El millor de la TV és el comandament

Que surt aquella senyora del morro inacabable que va a Madrid i l'envien a fer punyetes, no sé si en directe o en diferit, doncs es canvia de canal i difícilment sortirà alguna cosa més desagradable, a no ser que sigui alguna brillantina amb corbata blava, de pensament curt i mira limitada, o també aquell xiquet d'aquell partit d'aquí (3,6%) que l'únic que tenen de bo és el nom i que, per la resta, encara van més enllà per mossegar la llibertat. Així que el comandament a distància, a més de ser còmode, és una eina que t'estalvia molts moments desagradables i atemptats contra el bon gust i les idees sanes, sentides i democràtiques.

Que comença la final de la copa de bàsquet catalana, Barça - Badalona, i es canta Els Segadors, doncs volum al màxim per recrear el cor i la ment. Que arriba, en ple partit al Camp Nou, el minut 17 amb 14 segons, un altre cop el volum al màxim per escoltar com cal les meravelloses veus d'independència. Que et compareix el senyor Junqueras i el senyor Mas cercant la llum i lluitant perquè, ja d'una vegada, ens deixin de contaminar l'aire, per poder fer el camí lliure del nostre destí, doncs, un cop més, mà de comandament, volum al màxim... i potser així a algun "aguilot" la vida li somriu per primer cop...

I de sobte, la pluja

Els tècnics del temps anunciaven sol, 

i el vent era d'aquell molest i en contra,

 tant a l'anada com a la sortida. 

Una mica de fresca de màniga llarga, 

un núvol que compareix com a convidat, 

dissimulant però atrevit, ple d'aigua... 

I, de sobte, la pluja, sorpresa, 

tothom a la carrera, de refugi. 

La pluja sempre té el mateix sabor, 

però potser la procedència és diferent, 

com si vingués de més d'un cel... 

Alguna, sembla caure damunt com un xarxa, 

des dels cels innocents de la infantesa. 

Altres, són tempestuosos i aspres, 

i també n'hi ha que cauen espontànies

 com una força evocativa, 

simplement per portar a la memòria vivències...

La pluja és, molts cops, intimitat, 

una invitació a la reflexió, l'escalfament del cor, 

gaudint de serenor i de pau. 

Complicat de ploure a gust de tots, 

tot i que sempre és un plaer veure la vida 

i, els que ens mullem en llibertat, 

somiem que sigui amb aigua neta, 

com aquella caiguda des dels cels 

d'aquells innocents de la infantesa. 

I de sobte, la pluja... correm-hi tots, 

o potser no cal i ens purifiquem...

El "jo" i l'entorn proper

M'he donat festa. Avui tocava caminada, però he preferit fer una sessió de recuperació muscular i una mica de xapa i pintura, en forma de perruqueria, tot rebaixant una mica la barba, posant-la guapa per a una cara en la qual no es van fer meravelles precisament. De totes maneres, mai em queixo ni m'he queixat de res... un té i ha tingut el seu "aquell" per contrarestar allò de no ser ros, ni alt, ni guapo, i he estat amic dels meus amics i, en general, ,'han estimat arreu per on he estat i m'han tornat amb escreix tot allò que he pogut donar de cor. Fins i tot, a cops, m'he sentit important quan, per raons de la meva feina de professor, sentia que havia pogut ajudar a algun alumne a trobar l'actitud correcta per al seu millor desenvolupament.

Avui sí, avui vénen el Pere i la Mar i podrem passar un "finde" junts, que de tant en tant és reconfortant, un plaer. Soparen aquí i demà aniran a La Sénia a buscar bolets amb els cosins, vindran a sopar i es quedaran a dormir i demà, després de dinar, marxaran cap a Barcelona. Pot estar bé... normalment, la Teresa s'activa en pla genial i jo, de "pinxe" i rei de la bodega, sóc un puntal... També podem anar a algun lloc, veurem... el cas és estar una estona junts, sempre em fa il•lusió!!

