Sovint penso amb la mare, amb aquell alè temperat que sempre esdevenia en un ànim que es basava en l’esforç i el treball, i així em donava una confiança en mi mateix que m’ajudava molt per vèncer aquella timidesa crònica que mai m’ha abandonat del tot. La mare era, és, un exemple de vida, amb la bondat com a base de qualsevol actuació, però amb el caràcter i la fermesa necessària per aconseguir, sempre amb esforç i honradesa, els seus propòsits. Sovint penso amb la mare, l’amor més natural, el millor llibre de vida que podia llegir…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada