És l'hora dels adéus...

A la casa gran i llarga, al niu mare del poble. Adéu al principi de tot, al nen de genolls pelats, aquell que jugava de porter i sempre es pelava la mateixa ferida. Adéu a la figuera gegantina, als sacs d'arròs i els camps, plens de fauna típica, original. Adéu al vent, gairebé amic, que ho neteja tot i bé, al canal de l'esquerra on em banyava entre olors de menta i em llençava de cap des del pont. Adéu a l'hort, regal del pare, taronges, mandarines dolces, que vénen amb nosaltres sempre. Adéu als amics retrobats, transformats i pintats de blanc, farcits d'anys i senys com cal. Adéu, de moment, no per gaire... Ara toca Tarragona romana, que ens acull i acarona, ens escalfa, ens estima del tot. Adéu Delta, Deltebre, casa... L'he trobat bonic com sempre, amb més fauna que mai. Deltebre, Tarragona, el cel!!

Amb els ulls tancats

He vist tantes coses que em reconforta la vinguda als orígens. El pensament vola i les imatges segueixen el curs del temps i de les emocions. El pare a la porta de casa, amb les mans a la cortina, esperant pacient la nostra arribada per avisar la mare, que ja ho tenia tot a punt per dinar. Observar les seves cares de satisfacció en rebre el nostre reconeixement. Amb els ulls tancats i gairebé immòbil, recordo el sabor del menjar de la mare, aquella sopa única, aquell arròs, aquella anguila en suc...

Sento l'olor de la terra, que no fa gaire era de palla d'arròs amb esclats d'espigues. La pel•lícula passa lenta i els pares, experts en amor, semblen visionar les nostres actuacions, se'ls escapa el consell, des del cor, el cervell té una vessada... d'amor. Amb els ulls tancats, del sofà estant, sento el camuflatge per demostrar i transmetre vida. Són així, costat i obsessió... i con si res, natural, vivint la vida per mi, per nosaltres. Som la llum del seu nord, la raó, el perquè dels seus passos, quan encara caminaven pel seu camí tan clar i tan net. Sóc a casa, tanco els ulls... uns braços oberts ens esperen sempre.

Avui toca l'entorn més proper

Avui anirem per territori comanxe, aquell que els nadius hem conegut com el palmell de la mà: el Galatxo, Riu-Mar, el pas de Buda, la zona de nidificació, La Fonsa, Bombita, el Toll, la Catxa, la Marquesa, el tubet del Cartero, el Goleró, el Tramuntano, Illa de Mar... Segurament me'n deixo algun, però ara anirem pel pont Lo Passador i anirem per Sant Jaume, Balada, Poble Nou, l'Encanyissada, les Salines i anant baixant pels Muntells fins arribar als Eucaliptus, tot passant per arrossars immensos, la finca de Codorniu i delícies variades...

M'ha sobtat el que ha menjat el mar a la zona de la Marquesa i hem tingut la sort de veure bernats espectaculars, martinets, esplugabous, polles d'aigua, fotges, ànecs... Fins i tot per Sant Jaume, ahir vam veure una colònia de cigonyes i avui uns vols impressionants d'ibis, segons m'explica el meu fill després de fer-los unes fotos precioses. Ara som a casa, menjarem alguna cosa lleugera i anirem a fer un tomb per l'altra banda del riu, que ara amb el pont és un passeig... podem fer un cafè i fer un cop d'ull pel Mitjorn i arribar pels voltants de Buda. La terra tira, el sentiment floreix. Ha estat un plaer. Dissabte a Tarragona, un altre plaer...

¿Qué pasa...?

Qué pasa con los vientos ausentes,
con las lluvias que no llueven,
las paredes opacas y frías?
Qué pasa con las hojas muertas,
las estrellas mudas, sin chispa,
los vinos aguados, sin cuerpo?
Qué pasa con los besos olvidados,
las miradas perdidas, sin remedio,
los silencios meditados, sin rubor?
Qué pasa con los cielos grises,
sin viento que limpie sus alientos,
sin árboles que oxigenen sus almas?
Qué pasa con las aceleraciones,
con las arritmias y los desencuentros,
con los rictus y ceños fruncidos?
Qué pasa con los poetas nuevos
que viven tristemente el suelo,
que no vuelan con la belleza eterna?
Qué pasa con los ojos tristes,
las miradas lánguidas, pobres,
melancolías de huida trémula?
Qué pasa con los amores supuestos,
aquellos nostálgicos de riego
que vegetan impávidos, resignados?
Qué pasa con los consentimientos,
halagos y concesiones a la carta?
Por qué debilitan los amores?
Por qué los sentimientos mueren?
Por qué, a pesar de todo, te quiero?

Peníscola

Tercer dia pel Delta... Avui toca Peníscola, ja que la Mar encara no ha estat i té un cert interès en veure-ho. Hem anat a esmorzar al de Nicanor per gaudir del coc de poma i, després, cap als habitacles del Papa Luna, el castell i les platges, que ara que no és estiu estan més assequibles i es pot circular millor per tot arreu. Peníscola! Espectacle impressionant, compendi d'històries on, des de l'alçada de la ferma construcció, es contempla el que queda de platja natural, ara envoltada de construcció turística, i les decebedores muntanyetes properes que, com a cim, tenen un hotel i, per verds, blancs de casetes per estiuejar. De totes maneres, a l'hivern, sense la munió de visitants amb olor de cremes protectores i cervesa, encara et pots moure entre la història i la imaginació i fer-te un bany de bellesa natural que t'omple els esperits i t'oxigena els pulmons. Hem tornat a dinar al Restaurant El Faro, a les Cases d'Alcanar, i hem fet un menú de degustació de viandes marineres molt fresques i d'una gran qualitat, ben regat amb un Montsant negre de 14'5º, de Cabacés. Ha estat un gran dia, gaudint dels joves, de la Teresa, del paisatge, de la vida.

Quizás

Quizás me trajeron las olas,
aquellas de un mar pacífico,
o las nieblas de los atardeceres,
de los inviernos blanquecinos…
Quizás mi estrella me aparcó,
encontró un sitio entre la paz,
donde los sueños despiertan
y las nostalgias viven, perduran…
Quizás los infinitos acaban aquí,
entre suspiros de Eolo y risas,
aromas de cielos y tierras
y almas gemelas cereza.
Quizás me anunciaron trompetas,
o me colé entre los silencios,
o vine en un hermoso tren
que pasa una sola vez y acerté.
Quizás fui absorto por la fuerza
de los orígenes de la selva virgen
y que bendigo esclavo del placer…
Quizás me parieron generosos
en el sitio justo del túnel
que conduce al éxtasis y a la luz.
Quizás fue una cigüeña lista
que me llevó en volandas
y me anidó con temple y sol
y me acercó a la gloria.
Quién conoce el Delta hogar
de mi casa feliz y lúcida?
El sueño del edén que sueñan los amores…

Esencias de flores

Hoy la lluvia fina nos invita,
refugio y reflexión, pueblo,
recogimiento físico, espiritual…
Manos abiertas, calor de leña,
alientos, voces de pesebre.
Familia, vecinos, recuerdos…
Tras los cristales, la lluvia,
y en la lluvia, la vida,
y en la vida, huellas de sueños…
También van lejos los caminos interiores
de las casas que huelen a amor…
En cada cuarto hay un brote,
una nostalgia, un latido del alma,
el pasillo central es un busca continuo.
Por los espacios se llega fácil,
acude todo, compartes, revives.
Tras la lluvia, ojos luz,
corazón que bebe vividas…
Las paredes sonríen con flash,
las puertas aplauden abiertas,
los jóvenes hijos vierten presencia,
realidad crítica del tiempo y la vida.
Nadie ha llorado por mi culpa,
dijo el griego ateniense…
Todos lloran por las mías,
deben pensar los de siempre…
Mientras, siguen las nubes,
los afectos hierven paz,
las intimidades se columpian,
los amores proclaman esencias de flores…

Sóc...

Sóc de bon menjar i massa,
d'allò fàcil i típic i autèntic...
Amb la reina patata assistint arreu
i 'arengada amb tomàquet fregit.
Col, arròs i fesols, "calent" del Delta,
i xapadillos i farinetes de panís.
Un rostit a la cassola i canelons,
un suquet d'anguiles de pantena
només amb alls tendres i julivert,
i uns musclos, uns ratllats,
unes lluentes, uns canyuts,
unes ortigues i unes angules.
Ànec a la brasa, fotja en arròs,
polla d'aigua, fideuada, arrossejat,
un llobarro i una moixarra
i un llissal de Buda amb all-i-oli.
Paracotes, coc de massana,
pastissets de la sogra i mona...
rodona amb ous i cabell d'àngel,
i la pasta fullada i el pa de pagès
i amb llavors, i torrat amb sal i oli.
Vi negre Priorat o Montsant,
però no passa res si és de Terra Alta.
Cava brut nature català,
evidentment, del Penedès gloriós.
Oli verge d'oliva d'Ulldemolins
i, si és de Cornudella, tampoc passa res.
Sóc de bon menjar... natural.

Cap d'any

Comencem un any parell, sense perdre l'esperança en una millora progressiva de les diferents situacions, gairebé dramàtiques, que viu la nostra societat. No és gens fàcil mantenir una certa confiança vist que els nostres governants, producte de la més estrepitosa errada del poble, quan arriben al capdamunt del poder perden l'oremus, sobretot quan es veuen prop del pastís de tots, i acaben mossegant a queixalada brava i sense mesura. La veritat continua sent muda, un modus vivendi habitual. Regnen les retallades en tot allò que és vital per a viure. No hi ha feina, però si n'hi hagués, el salari mínim és com per no arribar a la subsistència.

La mentida té tres llengües, o més, perquè hi ha tants amos i tanta gent que viu i s'expressa en la veu de qui paga, que hi ha tantes arribades de cèntims com compensacions d'agraïment. La corrupció en majúscules forma les comissions d'investigació per cercar la transparència. Quina barra... però tot entra en el joc de fer-nos combregar amb rodes de molí. Bé, de totes maneres, comencem l'any, escolto el concert a la tele i... no hi ha mal que duri cent anys ni esperança de llibertat que minse. Us desitjo felicitat i conseqüència. Un gran any parell per tothom!!

Pescar a la "paupa"

Avui m'ha caigut a les mans una revista, "Tot Parc", de l'agost de 2010 i l'he anat fullejant amb plaer perquè parla, i bé, de les nostres contrades i és una bona guia del Delta de l'Ebre. Per la plana 22 parlava de "La pesca ancestral a la Badia dels Alfacs: la paupa". Conten que es practica en aigües poc profundes i consisteix en deixar anar la xarxa a la mar tot descrivint una mitja lluna. Els peixos, espantats, s'amaguen sota la sorra i és en aquest moment quan els entesos, amb una enorme perícia i amb l'experiència de molts anys, capturen amb les mans, un a un, els diferents exemplars de moixarres (daurades), llobarros i llissals. Un tal Moyan, de la família dels "Tranquilos", practica aquest sistema de pesca durant els mesos de març a octubre, amb la seva puntona de tota la vida i, això sí, amb un vestit de neoprè per protegir-se del fred, un dels pocs avenços que utilitza i adapta a aquesta tradició. Recordo, de petit, amb la família i les cosines, anar a la platja del Goleró, prop de l'Ampolla, i agafar, només palpant per la sorra, un bon ranxo de rèmols i alguna palaia que feia tot el goig del món... Devia ser un obsequi de la mar en tempesta i onades gegantines. El meu amic el mar, sempre generós...