Orquídies, geranis i lliris

Ja sabeu que jo tenia una terrassa amb geranis. Ara és sala de maquinetes variades per on reina la Teresa... i jo poquet, però matxuco el Facebook i faig sudokus, també escacs, i tot a la tauleta, que resisteix impàvida les escomeses. Però, a cops, la vida és justa i com l'arpa de Béquer, Gustavo Adolfo, en un racó de l'estança, però amb llum, tinc la reserva espiritual, allí, solemne, a la part corba de línia mixta, a mode d'hivernacle, saló de luxe... Damunt d'una taula allargada i ferma, conviuen els geranis de colors brillants i una flor de Nadal envellint amb dignitat. També una orquídia, regal del Pere i la Mar, de color groc, vull dir les flors, puntejades de grana com a detall artístic... aquesta ens arriba al cor i molt directa perquè ve de qui ve i a més tenen gust. La Mar de Tarragona ens ha regalat una torreta amb lliris a punt de florir i, quan aquests facin història, a sota, unes plantes de reserva i substitució... també ve de qui ve, tot un plaer. Una altra orquídia, regal de Marcel•la, que en el seu temps va florir quantitat i va quedar reduïda a una branqueta, sola, trista, ridícula, a punt de fer-ho desaparèixer, tot plegat. Però... oh, miracle! Un ull que surt i ramifica i es fa gran i llustrós, i per l'esquerra un altre, també elegant, majestuós, cofoi. Bocabadats, la Teresa i jo, hem comptat dinou capolls que seran flor, són flor, com un vellut carnós, preciós. També ve de qui ve, bona arribada. Flors... míssils de cor a cor!

Allò del descans amb somriure

 Transport amb núvol, seient de plomes,

trobat pel dies abans de l'esperança,

perdent pel dies després dels somnis.

Potser que baixi a poc a poc, sense pressa,

però no per sempre, s'hi està tan bé...

I entre mica i mica del temps a terra,

escriuré una carta amb pausa llarga,

glòria i seny per a les lletres missatgeres.

El fet d'escriure-les comporta un gran espai,

de pensament, de reparar amb tots i tu,

igual que el receptor també gaudeix

de la seva àrea de meditació...

Abans que te'n vagis avisa'm, diu el seny,

no ho facis sense escriure a la prudència,

fes un cant a l'esperança, em diuen,

des del cor del sentit genial.

No me'n puc anar de cap manera

sense parlar de la llibertat dels pobles.

Faré una carta a la justícia

i, encara que sigui crua i directa,

serà entenedora, fins i tot aquí.

I, aleshores, amb grip i raspera

per les veus comprades per la disbauxa,

i amb la raó pel carrer del mig,

tornaré al meu núvol suau,

tot un descans entre somriures nets...

Aniversari de la Teresa

Voldria ser contundent, directe, mortífer.

Voldria envair el món amb crit de suavitat.

Voldria cantar lleuger, fàcil i sincer.

Voldria no amagar realitats.

Voldria no tenir por ni vergonya.

Voldria dir cada cosa pel seu nom.

Voldria anomenar cada detall, cada batec.

Voldria parar el temps per viure.

Voldria presents eterns sense més somnis.

Voldria tempestes sense calma ni pausa.

Voldria llamps certificant l'aterrada.

Voldria sempre aquí el teu somriure fi.

Voldria no haver volgut res més.

Voldria entrar pel forat just.

Voldria instal•lar-me en la plenitud.

Voldria romandre gaudint del moment.

Voldria de voler sempre i veure.

Voldria profund i íntegre el teu dibuix.

Voldria a cada instant l'ombra.

Voldria el tu que has fet en mi.

Voldria, fins i tot, la mica de jo que hi ha en tu.

Voldria donar gràcies al tren de Tarragona.

Voldria valorar aquells ulls de nena.

Voldria... he volgut tantes coses, tantes...

Voldria no voler-ne cap, de cosa, de coses.

Voldria, vull, molts aniversaris amb la Teresa.