Mai li vaig preguntar

El meu fill va parlar abans que caminar, dibuixava (molt bé, per cert) abans d'escriure, i encara és així... I un es va muntar pel•lícules, legals i en silenci, i pensava en el traç gairebé adult que sempre mostrava, i em parlaven els professors de la seva originalitat, d'aquelles ombres sorprenents, d'aquella part incompleta de l'obra, que s'ensenyava insinuant com un regal per a la imaginació, o d'aquelles perspectives, impròpies de l'edat, que ens meravellaven... No, no vaig insistir en allò d'una sortida pràctica, només ho vaig insinuar fluixet... el nen feia olor d'art i una professora del Sant Pau va fer la resta.

Tampoc mai em va dir res, tot semblava clar entre nosaltres i, com la vida, entre il•lusions i silencis i esforços, hem arribat fins avui. A cops, em pregunto que potser volia ser lladre, o sant, o embriac, o recollidor de residus, o empleat d'una estació de servei, o policia de trànsit, o ermità. Diria que no hagués estat malament provocar una mica de conversa, però el Pere era un nen que, de petit, no volia ser futbolista o bomber, només ho mirava tot, enfocant els seus semàfors llum arreu dels entorns, gairebé tots, per on el portàvem... després volia paper i un llapis i dibuixava amb precisió i detalls tot allò observat. Avui és un artista diplomat, i jo voldria pensar que ho vaig fer bé, tot i que per als fills sempre ens sembla poc...

Sembla, només ho sembla...

Es comporten com si la seva castedat estigués preservada per un incendi que els fa intocables, com si la seva virtut hagi estat una joia, un emblema, del seu caràcter, de la seva disciplina i, fins i tot, de la seva intel•ligència. El cas és que manen, potser per allò de què aquí el poder és cíclic, però el cert és que s'ho van muntar bé i, de la mateixa manera que Ferran el Catòlic va anar arrencant un a un cada gra de la magrana, aquests s'han mogut àgils i bé per l'aigua tèrbola i, qual pescadors insaciables, s'han fet els amos de gairebé tot. No era molt difícil... els altres, que no són tant diferents com ens volen vendre, ho havien deixat tot fet un solar.

Ara, ho controlen tot, són la llei, aquella que cap a la seva ampolla constitucional. Ells són l'Estat, igual que ho era Lluís XIV de França, i així ho pregonava arreu. La situació actual és de pel•lícula de cinema dolent, de polis i lladres, amb un final on només hi ha lladres, i on els polis han desaparegut. Teatre, tràgic ja per a molts penedits d'haver-los votat. També còmic, cada cop que penso en la seva administració durant vint anys, ara empresonada, i ningú en sabia res de res... això sí, ara presidim comissions d'investigació, proclamant llum i taquígrafs, netedat de mans blanques. El poble no és tan ruc com es pensen, sempre hi ha un punt de raó, una reserva, una esperança.

Bici, Amadeu...

Fa una mica de ventet, però sembla que, a mesura que el sol vagi agafant força, anirà amainant. Toca bici, ja que ahir vam fer una caminada prou maca. Avui, la Teresa lliura a la tarda. També ha començat amb canalla a dos quarts de nou. Està contenta, en té dotze i són els de millor rendiment, ho gaudirà. Anit vam fer una bona pensada i anirem a dinar a Ca l'Amadeu, que sempre és una decisió correcta i encertada... a més, fa temps que no hi anem i cal respectar les tradicions, sobretot si són tan sanes i atractives com aquesta. A la tornada, passarem pel Carrefour, ja que tenim un tiquet descompte i farem una compradeta de necessitats bàsiques i potser també algun petit homenatge al bon gust.

Pel cap de setmana, tenim previst baixar una estona pel Delta per visitar la Teresa Llauradó i veure el camp gairebé segat, de color terra humida, guarnida de fauna de ploma variada i abundant. També per obrir casa, veure la família i passar pel cementiri per veure si ja han posat la foto de ma mare. Anar al Delta és sempre un plaer, gairebé una necessitat per tornar oxigenat i a punt de fira...

Quina felicitat... sóc català!!

Una mica de vocabulari del bo:

• Catalanisme: Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.

• Catalanista: Estudiós de la llengua i cultura catalanes. Adepte del catalanisme com a ideologia política. Dels catalanistes, pertanyent als catalanistes.

• Catalanitat: Caràcter o esperit propi dels catalans.

• Catalanitzar: Revestir de la forma catalana, adaptar a la manera catalana.

• Catalanòfil: Que estima Catalunya o els catalans. Catalanista.

