Penso en una nit d’hivern, a tocar de mar, mar moguda, escuma blanca, roses blanques diria el poeta. Fred de mans i peus, nas vermell, olor de sal, iode, algues… Llàstima que no pugui baixar un estel per a escalfar-me, però no em moc, resto palplantat prop de la roca d’observació, és una pau amb música de parsimònia, a cops hi ha algun so agut que trenca l’harmonia de la remor sempre greu i cansada. Sempre em passa igual, a l’estiu penso en l’hivern i és que mai estem contents del tot. Cada estació té la seva gràcia…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada