.

Hem tret el nas per Morella, però volíem dinar a un restaurant que ens havien recomanat, El Faixero, a Cinctorres, a la carretera d'Iglesuela número 7. hem fet un menú de degustació que ha cobert en escreix totes les nostres expectatives, destacant un "chuletón" tendre i al punt, propi del lloc. M'ha fet gràcia com anomenen els vins: Ay de mi (tot i que era de Terra Alta), Barranc de l'infern, Mala vida, Perdició... de la Comunitat Valenciana. Hem dinat molt bé, ho recomano, com així ens ho van fer a nosaltres. Ja som a l'hotel Fonda Moreno. Una habitació doble, maca, que dóna al carrer, tele plana, calefacció.. tot un "remanso de paz" i, a més, té Teresa, que és com un solucionari de tot allò que fa pràctica la vida de cada dia. Descansem una mica i... a per Morella. Demà farem la primera ruta, que ja aniré explicant... Salut!

Hem visitat el Castell, que data del segle XIV, i el que queda del convent de Sant Francesc... interessant, sobretot, per les vistes, però tot molt costerut i no apte per a jubilats, si ho vols fer caminant. Hem visitat, també, la Basílica Santa Maria la Major i un museu de dinosaures i, amb tot això, s'han fet les set de la tarda i hem fet una aturada per fer una canyeta i descansar una mica. A la recepció de l'hotel ens han donat un mapa amb totes les zones properes d'interès... encara que crec que no caldrà perquè la Teresa ho porta tot estudiat, dat i beneït, amb recomanacions de gent de confiança i les rutes precises. No plou, però va espurnejant tota la tarda. Hem parlat amb el Pere i ens diu que ho passem bé... ell treballa, la Mar també, divendres ens trobarem a Deltebre, farem la Pasqua, menjarem mona... i pastissets... si ens en fan!!

Anar a plantar a destall

Ara, les terres d'arròs es poden portar, gairebé, per telèfon però, abans, l'arròs s'humitejava i es sembrava. Un cop fet el planter, s'arrencava i es feien garbes, que es portaven als tancats per plantar-les en petits bocins i fent sempre unes posicions que en deien pota de gall. Bé, la meva esgarrifança es produeix al pensar, un altre cop, en aquest tipus de treball: arrencar planter, gairebé de nit i, després, plantar tot el dia, estacat, amb fang fins a mitja cama i aigua pel genoll... i has de recular i canviar de passa a ritme dels altres per no endarrerir tot el procés que marca el plantador col•locat a un extrem i que marca la línia a seguir.

Com els que van a tirar guano, aquest és un altre treball infrahumà. Sembla que no hi havia límits, treballaven a destall, posant a prova la resistència humana d'aquests herois, que mai acabaven bé però gaudien de prestigi i admiració... no tots podien fer-ho, si més no, seguir molts dies aquests ritmes infernals. Els veies venir que era tot un goig: calçotets de jonquet amb bossa, barret de palla, mocador penjat per la cintura, o serracaps, "cabassona" amb carmanyola, algun ou cru, ampolla de vi i tot allò que en diuen vida concentrat en un màxim d'energia i força viva. Anar a plantar a destall, com aquell que no fa res... i, ara, es fa tot per telèfon...

A tirar guano...

Despuntava el dia i el verd arròs,

pàl•lid i amb gana, era un clam.

A l'era, sal i súper, guano,

per mesclar amb la pala i l'aixada,

posar-ho en sacs petits, remitjons,

i distribuir-ho pels tancats d'aigua i arròs.

I allí, els joves homes, molt homes,

cabàs d'espart penjat del coll i ple d'adob,

caminen estacats per l'aigua amb fang,

llençant grapats d'aliment mentre l'arròs,

agraït, es torna d'un verd negre.

Treball infrahumà només a l'abast

de la gent del Delta, que acabaran corbats

per a adreçar-se en el seu viatge etern.

Un ou amb cafè, fet de la mare,

o un rovell amb cervesa, de la dona, 

una barreja de cassalla i conyac,

i el paquet de Caldo per fumar...

i la força d'un cavall i l'ànim,
sempre solidari, divertit i sa
de tota la gent que viu dempeus,

tocant a terra... i a l'aigua de l'Ebre.

Sempre que recordo aquesta tasca

faig mil reverències de respecte,

admiració total, a l'abnegació,

a la fermesa, a la potència,

d'aquells que van carregats

i estacats fins als genolls

i encara s'expliquen acudits,

canten i es regalen somriures...

Veure-hi clar

Ja no tinc les llàgrimes

que m'entelaven els ulls, sense remei,

tampoc l'alè prenyava el vidre de foscor,

cap núvol enteranyinava el cel...

De sobte, regnava la nitidesa,

un sol emanant, una brillantor profunda.

Veure-hi clar, sense boira espessa,

llum a la nit, claredat d'ulls... tancats,

horitzó sense traves, lliure,

paisatge de Delta, pla i clar, llis, verd...

res s'interposa.

Sempre hi ha un més enllà, més lluny,

sense barreres i amb temps i temps

per veure-hi clar, molt clar, més clar...