Somiar a la carta

He somiat que volia somiar i somiava, i ho feia a la carta, com diu la cançó, amb un somni que no havia somiat mai. He somiat que la veritat no era muda, que a la impotència li havien tret la “im” i que la fermesa honrada en la recerca de la raó no té límits. He seguit somiant que es recuperava la joventut que, decebuda davant de l’espectacle actual, nefast i incomprensible dels partits majoritaris, han fet un gir cap a l’extrem encara més incomprensible de la política. Bé, he somiat a gust meu, a la carta, i he despertat amb un somriure prou reparador…