S'ha fet justícia

El futbol, com gairebé tot en aquesta vida, és mou a base de poder econòmic, però el futbol és especial, per això a vegades és meravellós i persones com el senyor Florentino Pérez o futbolistes com Vinicius queden retratats i col·locats al seu lloc. El Madrid ha fet de tot per Vinicius, menys educar-lo, i el senyor president no pot comprendre que un jugador així, per molt bo que sigui, no pot guanyar la pilota d’or perquè mai podria ser un bon exemple per a les futures generacions. M’ha agradat molt aquesta edició de la pilota d’or, diria que s’ha fet justícia…

Recordant al poeta

Podria fer un petó, un cafè, un somriure de bon dia, i apropar-te a la finestra i mostrar-te el jardí on encara hi ha alguna rosa que et faria justícia. La vida és maca i té sentit al teu costat i sempre em ve de gust recordar al poeta quan diu allò de: “Dona'm la mà i anirem per la riba, tot sabent que ens seguim estimant”. Bé, que sigui així per sempre més…

Un poble feliç

És un poble tranquil, feliç, en pau, que viu la seva democràcia gairebé apartat del soroll de la resta del món. No, no fàbrica armament, perquè no pensa atacar a ningú, ni tampoc que pugui ser atacat. És com aquell poble blanc de la cançó, que diu que pels seus carrers de pols i pedra, per no passar ni va passar la guerra. Només l’oblit de tothom camina lent, potser afortunadament per a tots ells, segur…

Gran setmana del Barça

Va començar amb 5 gols al Sevilla, després 4 al campió alemany i ara 4 al Madrid. Ha estat una setmana fantàstica, on aquests nois joves, han jugat un gran futbol i ens han fet gaudir molt. Guanyar al Madrid sempre és especial, però si a més és al Bernabéu, fent-li 4 gols només a la segona part i donat-li un bany tàctic impressionant, la satisfacció és majúscula. Aquest entrenador alemany sembla tenir-ho tot molt clar i no té por de res, però cal recordar que a aquesta canalla la va fer debutar en Xavi. Bé, visca el Barça més que mai i visca Catalunya més que mai!!

Beneïa la pluja

Tempesta i pluja, trons i llamps, és un plaer està recollit a casa, mirar per la finestra i veure la plaça buida i neta. Recordo el meu poble quan jo era petit, les carreteres de terra, els bassals d’aigua, la il·lusió dels nens per lluir les seves botes d’aigua que els permetien circular entre els clots plens d’aigua. Recordo que vaig tenir un paraigües amb els colors del Barça i, amb les botes i el paraigües, beneïa la pluja i la reclamava. M’encantaven els llampecs i m'aterrien els trons, era un nen és clar…

Desat a casa

Aquesta tarda no hi haurà passeig, el temps no convida a fer-ho, així que m’he enganxat a una pel·lícula, “La última batalla de los apaches”, i després, a les 10 de la nit, crec que juga la selecció femenina de futbol, amb majoria de jugadores del Barça, la qual cosa es garantia de què és veurà un bon espectacle. Bé, abans potser faré una mica de bicicleta estàtica per veure si faig alguns punts de càrdio, aquesta setmana ja en porto 283 que està força bé. Plou, cal romandre desat a casa, força bé!!

Un plaer veure't

Sempre he apreciat la teva discreció, tot i que la teva paraula neta i espontània té la solemnitat de la veritat i el raonament. M’agraden els teus silencis, semblen la preparació de la traca final, aquella reflexió del savi per posar a l’abast de tothom el producte del pensament més exquisit. És un plaer veure’t quan parles i també quan calles, és un plaer veure’t, senzillament veure’t, així, tal qual, prop, natural, només tu…

La sublimitat de la delícia

Sovint es parla, es pensa, es té… desig de xocolata, en les seves mil varietats i totes bones, però jo algun cop al mes faig el tast. Ara fa uns dies que em ronda pel cap menjar-me un croissant, però no un croissant qualsevol, n’hi ha que no valen res, un croissant de can Sanchis de la Pineda, que són els millors de Tarragona. També puc imaginar com serien aquests croissants farcits de xocolata, la sublimitat de la delícia més llaminera…

Aquella felicitat...

És allò de la pilota, els nens, el partit, o fins i tot jugant a bons i dolents, a polis i lladres, o a vaquers de l’oest americà. És aquella edat en la que ets feliç i no n’ets conscient de què ho ets. Tot i això tu vols ser gran, perquè penses que podràs fer més coses, totes aquelles que ja fan els més grans i que ara no pot ser. Quan ja ets gran i conscient de les teves responsabilitats te n’adones de la placidesa i natural felicitat que tenies de nen, sense cap complicació més que no fos guanyar el partit o atrapar als lladres que havien atracat la diligència. Ser feliç sense saber-ho, era ser nen…

Lamentable

Sóc la veu que clama per tot arreu,

per espantar tota mena de malifeta…

Sóc aquell foc d’amor que desglaça la maldat 

i la mira als ulls amb un somriure triomfador… 

Sóc aquell ocell que és la música del bosc, 

o aquell bosc on habita la pau que hom desitja…

Sóc aquell que nega la guerra, tota violència, l’odi, 

i sembla que em vaig quedant molt sol, massa,

lamentable…