Feliç dia!! Sempre progresses adequadament!!

Perduts...

És una estona de dissabte suau... El Pere ja és a Barcelona. Miro el Braça B, després el Girona. No vull pensar en polítiques nefastes, fora perdre el temps com anar darrera d'un flabiol sonant, és a dir, perseguint inútilment que facin alguna tasca edificant i positiva. Sembla com si ens haguéssim menjat, fins i tot, la gallina dels ous d'or, i ara van casa per casa cruspint-se les darreres existències dels humils. Encara hi ha coses sense control i els controlats són els mateixos de sempre i les retallades les habituals... Ja no parlem de sobres a canvi de concessions, i la tendència és la sabuda d'aquest estil d'opressió, rics i pobres exageradament diferenciats, retallades per a l'ensenyament, pujada de l'IVA... i jo no me'n puc estar de pensar... què bé que ho fan per aconseguir els seus objectius, què bé comercien les dignitats, què en saben de comprar democràcia... I mentre, si hi ha eleccions tornen a guanyar de carrer. "Me lo explican..." Complicat, no? Perduts!!

 

A casa amb el Pere i la Teresa

Volíem anar a fer una mica de calçotada però en un parell de llocs significatius, vull dir de garantia i qualitat provada, ens han dit que s'ha acabat la temporada i que a partir d'ara, amb la calor, es poden gaudir d'altres temptacions... Però el Pere i jo fa temps que tenim ganes de menjar un arròs com cal i, en aquests casos de necessitat extrema, qui en sap més és la Teresa. Ho tenim tot a punt... la ciència, també el laboratori i els ingredients. La meva col·laboració estel·lar, l'èxit que il·luminarà la taula i farà millor allò perfecte, serà l'elecció d'un vi com cal, que també podria ser un bon cava, perquè la reunió s'ho val en escreix: la Teresa, genial en tot, també com a mare i esposa sent, com diria Machín, el millor complement de la meva vida; el Pere mai ens ha donat cap ensurt i és, bàsicament, una bona persona, amic dels seus amics i un bon fill; la seva companya Mar és la goteta que ens mancava per vessar tota mena de deus de felicitat... Gran dia!

Primer divendres de mes

Dia de xarxa: sardines, llucet, Elios... Per si hi ha algú que no hi entén, això de l'Elios és un Priorat negre que, només per als més llegits i més il•lustrats ens fa patxoca, tot i menjar peixet fresc del Serrallo. Els meus amics, amb trets certs de llops de mar fiables, diuen que ja és hora de sardines, que ja són gustoses i encara ho seran més. Llucets, seitó, mollets, popets... tot fresquet, de la barca a la cuina, de la planxa al plat, complementant unes arbequines amb tomaca i ceba, una mica de pa cruixent i bo, una mica de músic que sap que m'agrada més que molt, un cafè com cal ("carajillo", ara que no ens sent ningú) i, per acabar, un xarrupet d'herbes, fresquet de la nevera, dolcet, d'herbes ensucrades que, tot i el sucre, són el complement gens embafador d'una bona amistat amb harmonia, per gaudir-la per sempre més. Un plaer, companys! Ha estat bé, no?

Saviesa, seny, evolució i camí...

Encara sóc a ahir, amb ulls oberts per veure-ho tot i posar-hi el que cap. En veure'ls pregant i donant gràcies per compartir el pa de cada dia, te n'adones de la saviesa de la humilitat, de la puresa d'un estil únic, ferm... Els recordo més joves, convençuts, valents, sempre gestionant justícia i pau, amb una base d'entrega total a tot allò indiscutible que suggeria el Fundador. Érem famílies, unides i evolucionant cap el camí que crèiem correcte. D'alguna manera, em dol sentir "érem"... qualsevol temps passat no té per què ser millor, tampoc pitjor, però hi ha actituds que són vàlides tan avui com ahir, sempre que es lliurin des del cor i a fi de bé, amb seny sentit.

