Sento el silenci com una remor de pau, la nit té un màxim de foscor, tot calla, les fulles dormen, no hi ha lluna, els estels amb prou feines llueixen decrèpits, em sento un tot en el no res… No pretenc proclamar cap suposada màgia, el somni comença en el moment en què, del buit més extremat, arriben les meves llums estimades, les meves estrelles de l'ànima, aquelles que sempre acompanyen i acaronem, aquelles que vetllen per mi i em canten amb sons, a cau d’orella, que no estàs sol, que si mires en la foscor sempre acudirà una llum que et farà fluir una esperança amiga, sana, positiva, edificant, complaent…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada