Memòries d'un mestre

Mil i una, com allò de les nits. Per exemple... teníem una nena preciosa, vestia a l'última novetat, ultimíssima, de marca, com diríem ara per la TV (adoro las marcas...). la nena era activa, prou enjogassada, i al pati no es podia moure amb llibertat perquè sempre anava massa mudada. Un dia vam fer una sortida cultural al Mercat de Reus a peu i, abans d'entrar, els vaig fer asseure's al terra, tot fent una rotllana. La idea era explicar unes normes mínimes per circular, com cal, entre les diferents parades. La nena no tenia clar com seure, buscava uns papers per posar-se a sota, després netejava amb un mocador rosa... Me l'estava mirant, tothom la mirava, els nens amb un somriure, de nens, que pot ser divers però sempre entenedor. Em vaig apropar, sense donar importància, la vaig agafar de la mà i li vaig proposar d'asseure'ns tots dos alhora, ficant bé els peus i baixant amb lentitud. La nena era un encant, bonica en tot, fins i tot en rendiment escolar, però mai vaig entendre el perquè de la disfressa. Què bonic allò que diu: "...i tindrem una mida per a totes les coses"...

Sempre plou quan no hi ha estudi...

Això ho dèiem els nens petits del meu poble. Ara plou, i els mestres són a classe i les nens també, i sense pati, ni partit, ni "polis i cacos", ni bales, ni gomes, ni balls, ni bàsquet... potser alguns jocs de taula, o dibuixos a la pissarra digital, potser acudits, potser algun poema del professor... Plou i hi ha escola, tot el dia, i els jubilats no hem pogut sortir... He dormit fins les deu, prou bé, i he anat a esmorzar amb paraigua... allò de l'entrepanet de tonyina i tal, els diaris del dia, i cap a casa. He tancat les finestres, la Mercè ventilava, el recolliment comença, el caliu escalfa.

La Teresa surt a la una, va d'hora. Ella, metòdica, ordenada i previsora, ja té les llenties fetes, a punt i bones, i en arribar, un toc de foc i a córrer, ella cap a l'escola i jo, doncs sí, una mica de becaina amb tele suau o una mica de lectura... toca Josep Pla, veurem què diu el cos serrà del Delta. Ara plou i fa sol, les bruixes es pentinen, diuen, i jo no tinc estudi... nostàlgia, potser una mica, tot i que sempre plou quan no hi ha estudi.

L'art del silenci

Diria que mai ningú està buit de paraules i sentiments, a no ser que estigui inconscient. El silenci és un conjunt de veus, sota control, producte de les sensacions que un va acumulant... Vaig amb bici per l’escullera i observo a la patinadora russa que està cruixent i és un espectacle físic, i les gavines posades damunt la vorera, i la senyora de color amb el nen al carro... A l'arribar a casa, on el silenci és gairebé total, que tampoc, escric allò que he anat veient i que, d'alguna manera m'ha cridat l'atenció. Em costa de comprendre a algun autor que ha intentat crear des del no res... i estic prou convençut que, en algun moment, en el seu procés creatiu, rebrà la influència, l'impacte de la natura, allò que en diuen, com he dit abans, sensacions que no són res més que la impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits.

La Teresa i jo som a casa, sols, no enraonem gaire, però l'expressivitat dels nostres silencis, són tot un esclat de les meravelloses vivències viscudes a cada instant de la nostra relació. El silenci és també allò que es regala, per no afalagar o per no ferir sentiments. Puc escriure un poema des de la felicitat, o des de la tristesa més penosa, un poema d'un viatge, d'un camp de groselles o de la meva mar amiga, però sempre, totes, tots els sons dels silencis, seran com unes veus amb ploma que, plasmaran sobre el teclat els meus estats emocionals. M'agrades quan calles, perquè aleshores dius tot allò que m'acarona l'oïda...