En tornar a aixecar la mirada a l'entorn, ens veig -perdó per la inclusió- evolucionant cap al Camí... sí, en majúscula, perquè és aquell que va tan lluny i tan segur que pensem que allí hi ha tot, el final de l'esperança, la comprensió, la realitat possible i esperada... Ulls de llum entre ulls de llum. Tot sol... tots amb llum al cor.

Un tomb per La Salle Sant Josep

Lloc altament estimat pels Germans. Per a molts, principi i final de la seva vida dedicada totalment a la formació integral dels nens. Terres per on jugaven i es formaven de petits, entre tarongers i hortalisses, classes i capella, camps d'esport i esbarjo. Serien Germans de les Escoles Cristianes que, tot i la inqüestionable condició humana, semblen baixats del cel del bé per ésser exemple d'una forma de viure, amb sentit, amb valors i amb fe. La casa Sant Josep, impressionant per la seva bellesa i història, és, ara, infermeria i residència de l'edat, meravellosament madura, dels Germans de La Salle jubilats.

Acompanyat pel Germà Lluís, una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conèixer, hem vist la plantació de les 16.300 oliveres que, tot i tenir menys d'un any, ja fan flor i volen fer olives... i moltes! Poders temporals de La Salle, comento amb sana broma als Germans amics... Hem passejat la finca i les estances, com ens passejàvem pel pati de l'escola. Hem dinat amb els Germans: Pasqual, que és el director a més d'un sant baró; José Luís, tot simpatia i estimació, que encara reparteix ara a tots els seus propers; Grau, que va ser un dels directors que vaig tenir a Reus i el vaig tenir molt prop en uns moments delicats de la nostra vida; Vilarassa, coordinador de gran bonhomia; Ruiz, un gran conductor de joves, fent palesa sempre una fàcil i sana comunicació; Sanz, que s'està recuperant molt bé d'un greu accident; Jordi, tot un caràcter ell, ara un pèl més planer... i Jesús, exdirector de Tarragona, de gran vàlua i humilitat. Un gran dia! Gràcies a tots, un plaer!

Més comiats

El Barça tampoc jugarà la final. Després del bany d'aspirina a Munic, on no són excuses ni els tres gols il•legals dels quatre que van marcar, ara s'han trobat amb un equip minvat, sense Puyol, ni Busquets, ni Messi, mal dosificat i amb problemes físics, amb la majoria de jugadors sense fons i amb inferioritat, sobretot física, també de joc d'equip, molt cruel. Piqué, que ha fet una primera part espectacular, ara s'arrossega amb la resta. Anem ja 0 a 3, perseguint ombres i arribant tard i demanant l'hora... i jo també. Que s'acabi el suplici aviat...

Penós pensar que el Bayern ens ha fet set gols en dos partits. També penso que la història d'aquest equip no mereixia un partit així, però servirà, suposo, per reflexionar sobre diferents coses a tenir en compte, sobretot dues: l'alçada de l'equip i la forma física amb què s'arriba als partits importants de la temporada. Plantilla curta, sense rotacions... Repeteixo, s'ha de reflexionar i fer algun fitxatge... alt i bo.

Comiat

Adéu-siau, expressió de comiat entre llàgrimes i aplaudiments. Passi-ho bé, amb tota cortesia, plena tristesa, immensa decepció... I la caverna mediàtica, beguda, vull dir d'enteniment, l'habitual. Aquest cop, potser més còmica, amb transformacions de la realitat pròpies d'aquell que pren el medicament equivocat, o no fa cas de la recepta bona.

La televisió espanyola feia patxoca, fins i tot divertida, per irreal, amb analítiques unidireccionals: un cop de colze era una abraçada i una falta fora de l'àrea era penal, ningú qüestionava que Ramos acabés el partit... Un pseudograciós, amb trets etílics, proclamava un Bernabeu entregat, picant fins a rebentar les mans, total per deu minuts de glòria... i una eliminació en semis d'Europa. Qui us ha vist i qui us veu! Això sí, ara la Copa del Rei serà el trofeu més valuós: van fer fora al Barça... La lliga ja té amo... i senyor!