Un ahir massa llunyà

A vegades portava dues trenes, d’altres només una, alta, llarga, brillant, generosa. A cops, potser era en dilluns, portava els cabells estesos, negres, abundants, que gairebé li tapaven la cara, i els seus ulls, com a dues llunes gairebé plenes, semblaven voler fer-se lloc darrere la cortina ondulada de la seva melena. També la recordo amb la faldilla de quadres, verds i vermells, o vermells amb qualsevol altre color, amb els tres botons al davant que mai es desfeien tot i la intensitat de les meves mirades escrutats. Bé, són memòries d’un ahir ja molt llunyà, massa…