• Països Catalans: Conjunt de pobles que, malgrat tot, incomprensió inclosa, tenen unes senyes d'identitat molt definides i una aspiracions d'allò més lògiques, sanes i, sobretot, naturals.

• Catalunya: País de l'Europa Mediterrània, a la costa oriental de la Península Ibèrica. Pàtria d'en Gaudí, Casals, Maragall, Espriu..., per anomenar una petita mostra de la gran llista de portadors de la nostra llengua i cultura, que ens són pròpies i estimades. País de la sardana, els castells, el Barça i platges per acollir el secà. Molt possiblement, proper estat de la Unió Europea. Un lloc per viure democràticament lliure.

Joies de la memòria selectiva

Avui l'he vist descloure els llavis,
qual poncella que esclata plenitud...
L'he vist desclucar els ulls i l'art ha pres vida,
moviment, visió sublim amb sol de llum.
He observat que parla i diu sentits, camina i mou,
i es mou, àgil, trepitjant suaument
la fermesa del teatre i l'auditori.
Tot un encert... reina en el quadre,
en acció és com el somni bo,
aquell del que tant molesta despertar
i veure que era un plus massa per ser veritat...
No sovintegen gaire aquestes presències.
La meva mirada l'ha seguit, intensa,
fins al més llunyà horitzó, i en veure el quadre buit
i l'horitzó inaccessible, de foscors,
un es recrea en l'harmonia,
la música suau però amb notes vives,
l'ambient de finestra oberta, llum natural,
l'aroma net, la contemplació eterna.
Sempre, sempre recordaré extasiat
aquell to únic, màgic, dolç, que suposa
veure-la desclucar els ulls, descloure els llavis,
qual poncella que esclata plenitud,
art en moviment, joies de la memòria selectiva...

Hem deixat el córrer pel caminar

Avui hem caminat per una ruta maca de la nostra Tarragona, Patrimoni de tots: Residencial Palau, Serrallo, Miracle, Arrabassada, pujada cap al cementiri, escales fins les fonts de l'Oliva, camí de l'Àngel, Tarragona 2, carretera de Valls, la presó, la Rambla i, tot baixant per davant de l'Eroski, tornada a casa. Feia temps que no fèiem aquest passeig i està prou bé perquè hi ha una gran varietat d'aspectes a contemplar... unes vistes de mar úniques, una pujadeta maca i amb escales fins arribar a l'Oliva, des d'on també es contempla un paisatge espectacular.

En arribar a casa, avui he debutat, per primer cop aquest curs, en allò que sóc un mestre consumat, és a dir, fent bajoques, una patata petita i una cebeta per a mi, a l'olla exprés, a més de bullir tres ous i pelar-los amb la meva depuradíssima tècnica per complementar el plat i deixar-lo llest i amb tots els nutrients necessaris... de postres, plàtan i un préssec, tot a punt de mos fàcil i ràpid. Després, un cafè al de Walter i la Teresa corrent cap a l'escola i jo acabant d'escriure això, en espera d'aterrar al sofà, fer la becaina de rigor, tot depenent del programa de fauna que toqui... Feliç tarda!!

Fóra bonic de ser

Com el gos d'atura d'un bon pastor
i menar el ramat, com cal, pel bon camí,
com aquells que complint desig diví
són sal del món, donen sentit,
fan de la convivència, un paer total.
La sal sempre desperta l'interès
i esdevé una exposició de sabors,
tota una riquesa de pluralitats que,
només així, exploten realitats plenes.
Aportant el nostre saber i el nostre ser,
amb justícia sana i ferma, poden ser la sal
que dóna vida a qualsevol guisat...
mal amanit, avorrit, insípid, depriment.
Encara fóra més bonic ser llum del món,
encara que només fos una cuca de llum
en la nit fosca i fresca del cru hivern.
Una enlluernada de sol en la tempesta,
el llumener de l'àvia, teia, espelma, bombeta...
idea, pensada, paraula, llum... i, de sobte,
s'obre el dia, no importa que sigui de nit.
El camí sempre hi és, i aquella veu,
aquell exemple, que te'l mostra, també hi és.
Molts cops passa que ens hem acomodat
a la plàcida foscor del resignat i oblidem, sovint,
que només cal obrir els ulls, la llum és interior.
Tots portem la llum al cor...