Rialles sospitoses

Riure's del mort i de qui el vetlla,
fer-la petar per burlar-se de tothom,
fent un no res d'allò seriós.
Vida entre rialles que amaguen,
realitats que cremen i fan mal.
Mals que conviuen per l'interior
i aflueixen en somriures atípics.
Grans de pus buscant llibertat...
Tenebrós llampec de nit fosca,
joc de rialles de la malícia...
Descargolar-se viu amb intenció.
Fer de la suposada felicitat
una màscara de carn i cara,
cara de mirall on riu la boca,
cara on ploren els ulls del cor.
Persona falsa amb totes...
les llicències de l'art,
fins i tot plora les joies interiors,
manifesta sensacions superficials,
representa i exclama plaers vençuts.
Paralitza veritat, mort a terminis.
Disfressa a la carta de rialles,
cartell eixerit, còmic, social.
Penosa realitat, vil camuflatge.
Amb la naturalitat a anys llum
i la decència absent, inexistent.
Rialles sospitoses de malifetes,
res a veure amb el somriure net i fi,
amb ulls a joc, sincers...

Estornells

Confesso que, en un principi, els hi veia una certa gràcia. En recordaven al Delta i, fins i tot, algun esmorzar de joventut al Perelló, amb alguns amics de bona cama enlaire i un vinet d'agulla que acompanyava bé. Però... noi, darrerament, a Tarragona, estan sent insuportables. La cridòria és esfereïdora, sembla una invasió que, a més de xisclar de forma aguda i desagradable, ho caguen tot i ho deixen fet una porqueria. No exagero gens... deixar el cotxe prop d'on hi ha un arbre és rebre una ruixada d'excrements, com un regal d'aquells que no fan cap gràcia, i has d'anar a rentar el cotxe per evitar la corrosió i la mala olor i brutícia.

Recordo que, quan venia de Reus, passava per davant la Necròpolis (Museo Paleocristiano, mal llamado de la Tabacalera, com deia el meu professor de la Normal, Don Feliciano) i, en un picar de mans, sortien disparats de les moreres, en un vol natura que no semblava que podien embrutar l'ambient de manera tan manifesta. Mai seré jo un element contra natura però a la ciutat cal mantenir un ordre per preservar la salut. Crec que l'Ajuntament de Tarragona no té clar què cal fer amb els coloms i els estornells...

Pastís de carn

Avui m'he donat festa i sembla que he triat bé el dia. Fa fresqueta (11º). Cap allà a les deu he anat a esmorzar a la granja que hi ha a tocar de la plaça de la Farinera: un entrepanet de tonyina, un quintet, un cafè, un diari esportiu i... cap a casa falta gent. La Mercè està amb tos i nas vermell, però va fent coses per la casa, i jo escrivint per diferents quaderns, escampant diversions i experiències. Avui toquen bajoques i ous durs, però fins la una no començo l'operació dinar, ho tinc tot controlat, fins i tot l'hora de fer cada cosa.

Demà a la tarda vénen els joves, que sempre és una "il•lu". Dissabte seran fora perquè van a veure uns amics a Miami, i el diumenge, a petició del respectable, menjarem pastís de carn, que la Teresa ho broda com pocs i, a més, fa temps que no en fem i li farem els honors com cal. Evidentment, un s'encarregarà de triar el vi negre adient i, fins i tot, les postres a joc. Com sempre, una delícia estar junts. La Mercè acaba de marxar i jo, assegut a la taula del menjador, escolto gotejar el temps, els segons, com gotes d'aigua d'una aixeta mal tancada... tot pensant amb la Teresa, el Pere, la Mar... davant un pastís de carn amb un Priorat. Una abraçada des de la felicitat!

Conegut... desconegut

Potser vam tenir una qüestió,
d'allò de no riure la gràcia a l'hora,
o de no ser del mateix equip,
de futbol, o de partit... polític.
Potser la meva gloriosa estelada,
que engalana i dignifica i reconforta,
segons a qui, li fa mala sang
i li aguditza la incomprensió...
Potser l'anar de còmic i graciós,
fent dubtar, ara ja no,
de l'actitud fatxenda i depravada,
preconstitucional... de l'aguilot.
Potser en la recerca de veritats
hi ha un lloc per cadascú,
sobretot quan tots ens coneixem.
Mai he negat un bon dia a ningú
però, a cops, quan no et responen,
et fan un regal, et sents bé
i et reafirmen la fermesa sòlida
de les teves conviccions profundes.
Ben pensat, encara no sé el perquè
de la qüestió o de les qüestions,
tampoc m'importa gaire, gens.
Potser és la manca de costum,
potser el mecanisme artístic
de les resolucions existencials,
adreça les convivències,
només als llocs possibles i habitables.

