Aquella mirada

Aquella mirada té una música, un paisatge indefinit, meravellós.

És l’expressió d’un sentiment i, tot i que no mira en lloc, 

hi ha plenitud de complaença en pau i bé. 

Aquella mirada que sembla no mirar, però que és al lloc precís, 

on és en la foscor on ho veu tot més clar. 

Paraula i pensament absent de l’entorn proper, 

però aquella mirada mira amb els ulls del cor, són ulls de l’amor total…

 

Un luxe

He tornat a caminar per la vora del mar del port del Serrallo, he fet les parades habituals… davant de les barques dels pescadors, davant de la cantonada on les llisses, les gavines i els cormorans es deixen veure gairebé a tocar. Seguint caminant ja venen els iots que sempre impressionen una mica, són d’un luxe que no és al meu abast. Però el passeig vora mar pels ports del Serrallo també és, realment, un luxe…

La sublimitat

A l’abraçada li posaria una cloenda de petó que mai s’acaba.

Faria del jo un altre jo que fos millor per tu i per a tu.

A la matinada, al cafè i al petó de bon dia els hi posaria un deu, sense fer exàmens. 

A la rosa blanca la miraria amb respecte, sembla que és l’única rosa 

que ha aconseguit tots els seus objectius vitals.

La sensació que vaig sentir quan et vaig veure per primer cop 

va ser com una veu que proclamava la sublimitat.

 

Un nas de pastanaga

La rosada damunt la gespa, damunt la rosa vermella, damunt de la figuera, tot i recordant la cristal·lina goteta de mel, com diria el poeta. La neu que apareix per sorpresa i accelera el somriure de nens i de grans, fan ninots a mà, amb nas de pastanaga i un barret de palla. Mentre, sembla que també plou una mica, poc, suau, amb prou feines tecleja la finestra de casa meva, però el somni continua, un dia nevarà…

La blancura de la nit

Cau la nit, la neu, la pau, sembla que tot ve bé per a quedar-se. La nit fosca és blanca i la lluna treu el nas vermell, que ara també vol ser blanc, i s’uneix a la festa. La pau es troba com el peix a l’aigua entre la blancura de la nit, allà a la casa de fusta i pedra, al mig de la muntanya, on veus que les àligues fan el niu en la part més alta, prop ja del cel, on l’aire és molt més net i molt més pur, pur total…

Pura poesia

El poeta diria, somiaria, pensaria i, fins i tot, escriuria una música adient. El poeta fa palesa la seva emotivitat davant de la contemplació dels brots tendres de l’amor primaveral d’adolescència. És allò de la bellesa més bella, de la neu més blanca, de l’escalfor del sol que, a més, acarona com una mà que transmet batecs de cor autèntics, reals, sincers. Sempre he pensat, i ho repeteixo sovint, que tot allò que veiem amb ulls d’amor, és poesia pura. Aleshores tot té aquella autenticitat fresca, natural, sana…

Estimar

Vaig veure un colom damunt d’un canó d’un vaixell de guerra, 

era com un somriure a l'infern, 

com un raig d’aigua que silenciava alguna malesa. 

Un silenci protector, una paraula que acompanya,

una veu que sempre s’escolta i a qui li diuen consciència. 

El festeig dels ocells, allà al rostoll del blat absent, 

el raucar de les granotes damunt de les fulles del nenúfar. 

Tothom té dret a ser estimat i el deure d’estimar…

 

Records entranyables

Avui penso i recordo les sopes de farigola que l’àvia li feia a un familiar per encàrrec exprés. Tallava unes rodanxes de pa molt fines, un all tendre a bocinets petits, un tomàquet rostit i pelat, una mica de sal i oli d’oliva i un ou damunt en cru, després venia amb l’aigua d'haver bullit la farigola, la colava i ho escaldava tot, de manera que desprenia una oloreta molt agradable i semblava que la combinació de tot plegat, fet així de fàcil i precís, resultava una delícia per a aquest familiar, que ho va convertir en un clàssic cada cop que ens visitava. Bé, són records entranyables de la meva extraordinària àvia Concepció Bertomeu Callao.

De Benidorm a Tarragona

Hem anat a fer les darreres torrades de margarina i melmelada de préssec, hem carregat el cotxe, hem passat a omplir de benzina i… cap a Tarragona manca gent. Hem trobat un camí plàcid i sense massa trànsit, així hem pogut complir el nostre objectiu, que era anar a dinar a les Cases d’Alcanar, al restaurant el Faro, que sempre ens atenen de meravella i mengem molt bé. Avui ha estat un menú a base de picadetes, a qual més deliciosa, on per mi ha sobresortit la qualitat d’unes navalles petites boníssims. Bé, com sempre bon dinar en general. A les cinc de la tarda ja érem a casa, hem comunicat que ja som a Tarragona sans i estalvis… i migdiada!

Cal somiar

Són bonics el somnis, bonics i edificants, sembla que tots tenen una raó de ser, alguna cosa que ha passat, que has viscut, que has pensat… A cops, però, el somni et juga alguna mala passada perquè tu no hauries volgut que acabi així, d'altres et resulta corregit i augmentat i tot acaba amb músiques que celebren aquella realitat que volies tan millorada. Bé, cal somiar, mai deixem de fer-ho…