La mar, sempre la mar...

Toca caminar. L'Antonio amenaçava en voler anar fins al far petit... diu que són un parell d'horetes, semblant a anar a l'Arrabassada. Veurem. En Fernando i la seva senyora són a fer un passeig pel sud, així que anirem sols xino-xano... i cap a les platges manca gent. L'amic patró, tècnic en vents i mars salades, diu que hi ha mar de fons, i a mi em sona a plena i poderosa, i tot i que les ones no són gegantines, en arribar a la par costeruda dels nostres trajectes a peu, pica fort i escampa bromera artística que arriba fins la carretera i humiteja el camí dels vianants, que paren i fan fotos.

Tot un espectacle, gairebé des de la calma i la bonança. Asseguts en un banc, mirant aquesta mar única, prenent el sol gairebé d'estiu, hem gaudit de la natura en estat pur, observant com l'aigua va foradant la roca, com la meva mar i la de tots mostra poder natural tot sent vida i art, glòria i, fins i tot, tragèdia... i sempre el lloc de pau ideal, espai de reflexió, camps de llums i poetes, joia i llàgrima. El mar, sempre el mar, avui bellesa des del no res, simplement hi havia mar de fons... s'ha apropat la glòria i ens ha petat als morros un esclat de plenitud.

11-11-13

Com veieu, la data fa goig i, a més, tinc un número dels cecs amb què em tocaran onze milions d'euros, tot això si no es trenca el càntir de la llet del conte de la lletera. Bé, és dilluns, que és un dia cada cop més màgic, com màgica va estar la jornada esportiva d'ahir... Els catalans Márquez, Espargaró i Viñales, s'han proclamat campions del món a les tres categories oficials de les curses de motos. Nadal va guanyar a Federer i arriba a la final del Màster. És el número u del món, tot un prodigi físic i tècnic i mereix estar en els llibres del bon gust, tot un exemple, un plaer veure'l jugar tan bé.

Finalment, el Barça va guanyar al Betis al seu camp per 1-4, amb gols de Neymar, Cesc (2) i Pedro, i Molina ha fet el del Betis. Aquest Barça no enamora i sembla que Valdés ens salva dels primers cops, després, aquests "nanus" són tan bons que en fan quatre jugant gairebé al contraatac. Sembla que Messi ens farà patir. Després de cinc anys pràcticament sense lesions, ara ja anem per la tercera des que hem començat la lliga 2013. preocupa, perquè Lionel és l'excel•lència, la millor cirereta d'un pastís que ja és molt bo, però que amb ell pots somiar amb el més enllà més lluny...

Som a Tarragona

Fa una ventada d'aquelles en què agraeixes el fet d'estar desat a casa i amb provisions de nevera plena i espais nobles de Teresa i taula, llibres i sofà, i alguna inspiració per plasmar-la al blog i completar la distracció, i viure la vida sana... La missa per la mare va anar molt bé, amb la família a prop i amb l'entranyable mossèn del poble, de la parròquia Sant Miquel de Deltebre, que fa de la senzillesa un magnífic mecanisme d'autenticitat per escampar la Fe d'una manera altament captivadora i natural. Finalment, no ens vam quedar al dinar familiar dels "Garrells" que faran avui, si no ho impedeix el vent. Emocionats per la diada i amb algun problemet de logística, vam decidir no anar, tot i desitjar-los una magnífica estada a l'ermita d'Ulldecona.

Avui, a més, hi ha un atractiu programa esportiu... un Betis - Barça, la resolució dels mundials de moto GP i moto 3, i les semis de tennis, Nadal - Federer i Wawrinka - Djokovic, que són una passada, el millor tennis que es pot veure avui en dia. El vent no amaina, perilla la meva estelada, la gent no circula, les fulles volen... és la tardor que passeja impunement pels altres climes, posant-hi grocs els verds per acabar imposant un marró castany habitual, que tampoc és massa lleig...